No m’agraden gaire els llibres. Però com que, com diu el refrany popular, menys de cinc contradiccions és dogmatisme, de tant en tant en fullejo algun. Ara me n’ha caigut una les mans, per cortesia de l’editorial La Segona Perifèria, que es titula Set anys de plenitud i és obra de l’israelià Etgar Keret. Està bastant bé. De fet, si es compara amb el que escrivim els catalans està inclús molt bé.
No perquè el llibre sigui un devessall d’hilaritat, com m’havien promès, sinó perquè corromp aquest costumisme que ens fa tanta nosa amb atemptats, bombes i malvestats diverses que són pròpies de la quotidianitat d’Israel, un país que té la vana i ingènua pretensió de voler viure com una societat occidental més o menys normalitzada, però al mig d’un vesper geopolític poblat de fanàtics. Ja es veu que això no pot anar gaire bé encara que com a material literari sigui una mandanga de primera.
Si entenc l’actitud col·lectiva que explica Keret, imbuïts d’una certa temeritat romàntica els israelians han optat per defensar-se de l’agressió exterior sense cessions, amb la justa diplomàcia i amb una moral de victòria a prova de foc, però —i aquí està el que agrada tant de l’escriptor hebreu— sense renunciar a tenir una vida íntima tan plàcida i banal com pugui tenir un ciutadà de Sant Jaume dels Domenys. El que en llenguatge del segle passat en diríem amb un parell de collons, però en atmosfera controlada.
És clar que aquesta mena de posat resistencial, d’estat de guerra permanent, produeix monstres. I ara no ens posarem a enumerar els tarats que han crescut a l’ombra de la ultradreta sionista ni els diputats que ja han col·locat a la Knéset. De fet, és el mateix posat que ens ha sorprès dels ucraïnesos. Aquí els hem culpabilitzat —a ells!— de què els hagin envaït, els hem demanat que aturessin la guerra —a ells!— i els hem dit que la pau és el camí. Per acabar anant desplaçant el tema de la nostra agenda mental per donar pas a les coses importants, les banalitats habituals, que són les que donen cos al dia a dia. Més o menys de la mateixa manera hem decidit, en un moment donat, que la pandèmia ja no existeix encara que mati deu persones cada dia.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
És perfectament natural. Ara bé, el que ja no és tan normal és la manera com els catalanocòsics hem projectat les nostres frustracions al món exterior i hem optat per esborrar deu anys de vivències i deliri col·lectiu de la nostra producció cultural. Més enllà de la moda un pèl farisaica de sortir a dir que el Procés és un engany. Com si no fes mesos que ho sabéssim. Ja sé que el nostre conflicte ha estat d’un altre grau i que només vam rebre quatre cops de porra. Fins a cert punt és lògic que no hi hagi cap reacció d’orgull havent fet una revolució tan carnavalesca, tant de pa sucat amb oli. La defensa dels catalans contra l’opressor és més procliu a la vergonya que a l’èpica. I de la vergonya només en poden sortir sàtires i sainets, gèneres que, en un temps on estan de moda les històries de transformació personal, de trans, de divorciades i de retorn a la ruralitat, no són precisament populars.
Aquí hi tenim un problema, greu. Tant de bo, com diu Clara Ponsatí, el nostre procés d’emancipació nacional hagués produït algun mort —de Lleida, posem per cas, que així seria com haver perdut un dit del peu— i així no ens hauríem d’enfrontar al món dels pobles europeus que es defensen amb dignitat, com els ucraïnesos o els israelians, amb aquesta barreja d’humiliació i condescendència.
Potser així, en aquesta fira de les vanitats massiva i insuportable que és el Sant Jordi de cada any, sortiria algun Etgar Keret del país, capaç de parlar de les seves merdes insubstancials sense amagar que vivim enmig d’un entorn hostil, enrarit per un sotrac polític i social que em costa de creure que tothom prefereixi obviar en la seva producció literària. Tant que m’agradaria a mi saber què va dinar Empar Moliner l’1-O o si Albert Sánchez Piñol es va posar calçotets en una diada tan assenyalada.
I no fer, com fa la gran majoria d’escriptors catalans —dignes de ser considerats, que us conec i ara em fareu una llista de porqueria—, com si sentissin ploure. Fent veure que aquí no ha passat res, que la vida continua i que el català no morirà mai. També pot ser que m’equivoqui i, efectivament, aquí no hagi passat res. En aquest cas demano disculpes als al·ludits i poden seguir circulant. Altra cosa és que els llegim.