Les Illes Balears són una barreja de balneari massificat, colònia servil, paradís depredat i llogaret moderadament insurrecte. Políticament, això es concreta en un mapa de partits i en uns entramats ideològics i de poder subsidiaris i seguidistes de Madrid. Dos exemples recents: la irrupció de Podemos en l'àmbit estatal (2014) va tenir la seva immediata correspondència a les Balears; la pèrdua de l’hegemonia de la dreta per part del PP en les últimes generals arreu d’Espanya, a causa de la pujada de Ciudadanos i del naixement de VOX, es va reproduir també literalment a les Balears.
El mapa polític illenc, però, no és un calc total del de Madrid o el de Múrcia. L’esquerra sobiranista i ecologista illenca, històricament representada pel PSM i avui aglutinada al voltant de MÉS (una formació fundada el 2010 que integra l’herència del PSM i la d’Iniciativa-Verds, i que a les últimes generals va presentar una candidatura en la qual també hi havia ERC), fa dècades que intenta fer forat amb un discurs autocentrat, sense servituds respecte dels partits de Madrid. És un discurs basat en tres pilars ideològics: agenda social, preservació del territori i impuls de l’autogovern i de la llengua i la cultura pròpies.
Tot i que en termes electorals els èxits del sobiranisme progressista i ecologista sempre han estat relatius –mai no ha aconseguit fer el sorpasso al PSIB-PSOE, últimament s’ha vist relegat per Unides Podem a la tercera posició entre els partits progressistes i sempre ha fracassat a l’hora de treure un diputat al Congrés de Madrid–, sí que ha aconseguit incidir en el marc politicoideològic del país. Sobretot, ha obligat els socialistes illencs a adoptar uns posicionaments més explícits en termes mediambientals i lingüístics.
El sostre electoral de l’esquerra sobiranista illenca, però, sempre ha estat baix. Més enllà d’errors estratègics i discursius propis, hi té molt a veure, en aquest abast limitat de les seves propostes, el creixement demogràfic que han viscut les Balears aquest últim mig segle, en especial els últims vint anys. És un increment provocat pel turisme de masses, que ha portat centenars de milers de nouvinguts al país, els quals han vingut a trobar-hi feina i a construir-s’hi una vida millor de la que tenien als seus llocs d’origen.
«Les classes dirigents illenques sempre s’han mostrat provincianament servils davant Madrid».
Mentre que Catalunya sempre ha tingut una certa capacitat d’incorporar els nouvinguts a la catalanitat, a les Balears això no ha estat, en general, possible: per falta de voluntat d’estructura política i sociomediàtica, per incompareixença d’una societat civil desorganitzada i amb les idees poc clares en termes nacionals, per la baixa autoestima de la majoria dels illencs quan es tracta de valorar la cultura i la llengua pròpies, i perquè les classes dirigents illenques sempre s’han mostrat provincianament servils davant Madrid, a qui sempre riuen les gràcies, fins i tot les més ofensives i humiliants.
El cert és que la gran majoria d’habitants de les Balears –n’hi ha prou de mirar el seu consum mediàtic– es mouen en unes coordenades mentals, culturals i de referències molt semblants a les que es mourien si visquessin en un poble d’Andalusia o en un barri de Madrid. Aquest és un fet determinant per entendre el panorama sociopolític, cultural i lingüístic illenc, perquè implica que els partits que no són d’àmbit estatal ho tenen molt difícil per fer arribar les seves idees i propostes al gruix de la població. MÉS, en aquest sentit, és un partit amb vocació de país, però no hauria assolit els èxits que ha obtingut –batllies, representació continuada durant dècades al Parlament, una participació protagonista en quatre governs...– sense el seu fonamental arrelament municipalista.
MÉS no és l’únic element diferenciador respecte del mapa polític estatal. El PI, la Plataforma per les Illes Balears, liderada per Josep Melià, un exdirigent de la Unió Mallorquina de l’empresonada Maria Antònia Munar, i per Jaume Font, un dels homes forts dels governs de Jaume Matas (Font va deixar el PP per la deriva madrilenyitzadora del partit), també intenta fer forat amb un regionalisme de centredreta. El seu èxit és escàs: tenen representació parlamentària, però a diferència d’UM mai no han estat decisius a l’hora de formar governs. Tot i que el model del PI podria semblar el PNB o la CiU de fa vint anys, sovint s’emmirallen més en Coalición Canaria.
La situació, ara
La victòria de les forces diguem-ne progressistes en les últimes eleccions autonòmiques de les Balears (maig de 2019) han suposat un fet històric: la continuïtat, per primer cop en quaranta anys d’autonomia i democràcia, d’un govern de progrés al capdavant de l’Arxipèlag. Això bàsicament vol dir una cosa tan elemental com que ara el govern de progrés balear, format pel PSIB-PSOE, Unides Podem i els ecosobiranistes de MÉS, té la possibilitat de dur a terme el seu programa electoral en dues legislatures i no només en una.
Després del primer Pacte de Progrés (1999-2003), presidit pel socialista Francesc Antich, el PP de Jaume Matas va arribar al poder amb majoria absoluta i, en un tres i no res, va desfer o si més no va paralitzar moltes de les iniciatives de l’anterior govern, en especial aquelles relacionades amb el foment i l’impuls de la llengua i la cultura pròpies, de la protecció mediambiental (l’ecotaxa) i de polítiques socials intenses.
«Bauzá i els seus pretengueren arraconar el català a l’escola intentant implementar –de qualsevol manera– un model d’educació trilingüe».
El mateix va passar, en una versió més rabiosa i inflamada, després del segon Pacte de Progrés (2007-2011), també presidit per Antich, quan el PP de José Ramón Bauzá va arribar a les institucions illenques amb la voluntat d’obeir en tot els designis del sector hoteler i amb la mala idea d’atiar el conflicte social amb el tema de la llengua catalana. Bauzá i els seus pretengueren arraconar el català a l’escola intentant implementar –de qualsevol manera– un model d’educació trilingüe, el TIL, que tenia com a veritable objectiu minimitzar l’ús vehicular del català. Un model que va ser criticat per molts experts i va ser rebutjat pel gruix de la comunitat educativa.
Va ser en part gràcies a la indignació social que van generar les polítiques de Bauzá –la manifestació contra el TIL a Palma (setembre del 2013) va aplegar 100.000 persones: la més multitudinària de la història de les Balears– que la socialista Francina Armengol va arribar al poder el 2015. Va formar un govern integrat pel PSIB-PSOE i per MÉS, que va comptar amb el suport extern de Podem. Va ser una legislatura tempestuosa: per les desavinences tant de programa com purament electoralistes entre els socialistes i els ecosobiranistes i, també, perquè Podem va intentar actuar –fent uns equilibris que no li sortiren gaire bé– amb sentit institucional però alhora amb aquell purisme fiscalitzador de qui desconfia de la política oficial.
A pesar de les decepcions, l’electorat progressista no es va desmobilitzar, motivat no tant per la il·lusió de la reelecció com per la por davant d’un més que plausible govern autonòmic del “trifatxet”; així, els progressistes van poder revalidar el govern. Això, tal com he indicat al principi, implica tenir més temps per dur a terme les promeses i les propostes electorals. Però també per trair-les i per caure en contradiccions flagrants.
Contradiccions internes i incompliments estatals
De contradiccions, disputes intestines i crisis, l’actual govern balear en va ben servit. La més recent té a veure amb la decisió de retornar l’ecotaxa als hotelers illencs afectats per la fallida de Thomas Cook, una decisió presa pel PSIB-PSOE amb la qual MÉS no està d’acord i que té alguna cosa d’autoboicot demencial, perquè posa en dubte el que fins fa poc havia estat un dels estendards del progressisme illenc: l’impost turístic, concebut per pal·liar els pitjors efectes del turisme de masses, no per consolar les butxaques dels hotelers quan ho passen (se suposa) malament.
Una altra contradicció entre els membres de l’actual govern balear és que, mentre que molts dels representants electes de MÉS porten el llaç groc i mostren la seva solidaritat amb els exiliats i els presos polítics catalans, els jefes madrilenys dels seus socis de govern es passen el dia criminalitzant l’independentisme i amenaçant amb un nou 155. Podem, per la seva banda, fa com si l’assumpte no anés amb ells: “me queda lejos”.
«Durant la passada legislatura, el govern espanyol va posar en dubte la constitucionalitat de 14 normatives de les Balears».
Una contradicció que les sintetitza quasi totes és la pretensió de l’actual govern balear d’impulsar polítiques mediambientals pioneres i agosarades i el rebuig i les reticències sistemàtiques amb què les rep l’estat, que qüestiona que siguin constitucionals. Ho recordava el periodista Enric Borràs en un article recent sobre el tema a l’Ara Balears. Durant la passada legislatura, el govern espanyol va posar en dubte la constitucionalitat de 14 normatives de les Balears. Entre les mesures que ara estan provocant discòrdia, hi ha la prohibició de les bosses de plàstic lleuger d’un sol ús, el veto a l’entrada de nous vehicles amb combustible dièsel a partir del 2025 i el Decret de protecció de la posidònia. Tal com diu Borràs a l’esmentat article, “els representants de l’executiu espanyol argumenten que una normativa autonòmica no pot ser més restrictiva que l’estatal”. D’aquí a convertir el Parlament autonòmic en un decorat sense capacitat de maniobra, només hi ha un pas.
El centralisme, ara alçurat per unes dinàmiques recentralitzadores cada cop més desacomplexades, no representa cap novetat en la política illenca. Al contrari: si hi ha una qüestió immutable en la política balear és l’incompliment per part de l’estat de les seves promeses i els seus deures –establerts per la Constitució i l’Estatut– envers les Balears. És un incompliment que es produeix amb independència de qui hi hagi a la Moncloa i al Consolat de Mar (amb matisos, cal dir-ho tot: amb el PSOE aquí i allà s’ha aconseguit el descompte de resident del 75% en els bitllets d’avió per als ciutadans de les Illes, una demanda que feia anys que s'arrossegava i que hauria estat impensable amb el PP).
L’exemple més sagnant de centralisme és el dèficit fiscal que pateixen les Balears, un problema estructural del qual només en parlen obertament els representants de MÉS, i encara, i ocasionalment els del PSIB-PSOE, en general amb la boca petita i sense afany de molestar. Tampoc els d’Unides Podem no estan gaire per la labor, perquè el dèficit fiscal els fa de mal encaixar dins el seu discurs de fraternitats i d’igualtats abstractes, de lluita entre classes i no entre territoris. Mentrestant, és clar, els ciutadans de les Balears pateixen mancances de tota mena en el seu dia a dia –d’infraestructures, educatives, socials– i veuen com altres comunitats es beneficien dels diners que reben provinents de l’arxipèlag. No són pocs els polítics illencs que, quan han comentat el tema del dèficit fiscal de les Balears amb els seus homòlegs andalusos, extremenys o murcians, s’han hagut de sentir a dir que d’això no en poden fer un problema perquè a les Balears tothom és ric.
El camp de batalla del turisme i el medi ambient
Des de finals dels anys 50 i principis dels 60, les Balears –en especial Mallorca, Eivissa i Formentera, no tant Menorca– s’han lliurat en cos i ànima al turisme de masses, fins al punt que des de fa temps la indústria turística és quasi el monocultiu econòmic del país. Això fa que tot el que tingui a veure amb el medi ambient sigui sempre un dels punts més calents de la política illenca. També –en especial– dels governs de progrés, atrapats entre les seves promeses electorals, i les exigències i les expectatives dels seus votants, d'un costat, i les dinàmiques d'interessos i els jocs bruts imposats per l’omnipotent sector hoteler, de l'altre.
La construcció d’una carretera entre els municipis de Llucmajor i Campos, que els partits progressistes havien promès en campanya que no tiraria endavant (és competència del Consell de Mallorca, presidit per Miquel Ensenyat, de MÉS, en aliança amb socialistes i Podem), ha provocat la fúria i la indignació de les dues principals entitats ecologistes, el GOB i Terraferida, i de molts votants que se senten traïts. Per què a la fi s'ha construït l'esmentada carretera, si s'havia dit que no es faria? Quines pressions, i de qui sobre qui, hi ha hagut?
«Els turistes continuen venint en massa i paguen l’impost turístic que els diuen, entre altres raons perquè és una quantitat inferior a la de molts altres indrets».
Des que es va implantar durant el primer Pacte de Progrés, l’ecotaxa ha tingut l’oposició brutal tant del sector turístic com de la dreta, que l’ha eliminada quan ha governat. Els arguments dels hotelers i dels líders del PP, de Cs i de VOX és que l’ecotaxa farà que els turistes deixin de venir a les Balears, i que per tant es deixin de guanyar els diners que ara es guanyen i que per tant tota la societat illenca caigui irreparablement en la pobresa que ens va marcar durant segles. Òbviament, s’ha demostrat que tot això és fals, alarmisme malintencionat: els turistes continuen venint en massa i paguen l’impost turístic que els diuen, entre altres raons perquè és una quantitat inferior a la de molts altres indrets.
No cal ser un prodigi de perspicàcia per deduir que si el PP, Cs i VOX critiquen l’ecotaxa i les lleis de protecció mediambiental és per raons ideològiques, no econòmiques, i perquè volen usar-les com a armes llancívoles amb fins electorals. Des del sector hoteler, és cert que en part critiquen l’ecotaxa per cobdícia (tot i que el gruix del seu negoci ja el tenen a l’estranger), però sobretot ho fan pel sentit patrimonial que tenen de l’arxipèlag. Els hotelers volen deixar clar que, a les Balears, ells són els amos i senyors, els que comanden, els que han de ser obeïts.
La prevalença poc o gens criticada de la indústria turística, i els discursos triomfalistes en relació amb els beneficis que proporciona el turisme, es contradiuen amb les dades i les percepcions de la realitat. Fa anys que les Balears van perdent posicions dins el rànquing de renda per càpita de l’estat. Fa tres lustres, ocupaven la segona posició; ara n’ocupen la setena. O sigui que aquesta idea que el turisme genera riquesa, benestar i prosperitat per a tothom és molt relativa: depèn de com el gestionis i en reparteixis els beneficis.
«La sensació d’inhabitabilitat cada cop és més real».
A més, no són pocs els ciutadans illencs que tenen una creixent i pertorbadora sensació de massificació i saturació, fins al punt de sentir que l’illa ja no és habitable: per l’excés de cotxes, per les masses de creueristes que desembarquen a l’estiu, per la saturació viària i urbanística... La sensació d’inhabitabilitat cada cop és més real: la compra de terrenys i immobles per part d’estrangers durant aquests últims anys ha fet que els preus (de compra i de lloguer) es disparessin. Superada, momentàniament, la crisi econòmica del 2008, i abans que tot torni a tremolar i esfondrar-se, la idea que molta gent sembla tenir ara mateix a les Balears és fer que els diners corrin i ho inflin tot, i que tothom que pugui faci negoci amb el que posseeix, sigui poc o molt. Naturalment, per cada estranger adinerat que compra una casa a Mallorca, Eivissa, Menorca o Formentera, més difícil resulta per a un illenc de renda mitjana de llogar-ne una o de comprar-la.
La pregunta important és: en termes electorals i ideològics, quins efectes té aquesta barreja de vertigen, d’abundància, de cobdícia i de saturació? Fa de mal dir... O potser en realitat és molt bo de resumir: el PSOE contemporitza i es dedica a veure-les venir; el PP, Cs i VOX pensen que tot ja està bé com està –encara queda territori per depredar, negoci per fer, butxaques per inflar– i només esperen a assolir el poder; i, finalment, MÉS i Unides Podem intenten –sense saber-ne, sense ser-ne capaços o sense atrevir-s’hi del tot– vehicular políticament els malestars i els greuges d’aquella part de la ciutadania que sent que cada cop les Balears estan més al caire del límit. Cal dir, en tot cas, que, en vistes dels resultats electorals, la ciutadania preocupada pels efectes despersonalitzadors i devastadors del turisme de masses són una minoria.
Brevíssima cartografia actual dels partits
El PSIB-PSOE té ara mateix la presidència del Govern balear i la batllia de Palma, si bé tant en un cas com en l'altre governa mitjançant aliances. Tot i que la seva líder és una suposada mallorquinista com Francina Armengol —de qui es diu que de jove va tenir simpaties per ERC—, el cert és que el partit és cada cop més PSOE i menys PSIB. I la previsió és que quan Armengol es retiri, serà rellevada per un socialista amb una consciència de país encara més diluïda.
Que tant Armengol com els seus diputats a Madrid —Pere Joan Pons i Sofía Hernanz— fossin dels pocs que van donar suport a Pedro Sánchez en la seva disputa amb Susana Díaz i els veterans del partit, a la fi no s'ha trasmudat en cap mena de tracte de favor per a les Balears, un cop Sánchez s'ha fet amb el control del PSOE i amb la presidència del govern de Madrid. És més: els cops de volant de Sánchez, que va fer la campanya per a les últimes generals amb un discurs clarament esquerranós però que després s'ha negat a pactar amb Unides Podem, deu haver generat un cert desconcert i malestar entre alguns dirigents del socialisme illenc, més o menys partidaris del federalisme, de pactar amb la formació de Pablo Iglesias i de no repudiar, com si estiguessin empestats, els partits independentistes catalans.
«Des d'un punt de vista ètic i ideològic, votar avui el PSOE ja és com votar el PP d'Aznar el 2004».
Sigui com sigui, desconcertats o no, descontents o no, el cert és que dins el PSIB-PSOE ningú no obre la boca per dissentir: la disciplina és màxima, l'obediència és total. ¿Que el PSOE estatal blanqueja i avala la repressió antiindependentista, la deriva autoritària de l'estat, una recentralització cada cop més desacomplexada i un castellanisme cada cop més nacionalista i menys pluralista? Bah, els socialistes illencs fan com si sentissin ploure. No s'adonen que, amb la seva aquiescència i la seva inhibició còmplices, estan aconseguint que, des d'un punt de vista ètic i ideològic, votar avui el PSOE ja sigui com votar el PP d'Aznar el 2004.
Des de l’època de Jaume Matas, en especial després que aquest fos ministre de Medi Ambient en el segon govern Aznar, el PP balear ha entrat en un procés imparable de madrilenyització, la qual cosa fa que fins i tot hagi arribat a veure amb suspicàcia les mostres de mallorquinisme purament antropològic que tan bé li funcionaren a Gabriel Cañellas, que va ser el líder del partit i el president del govern balear entre el 1983 i el 1995. És cert que, després del radicalisme castellanista de Bauzá —que va abandonar el partit i ara és eurodiputat per Cs—, el PP va intentar recuperar, de façana, un cert regionalisme, amb la figura del seu actual líder Biel Company. A la fi, però, tot ha quedat en res. L'aparició de Cs i de VOX han obligat el PP a desempallegar-se de qualsevol màscara i a competir per l’electorat espanyolista conservador illenc, que és molt nodrit: la meitat de la població, com a mínim.
L'evolució d'Unides Podem a Balears ha estat similar a l'estatal: de l'aspiració d'assaltar als cels al conformisme de mirar de fer de crossa o de comparsa del PSOE. Tot plegat, és clar, ben amanit per tota classe de disputes internes. Laura Camargo, una professora universitària madrilenya que parla un català excel·lent i que pertany als Anticapitalistes de la facció morada, va ser una de les cares visibles del partit als seus inicis, però ara ha saltat del vaixell dient que hi ha massa gent que s’ha ficat al partit només per buscar la poltrona. D'altra banda, la jove Gloria Santiago, una cordovesa de naixement que viu a Eivissa des dels setze anys, que no parla català i que actualment és la vicepresidenta del Parlament, va dir fa poc que ella s’havia ficat en política per resoldre els problemes reals de la gent i no per parlar de llaços grocs i de llengua. És el mateix que deia Rajoy abans d’enfundar-se l’uniforme de policia violent.
«La intenció de Cs és clara: problematitzar, intoxicar i, si pot ser, eliminar tot el que tingui a veure amb la llengua i la cultura catalanes de les Illes Balears».
Ciudadanos va arribar a la política illenca aplicant-hi la plantilla catalana. De moment, i a l'espera de veure com els passarà factura el desgast dels últims mesos, han pegat una mossegada forta a l'electorat del PP i han acabat amb la seva hegemonia en el camp de la dreta espanyolista illenca. Liderats fins fa poc pel català Xavier Pericay, un dels fundadors del partit presents al Taxidermista, la intenció de Cs és clara: problematitzar, intoxicar i, si pot ser, eliminar tot el que tingui a veure amb la llengua i la cultura catalanes de les Illes Balears. Ho fan intentant arraconar el català de tots els àmbits, fomentant el secessionisme lingüístic, dient que cal defensar les modalitats illenques en detriment del català de Catalunya i reivindicant que el castellà és la llengua principal d'Espanya. L’objectiu final és fer prescindible el coneixement i l’ús de la llengua catalana.
Més o menys el mateix val per a VOX, que té en Jorge Campos la seva cara més visible i el seu líder espiritual. Campos, un enemic acèrrim de tot el que faci perfum de català, és un castellanista extremista i un èmul autonòmic de Santiago Abascal: va de liberal però s’ha passat mitja vida mamant de la mamella pública i creant xibius més o menys unipersonals que li permetessin viure sense fer res. Fa poc ha demanat de poder anar pels col·legis i els instituts de les Balears per comprovar si s’hi adoctrina o no. Un policia del pensament tatuat de rojigualdas.
El cert és que Cs i VOX estan aconseguint els seus èxits. Aquesta legislatura ja és, per exemple, la que més s’ha parlat en castellà al Parlament balear. El seu objectiu final, en tot cas, és desmuntar la realitat institucional autonòmica de les Balears. Les propostes lingüístiques de Bauzá eren sectàries i tenien una intenció purament espanyolitzadora, però tenien alguna cosa de quirúrgic: apuntaven a l’escola, parlaven de trilingüisme... Eren els intents d'un cirurgià inepte, ofuscat i carnisser, però d’un cirurgià, al cap i a la fi. En termes de llengua i cultura, en canvi, Cs i VOX són panzers conduïts per sergents chusqueros de la Legión, els quals simplement volen arrasar-ho tot. Més enllà de símils més o menys vistosos, el cert és que l’ensenyament del català a les Balears avui està més qüestionat que mai, i més arraconat. És significatiu que l’ús del català a les proves de selectivitat enguany hagi baixat per primera vegada en molt de temps.
Davant d'aquest panorama, MÉS intenta fer de mur de contenció, però ho té molt difícil. Mediàticament, està molt desemparat: cap gran diari illenc se’l sent com a propi (potser només l'Ara Balears) i no han estat poques les vegades que se l’ha intentat desmuntar o deixar fora de combat. L'última vegada va ser fa un parell d'anys amb un presumpte cas de corrupció, el Cas Contractes, un escàndol mediàtic instigat des de les pàgines del Diario de Mallorca, afí al PSIB-PSOE. Judicialment, el cas ha acabat en no-res, però en el seu moment va obligar a dimitir a diversos càrrecs de MÉS i va permetre al PSIB-PSOE de presentar-se davant l'electorat com l'únic partit progressista institucionalment fiable. La mala gestió que la cúpula dirigent de MÉS va fer d'aquell escàndol, en què va donar per bones les acusacions dels rivals, es va deixar endur pels complexos i el pànic i es va mostrar incapaç de defensar l'honorabilitat dels seus, també és un símptoma de les mancances d'un partit que fins ara no ha sabut trobar un relleu d'envergadura per als seus dirigents històrics.
«Si bé a les autonòmiques del 2015 van treure els millors resultats de la seva història, el 2019 van tornar als mínims, i no són pocs els que consideren que sovint MÉS ha semblat una filial de Podem».
A més, la crisi econòmica, l'aparició de Podem i l'estratègia de l'independentisme català de focalitzar el seu discurs en els aspectes socioeconòmics més que no pas en els culturals, lingüístics i identitaris també ha provocat un cert desconcert entre les files de MÉS, fins al punt que la qüestió nacional s'ha arraconat en favor de les causes socials i ecològiques. La idea dels estrategues del partit era que, així, aconseguirien arribar a un electorat desinteressat per la cosa nacional. La jugada no els ha acabat de sortir bé: si bé a les autonòmiques del 2015 van treure els millors resultats de la seva història, el 2019 van tornar als mínims, i no són pocs els que consideren que sovint MÉS ha semblat una filial de Podem. La seva parròquia més conscienciada i implicada en la qüestió nacional s'ha arribat a sentir ocasionalment abandonada.
De cara a les imminents eleccions generals, tot és incert. O gairebé. Perquè hi ha una cosa fatalment segura: les Illes Balears continuaran fent seguidisme del que s'esdevingui en l'àmbit estatal. I així ens va.