Sóc d'una generació que ha crescut a la falda dels èxits de l'alcalde Ballesteros i que s'havia acostumat a les imatges triomfals, gairebé messiàniques, de l'alcalde que semblava que tot ho podia. Penseu que els dotze anys de govern socialista que ha encapçalat suposen més de mitja vida per a qui signa aquesta línia. I vindríem a dir que dotze anys passen factura a tothom, a grans trets.
La setmana passada vaig tenir una sensació inabastable de canvi d'era que no havia tingut fins ara. O no amb aquesta cruesa. Un canvi d'era sec, ras, dur. D'un glop. La memòria i la imatge d'aquell alcalde de ferro, gairebé un Cèsar del segle XXI, s'ha anat per la aigüera i només ha deixat una silueta qüestionada, més que qüestionada, sota l'ombra d'una llarga llista de presumptes delictesque el duran a la banqueta dels acusats més aviat que tard.
Vinc a recordar, també, que el que caldrà demostrar al judici d'Inipro és la culpabilitat de Ballesteros, i no una innocència que se li presuposa i li hem d'atrubuir de base. Només faltaria. Per tant, i com no podria ser de cap altra manera, aquest article no se sumarà a cap linxament públic que, em figuro, algú estarà esperant amb pitet. I aquí cal ser claríssim.
No vinc a parlar del que no en sé, perquè qui escriu això té clar que no és home de lleis. Vinc a expressar que la figura forta i sòlida de l'exalcalde avui em sembla, per primera vegada, fràgil. Per primera vegada, subratllo. No m'ho va semblar ni tan sols quan va perdre l'alcaldia, on va ser el candidat més votat i va tenir serioses opcions de repetir a la plaça de la Font. Tampoc m'ho va semblar en el marc d'uns horribles Jocs Mediterranis on sempre vaig tenir la sensació que un aura daurada impedia que les crítiques, ferotges —i encertades, a criteri meu—, fessin trontollar la figura d'un alcalde que no només ho era, sinó que també ho aparentava.
Fràgil perquè el que es posa en dubte no és un error puntual i inconnex, sinó una manera, presumptament matussera, de gestionar una ciutat durant més d'una dècada. I cal ser clars també per explicar que aquesta setmana no s'ha produït cap hecatombe: que s'ha desestimat un recurs i que s'ha confirmat que passarà allò que inicialment semblava que havia de passar. No ha canviat més que això. Però, de cop i volta, s'ha revelat que la fortalesa medieval era només un castell de sorra. I que l'aura daurada no existia.
Ni Ballesteros és avui l'alcalde de ferro que va ser, ni el Cèsar modern que en el seu dia em va semblar, ni el record d'exalcalde que, n'estic convençut, li hagués agradat ser. Com el seu jardí vertical a Tabacalera, sembla que el rellotge s'ha posat en marxa després d'anys i panys de viure i reviure el dia de la marmota. Tarragona és la ciutat on mai passa res, fins que de sobte —de tant en tant i sempre sense avisar— acaba passant.
Mai em va semblar que l'era política de Josep Fèlix Ballesteros s'hagués de conjugar en passat en aquesta ciutat, mai. «Ballesteros és molt Ballesteros». Suposo que deu ser aquella aura daurada que ara ha deixat de lluir. Mireu, ni sé quin serà el futur de la plana major de l'antic govern del PSC de Tarragona ni hauria de saber-ho. Però s'ha tancat de cop un llibre i ara s'obre un nou cicle que trenca amb tot el que coneixíem. És una nova era.