L’agenda de la gestió mediambiental s’enfronta a no pocs reptes. Un dels més crítics és la gestió de l’aigua, ja que sense l’or blau la vida és, senzillament, impossible. Però aquest líquid tan apreciat ha tingut la mala fortuna de ser vist com un bé i com un recurs econòmic. Això està canviant, i ara es comença a considerar com alguna cosa més, com un dret humà, reconegut per l'Assemblea General de les Nacions Unides.
Històricament, Espanya ha tingut una relació complexa amb l’aigua. La posició geogràfica, el clima i l’orografia del país provoquen que la quantitat disponible sigui territorialment irregular, més abundant al nord que al sud.
Atès que el clima dominant és el mediterrani, les sequeres són freqüents (a vegades, també les inundacions). Les carències s'agreugen, a més, per la inexistència de grans rius o altres masses d’aigua dolça com són els llacs naturals. És un país assedegat d’aigua, en el qual, a més, la seva demanda no ha parat d’augmentar durant l’últim mig segle.
La democràcia i la preocupació ambiental
En el passat, la seva gestió no va ser la més adequada. Preocupats com estàvem per disposar d’una abundant oferta d’aigua per a tots els usos, es va prioritzar el desenvolupament d’unes potents infraestructures, especialment els embassaments i els transvasaments entre conques hidrogràfiques.
Afortunadament, encara que amb lentitud, les coses estan canviant. Des de l'arribada de la democràcia es va començar a gestar un nou enfocament sobre l’ús de determinats recursos i sobre el medi ambient.
L’ingrés posterior a la Comunitat Europea va donar un impuls extra, ja que va significar una posada al dia per als governants espanyols. Aquest organisme compta amb una llarga tradició legisladora, des de la publicació de la Carta Europea de l’Aigua (l’any 1968); i disposa, alhora, de nombrosos programes d’acció i de directives sobre medi ambient.
Com a resultat, Espanya es va incorporar en aquesta nova corrent, amb l'aprovació, el 2007, de l’Estratègia Espanyola de Desenvolupament Sostenible. Amb ella, es va aprovar el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic i una creixent bateria de normes amb les quals fer front a aquesta problemàtica.
Canvis des del franquisme
Sense entrar en detalls sobre la legislació, la veritat és que la gestió de l’aigua a Espanya ha experimentat canvis profunds en aquest lapse de temps.
Es va sortir de la dictadura franquista amb un context marcat per la gestió predominantment municipal. Des de llavors, s’ha passat a una altra majoritàriament privada, que s’enquadra en el neoliberalisme creixent en què vivim des de finals del segle XX a escala internacional.
Avui dia, una part considerable del subministrament es troba en mans de dos grans conglomerats empresarials, que operen a escala global a tot el món, FCC i Aigües de Barcelona.
Pel que fa al mapa d’usos, aquest s’assembla al d’altres països de l’Europa meridional. Es poden distingir dues grans fases en el cicle hidrològic:
- - La primera, la de l'emmagatzematge (principalment embassaments) i transport fins als municipis. El seu control correspon a les Confederacions Hidrogràfiques, que s’ocupen de la cura dels llits fluvials dels rius i de les infraestructures. En aquesta fase es regula el consum agrícola, el de les grans indústries i el de les centrals elèctriques.
- - La segona fase comença amb la cessió de l’aigua als municipis. Aquests la distribueixen als usuaris residencials i, posteriorment, es recull a través del clavegueram i es tracta en plantes de depuració, per al seu retorn als llits fluvials.
Usos agrícoles i urbans
La font majoritària són les aigües superficials (gairebé dues terceres parts del total), si bé les aigües subterrànies i la dessalinització estan guanyant quota progressivament.
En conjunt, existeix una elevada concentració de la demanda en els usos agrícoles. Els usos urbans, que acostumen a dividir-se en domèstics (llars) i no domèstics (indústria, activitats comercials i usos públics), representa gairebé una tercera part dels agraris.
La part positiva és que, en tots aquests casos, s’aprecia des de fa més d’una dècada una tendència a la contenció dels consums, gràcies a la introducció de sistemes que faciliten l’estalvi d’aigua.
Cap a una nova cultura de l’aigua
D’altra banda, i això resulta de vital importància, la denominada nova cultura de l’aigua ha promogut un canvi de consciència, tant entre els gestors com entre els ciutadans. D’un enfocament basat en l’oferta i en l’increment del volum d’aigua subministrada s’ha avançat gradualment cap a polítiques més centrades en el control de la demanda.
En dates més recents també han cobrat força els plantejaments de l’economia circular, en paral·lel als compromisos internacionals relatius al canvi climàtic i a les estratègies de desenvolupament sostenible.
Malgrat això, encara queda un llarg camí per recórrer, ja que els avenços han estat desesperadament lents. A més de les normes que s’estableixin, els ciutadans hem de ser conscients que és un recurs (consti que no ens sentim del tot còmodes amb aquesta etiqueta…) que no podem malbaratar, ja que, quan el deixem córrer, es perd per sempre, tret que aconseguim reciclar-lo eficientment.
Hem d’avançar en aquests dos camins. D’una banda, sí, recuperació i reutilització. Però també cadascun de nosaltres ha de reflexionar sobre el fet que la sostenibilitat i viabilitat futura del planeta depèn de les nostres decisions. La simple acció d’obrir l’aixeta exigeix una responsabilitat cap a tots els éssers vius.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.