TV3. Prime Time de diumenge. El moment tradicional per col·locar els continguts més importants i estratègics de la televisió pública. El director de la cadena, Vicent Sanchis, es va reservar la franja per organitzar-li una mena d'acte de comiat a Joaquim Torra, 131è President de la Generalitat i, com a mínim fins a la primavera de 2021, últim.
Torra, com és sabut, ha hagut d'abandonar el càrrec en circumstàncies no usuals, després que el Tribunal Suprem l'hagi inhabilitat per desobediència —en una condemna desproporcionada, segons les opinions més assenyades, com la d'Enric Juliana—, i el Parlament li hagi retirat l'acta de diputat. Sorprenentment, ningú no s'ha esperat als recursos i a les apel·lacions. Ni el mateix Torra, que, segons es va inferir de les seves paraules, expressions i llenguatge corporal, tenia unes ganes boges de plegar i tornar-se'n a casa a fer les seves coses de llibres, activisme cultural i tot això.
Sanchis, però, abans de deixar-lo anar, volia explicacions. De fet, el director li va haver de dir, abans de donar pas a la pausa publicitària, que no es mouria de la cadira fins que acabés el tercer grau. Va estar bé Sanchis, mostrant la seva estranyesa sobre la utilitat dels moviments de Torra i el seu volgut sacrifici polític. Va intentar fer aflorar les seves contradiccions i treure'l de polleguera, com ja va aconseguir fer amb Oriol Junqueras en la famosa entrevista de les bones persones i els renecs navajeros del líder d'ERC. No se'n va sortir tan bé, més que res perquè Quim Torra té una patxorra èpica i sembla d'aquells homes que no tenen pessigolles.
El President solitari
Tot i això, remarcant que l'entrevistador va fer la seva feina, s'ha de destacar que a Vicent Sanchis no li cau gaire bé Quim Torra. Va començar engaltant-li que la seva desobediència unipersonal no havia servit de res que i que l'havien deixat sol, tant els seus companys de partit com els socis de govern. El President, tot i posar sobre la taula que algunes de les seves demandes sí que havien estat ateses per JuntsxCat —sobretot en la política parlamentària a Madrid— no ho va poder negar. «Vostè anava per lliure!», li va retreure Sanchis en el primer round del combat televisat. «És que era el President!», es defensava l'altre.
«A vostè el van enredar?», continuava. «A mi no m'ha enredat ningú», afirmava Torra explicant que sabia perfectament on es fotia. A mig camí entre la matusseria i el quixotisme, l'expresident va exposar algun dels motius que l'han portat a aquest final. Visibilitzar les costures de l'autonomia, desvelar la falta de sobirania del Parlament que no pot ni publicar els acords a què arriba o la seva proposta de referèndum del qual encara se'n pot sentir l'eco al Parc de la Ciutadella. Torra estava al càrrec, i va actuar com va actuar en el cas de la pancarta que l'ha inhabilitat, per defensar la llibertat d'expressió. No va convocar eleccions a l'estiu per poder arribar a la sentència en l'exercici del càrrec, i poder fonamentar —i victimitzar-se una mica— la seva causa en els futurs recursos europeus. També va afirmar —davant l'estupefacció general del país— que pensava que les forces polítiques independentistes no han proposat a la cambra catalana un altre president per no fer el joc a la repressió espanyola, no pas perquè no sigui possible cap acord en les circumstàncies actuals.
No va sonar gens creïble i tanta frase naïf va acabar d'encendre Vicent Sanchis, que va incrementar el grau d'esbroncada. «Vostè s'ho creu realment això? De veritat? Ho hauré de respectar». També va posar en dubte que les idees de Junts i ERC puguin tornar a confluir, sobretot llegida l'opinió de Junqueras i Rovira en el llibre de recent publicació, que aposta per ajornar el procés d'independència fins que la base social de l'independentisme creixi. Torra va constatar llavors les seves sospites, que giren al voltant de la certesa que el moviment no sabrà què fer quan assoleixi el tan desitjat 50% de sufragis. «No hem estat capaços de posar-nos d'acord ni en l'amnistia, ni en el dret d'autodeterminació ni en la reacció unitària contra la sentència del Suprem». «Hem fallat i hem defraudat a la gent». Però tampoc preveu cap trencament, ara ja en fase electoral. De fet, fins i tot va mostrar molta sintonia amb Pere Aragonès, president in pectore i oficiós, perquè —literalment— comparteixen el mateix sentit de l'humor.
El President del coronavirus
Però no es va acabar aquí el ball de bastons. Un Torra ja alliberat i un Sanchis agressiu van continuar intercanviant retrets i punyalades. Sobre la reforma de Govern, l'expresident va jurar i perjurar que no tenia res a veure amb la guerra entre PDeCAT i Junts, però se li escapava el somriure per sota el nas. Negava que fos —com tothom sap— un ajustament de comptes. Torra va aprofitar el seu últim acte presidencial per morir matant. Va desmentir haver retirat de circulació el conseller Buch per haver-li portat la contrària amb el tema dels Mossos, la consellera Chacón per ser l'unica del PDeCAT al govern o no haver gosat tocar els consellers d'ERC per no trencar la coalició —va assegurar que amb la degradació de Homrani i l'entronització del nou heroi Argimon ja n'hi havia prou per redreçar el Departament de Salut.
També es va despenjar, per sorpresa, amb un retret a Jordi Pujol. «S'ha d'explicar molt més. No n'hi ha prou», va respondre a la pregunta de si Convergència era un partit corrupte. Tampoc va tenir inconvenient de lligar el PDeCAT a l'antiga formació, i deslligar-ne JuntsxCat, prefigurant així el nou discurs de l'entorn de Puigdemont i la nova estratègia electoral que escamparà Laura Borràs com a presidenciable, tot i que Torra encara no va voler fer explícit el seu inequívoc suport.
Sobre la seva gestió dels últims mesos, centrada en la pandèmia, Quim Torra va admetre l'error de no haver controlat el començament de la segona onada. «Lleida no hauria hagut de passar», però va afirmar que això ja ha passat i que Catalunya es troba en una situació de calma tensa i no catastròfica com a Madrid. Tampoc es va estalviar una pulla al president espanyol Pedro Sánchez «un home atrapat en interessos», que tampoc li va fer cas quan va demanar el tancament de fronteres.
«Seré el president del coronavirus», va afirmar. Quim Torra s'ha tret un pes de sobre. Ja està plantejant-se les seves memòries d'aquests dos anys i escaig, uns Dietaris de Canonges. Però difícilment donaran més suc que el que es va sentir ahir per la tele: una barreja d'autèntica dignitat personal, mitges veritats, falsa modèstia i una malícia política més profunda del que aparenta el seu posat bonhomiós. Després de l'entrevista, que en algun moment va prendre visos de sàtira, Vicent Sanchis, fa la impressió, el va deixar com a un cas perdut.