Hello, Dolly (1969)

Adéu, Laura

Ella s'hi resisteix, com a bona femella alfa que és. Però el teló s'està tancant, la banda toca les últimes notes i els focus de l'escenari s'apaguen. S'acaba l'era Laura Borràs i és l'hora d'obrir el xampany

No m’he emocionat mai davant dels plecs sensuals dels marbres de Bernini o davant d'un poema de Joan Margarit, que són manifestacions artístiques que sovint desperten les secrecions lacrimals dels patètics amants de la cultura a les xarxes. Bé, de fet, dic mentida. Un sol vers de Margarit em suscita l’emoció immediata d’exhumar-lo i pixar-me sobre les seves restes calcinades.

En canvi, sóc incapaç d’escoltar Barbra Streisand quan ens comença a explicar que ella és a woman who arranges things sense plorar. M’hi sento molt identificat, però no és per això que somico. És per estar contemplant una cosa artística tan ben feta. Hello, Dolly —que d’això estem parlant— no és una pel·li trista. És el millor musical de tots els temps, una partitura perfecta de Jerry Herman, una coreografia portentosa de Michael Kidd, una direcció irrepetible de Gene Kelly, uns actors en estat de gràcia com Walter Matthau i Michael Crawford i, per sobre de tot, ella, Barbra, la més gran, la nostra diva.

Hello, Dolly és una història que va de deixar enrere l’orgull i el dol, de passar pàgina i amollar el llast. De tornar al lloc que et pertany, allà on et volen i d’on no hauries d’haver sortit, abans que se’t covi l’arròs i el dany sigui irreparable. És un musical, doncs, que va de nacionalisme i a mi, com us he dit, només sentir les primeres notes se m’escolen galtes avall dues llagrimetes. Perquè m’agraden les coses ben fetes, i també perquè la nació em dol i no hi ha manera d’acabar d’engegar-la a la merda, com seria assenyat de fer.

Crec que és per això que no puc veure Laura Borràs. Us podria enganyar, i dir que no és res personal. Però és total i completament personal. La meva manera d’entendre la Lauríssima i la seva història de pel·lícula en l’escenari de la política catalana és la d’una mala rèplica de Dolly, d’algú que n’ha impostat una interpretació xarona i provinciana. Representa millor que ningú aquesta dècada viscuda de glamur de bacallaneria, de superficialitat, d’abús del país i de la seva cultura amb les finalitats espúries de fer-se veure una estona. Una dona que havia vingut a arreglar coses i ha perpetrat un nyap rere l’altre. Una estafa. Jo volia veure una Barbra presidenta i el que he obtingut és Laura Borràs. Estic molt decebut i per això n’he escrit tants articles bescantant-la, però, com sempre he dit, és el meu problema.

Espero que aquest sigui l’últim —molt dins meu sé que no serà així— i per això vull que sigui com un comiat, un adéu, Laura, torna on pertanys, que és fora de l’àgora política. Deixa’ns en pau i no ens facis més mal, que els catalans som persones sensibles i patim. Patim per tu, però sobretot patim pel nostre equilibri emocional cada cop que obres la boca. Que no veus que treus el pitjor de nosaltres? Ahir ens vas dir que no plegaràs, que no ets corrupta i que deixaràs que la Mesa del Parlament et foti fora en compliment d’un reglament que òbviament has vulnerat, però et resisteixes a admetre. Però no és això, només és que n’estem cansats de tu. Has estat deu anys a la palestra, sortint a tot arreu. Ja n’hi ha prou. Deixa-ho córrer. Allibera’m de tu.

Un amic em fa arribar dues memòries de la Institució de les Lletres Catalanes. «T’agradarà, em diu». La primera és de 2013, l’any en què van nomenar la Laura directora de l’organisme. Un altre polític cultural d’infausta memòria, Ferran Mascarell, la va col·locar allí perquè es desfogués. És la seva entrada triomfal a la nostra vida. En aquest volum, de 191 pàgines, hi apareixen exactament 107 fotos de Laura Borràs. Com a apèndix, trenta pàgines més de recull de premsa lloant l’arribada de Borràs al càrrec. Semàfors verds, articles llepafigues, un festival. En la memòria de l’any següent, 2014, va estar més moderada. Només surten 78 fotos seves en 186 pàgines. Sense repetir mai modelet, ara en un acte solemne al Palau de la Generalitat, ara en un club de lectura en un poble de mala mort de la Catalunya profunda. Profunda pena i estupefacció que tinc, també.

Són veritables NODOs, molt impactants. Un catàleg de poses i de buidors, d’actes insubstancials i culturalment estèrils, l’únic mèrit dels quals i l’únic que se’n recorda són els estómacs agraïts que van deixar. Són dos anys importants, perquè la seva gran obra de govern cultural, que la va catapultar a Consellera de Cultura i Presidenta del Parlament es dona en aquells anys. Una obra que tenia com a zenit la creació d’una base de dades d’escriptors i un web colossal, que havia de canviar per sempre més la faiçó de la cultura catalana. Aquestes grans obres, no són enlloc. No queda res del temps de Laura Borràs al capdavant de la ILC, a banda dels múltiples enemics que va deixar dins de la casa i les famoses i ridícules fitxes on es banalitzava i misterwonderfulitzava la literatura catalana de manera vergonyosa. Del llegat digital, ni rastre. Les contrasenyes se les va quedar el conxorxat amic i narcopoeta Isaías Herrero.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Recordem un cop més el cas, ara que sabem que anirà finalment a judici: l’octubre del 2017, quan Catalunya era una descomunal piscina de boles per al CNI, algú va denunciar a la policia que s’havia rebut a l’apartat de correus 118 de Castellbell i el Vilar un sobre amb bitllets falsos. Va ser un error, perquè anava destinat a l’apartat 116 d’Herrero. Guaita quina interceptació tan casual. Els Mossos van estirar el fil i es van fer públiques les converses d’Herrero amb el seu soci Marc Gómez, on presumia dels seus trapis amb la directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Herrero i Gómez han acabat condemnats per falsificació i narcotràfic —unes pills que duien d’Holanda— i ara s’haurà de determinar si Borràs va incórrer en prevaricació i falsedat documental, que són els delictes pels quals se la vol processar un cop que la fiscalia ha desestimat els indicis de frau i malversació. No vas robar, Laura, però ja t’he dit que això no és important.

El rellevant és que entre 2013 i 2017 —aquests anys de glòria en què Laura Borràs va ser més retratada que Sabrina Salerno els anys 80— Herrero va facturar a la ILC, de manera directa o indirecta, una increïble quantitat de 259.863 euros en divuit contractes menors. Per obtenir-los, concorrien juntament amb ofertes falses emeses per sospitosos habituals. Així com Hermeneia, una empresa fundada per la mateixa Laura Borràs per donar cobertura a un grup de recerca universitària. De fet, amb Hermeneia va néixer tot. Era un apèndix de la Universitat Oberta de Catalunya, a l’origen de l’internet acadèmic català, on es van reunir un seguit de flipats amb les possibilitats literàries de l’hipertext. Això no és altra cosa que un text que conté enllaços a altres textos, però Borràs va construir al voltant d’aquest concepte tota una indústria de literatura digital i una colla d’adlàters per repartir els beneficis. 

Isaías Herrero es veu que en sabia molt, d’això, va guanyar algun premi i tot i es va fer amic de la futura directora de la ILC. Quan va arribar al càrrec, va deixar el disseny dels webs a Herrero, tot i ser extern a la institució —punt d'ètica dubtosa des del punt de vista de la transparència i el tractament de dades públiques. Això, tot i que irregular, seria un problema relatiu si no fos perquè Isaías controlava tot el percal, tenia les claus de tot i vés a saber si no ho aprofitava per exercir alguna pressió o directament xantatge. De fet s’ha endut algunes pàgines a la trena amb ell i ara no són accessibles, com el Qui és Qui de les Lletres Catalanes, el gran projecte digital de la ILC, amb continguts elaborats durant dècades darrere, on ara s’hi pot llegir: «Es tracta d’un recurs en creixement permanent i, en aquest moment, es troba en fase de reestructuració.

Han desaparegut, s’han redireccionat o s’han perdut parts d’altres webs de la ILC dissenyades per Herrero, com ara les temàtiques i les dedicades als anys commemoratius d’escriptors. Parlant amb propietat, la ILC a internet, i tota l’obra de l’artista digital abans conegut com a Isaías, ja no existeix: lletrescatalanes.cat redirigeix al web de Cultura, on s’han reciclat els continguts de les pàgines antigues amb el format funcionarial de la Generalitat. Només cal passejar-s’hi una estona i intentar esbrinar a quin orifici van anar a parar els honoraris d’Herrero. De fet, la feina del poeta narcodigital tampoc no va acreditar en cap moment cap excel·lència que justifiqués el quart de milió d’euros que s’ha embutxacat, i això és el més greu, però també fa que només haguem de lamentar la pèrdua pecuniària, a banda de la barra infinita d'ell i de qui ho va permetre.

Ahir, Laura, mentre treies pit alleujada perquè no t’han imputat per corrupció i et veies valenta perquè pots continuar dient que estàs perseguida per la judicatura espanyola —cosa que tampoc es pot negar— jo t’observava. Al mateix temps es pujaven els mítics vint-i-un revolts de l’Alpe d’Huez al Tour de França, i a cada cop de ronyó en deixaves anar una de més grossa. Que tot ho havies fet al servei de la literatura i els escriptors. Que no podies ser més innocent i, finalment, a l’sprint final de peu sobre la bici i cridant, que havies fet una feina molt ben feta.

No ho vas fer bé, Laura. Segurament no et mereixes que un tribunal penal et jutgi per això, però per descomptat que ens mereixem perdre’t de vista. És això el que et retrec i és per això que t’he de dir adéu. T’has pogut vestir de lluentons durant deu anys i has tingut tots els cambrers de l’Harmonia Gardens al teu servei llepant-te les soles. Però s’ha acabat, Laura. Torna allà on pertanys —el teu marit ja t’hi reclama— i no cal que en surtis mai més.