Una protesta ressona a moltes escoles: «Si us plau, deixin d’estigmatitzar als nens amb tants diagnòstics! Això només serveix per medicalitzar i vendre més medicines». És una protesta expressada per alguns pares, en efecte, però també per alguns educadors.
En pocs anys ha augmentat la prevalença del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), la dislèxia o l’espectre autista d’alt rendiment, entre altres trastorns del neurodesenvolupament. I sorgeix una pregunta prou lògica: estem patologitzant la normalitat? Som víctimes d’una estratègia mercantilista?
Una gran passa per a la igualtat d’oportunitats
La resposta és que no. Sempre existiran diagnòstics erronis o indegudament comunicats, però, en general, estem assistint a una gran passa endavant. Potser la millor manera de percebre’l és veure que ocorre quan neguem les evidències!
Que serveixi com a exemple aquest cas real. Nen de parvulari, tres anys. Una mestra d’educació especial percep una conducta d’inhibició social: no mira als ulls, no realitza joc simbòlic, no assenyala amb el dit les joguines… La mestra creu que pot patir un trastorn autista, però la resta dels col·legues no consenten una avaluació especialitzada. «És molt petit per carregar amb aquest estigma», diuen.
Resultat: pèrdua de temps per desenvolupar estratègies educatives eficaces i amb evidència científica. També és una oportunitat perduda de sol·licitar un professional de suport per al següent curs, una ajuda a la qual aquest nen tenia dret.
Aquest cas suscita una altra reflexió no menor: un professor format en trastorns de l’aprenentatge pot ser capaç de sospitar al voltant d’aquest i altres problemes. Podem deixar el diagnòstic definitiu per al pediatre o el psicòleg clínic, però potser amb els anys aquest professor tingui una molt bona mirada semiològica (sobretot si l’educa) i col·legues menys avesats haurien de fer-li cas.
Els mestres poden dur a terme una tasca importantíssima, ja que un diagnòstic primerenc millora el pronòstic i inclusió social de gairebé tots els afectats. La plasticitat del cervell té unes «finestres» d’edat que hem d’aprofitar.
Aquest cas té la virtut d’assenyalar la resposta a la qüestió amb què iniciàvem l’article: no és que hi hagi més nens amb TDAH, dislèxia o autisme, senzillament ara els hi prestem més atenció i sabem diagnosticar-ho amb un rigor major.
Per fortuna, la societat ha avançat i avança cap a una actitud més comprensiva amb la diversitat, ja sigui de maneres de viure, inclinacions sexuals o neurodiversitat.
Aquest enfocament també hauria de ser una preocupació de les polítiques públiques. Els trastorns del neurodesenvolupament haurien de tenir-se en compte amb plans educatius específics, ja que poden arribar a representar entre l’11% i el 15% de l’alumnat.
Una vida plena
Estigmatitza qui diagnostica? Una resposta senzilla podria ser: estigmatitza qui no coneix la relativitat d’un diagnòstic i veu la part negativa sense veure la positiva.
Per exemple, el cas de la dislèxia, que s’acompanya generalment de fortaleses que compensen. Són nens intel·ligents que a més tenen una capacitat notable d’orientar-se en l’espai. Molts superen el problema amb estratègies que ells mateixos inventen.
Aquest trastorn no només els ha privat d’una vida plena, sinó que ha potenciat estratègies de metacognició que els serviran per a altres reptes. Però un percentatge no serà capaç de superar-ho amb estratègies pròpies: para aquests sí que serà clau que se’ls diagnostiqui i doni suport. I per desgràcia, aquí entra el biaix de classe social i la classe de família que té el nen.
És un error pensar que un diagnòstic defineix a una persona. No diagnostiquem per a això: ho fem per definir el que de general i generalitzable ocorre en una persona. Per això, un diagnòstic sempre és una reducció i simplificació necessària per activar plans terapèutics o ajudes socials. Però sempre s’han d’aplicar guies clíniques i protocols atenent l’entorn del pacient i a les seves característiques.
Com a conclusió: un bon educador, un bon pediatre, un bon metge de família, infermera, psicòleg o assistent social comparteixen la mateixa fi, posar les bases d’una vida plena per a cada persona. Conèixer a fons la neurodiversitat ofereix a cada nen –i potser, en un futur, a cada adult– la possibilitat de reeducar capacitats per adaptar-se millor al seu entorn, a les seves relacions interpersonals i, així, reduir la desigualtat d’oportunitats.
Aquesta notícia és la traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.