Fotografia de Will Smith amb la seva dona Jada Pinkett.

El bandau del segle

En tant que membre de la comunitat negra, em veig obligat a opinar sobre la polèmica de la setmana, que ens ve a dir que els rics i poderosos ja s'han cansat de la deriva social woke i a partir d'ara faran el que els roti. Més o menys com sempre

Ara que ja hi ha passat tothom, n'opinaré jo. Chris Rock i Will Smith ens han proporcionat una imatge icònica del segle desconcertant que estem vivint i molt malament hauria d'anar la cosa perquè l'estampa —mai millor dit— no acabés a la portada de la revista Time o, encara millor, de la National Geographic. No entraré en valoracions sobre la suposada violència del comentari de Rock, perquè és indiscutible que la broma era objectivament graciosa, i inclús és graciós el mastegot d'Smith, si és que és fake com sembla. Aquí es defensa sempre que l'insult trempa l'enginy i fortifica l'ànima. I que els subnormals que no ho entenen i responen amb violència física es mereixen caure al fons del pou social, en mera aplicació de la meritocràcia que ens hem donat entre tots.

Però si que vull  constatar que abans de la gala els Òscars de diumenge ja vaig notar una estranya oscil·lació de la força woke i indicis seriosos de col·lapse en el relat xupifriendly que ens domina. Hi ha fets incontrovertibles: King Richard és una pel·lícula dolenta com la carn de gos i l'actuació d'Smith tècnicament deplorable. No hi ha discussió. De fet, l'únic que se'n salva és una meravellosa escena en què una inusitadament guapíssima Arantxa Sánchez Vicario fa servir mecanismes molt llatins i processistes per guanyar-li un partit a una molt caganiua Venus Williams. Això em va agradar. La resta, és una merda justificativa del mètode d'un home pertorbat que va explotar descaradament les seves filles per satisfer la seva egolatria.

No crec que es pugui parlar d'una pel·lícula masclista, però per descomptat que és una defensa reaccionària de l'heteropatriarcat. Va ser molt divertit l'al·legat pamfletari en contra que en va fer per la ràdio la periodista esportiva Gema Herrero —amb Toni Padilla fent-li les palmes— el dia abans de la cerimònia. Herrero exposava els clàssics greuges feministes, però com que aquesta tropa no solen estar còmodes en l'escala dels grisos, obviava el que és més noticiable de la producció d'aquest filmet: que l'han patrocinat les mateixes germanes Williams i que, per tant, les víctimes del presumpte abús aproven explícitament la manera com son pare les va pujar.

No sé per què no estem parlant d'això, que és la part interessant de la polèmica. Herrero es va treure de sobre la qüestió afirmant que les Williams l'havien decebut. Suposo que les mítiques tenistes deuen estar amb el cor encongit de saber que han fallat a una periodista barcelonina i vés a saber si se'n recuperaran mai. Però, mentrestant, jo em pregunto per què Venus i Serena Williams s'estimen el seu pare contra la pressió ambiental que les obliga a renegar-ne. Hi ha diverses respostes. Una és que l'obsessió de Richard Williams les ha convertit en multimilionàries i en les millors tenistes de la història, que no està malament, si ets una persona recaragolada que dóna valor a l'èxit i als diners.

Una altra és que pot ben bé ser, en un moment en què el discurs oficial i l'estat mostren nivells d'intrusisme a les famílies que recorden temps passats totalitaris, se'ls hagin inflat els ovaris. Hem arribat a un punt que el judici social té preeminència sobre les relacions intrafamiliars, cosa que fa un tuf de feudalisme que tira d'esquena. És son pare, cagondéu, i hi ha aspectes de la naturalesa humana poc donats al relativisme, com ara que les filles solen estimar els seus pares. Al capdavall, la pretensió tirànica que haguem de condemnar els nostres progenitors només perquè el sistema de valors vigent ho requereixi vulnera una cosa tan bàsica com que el perdó és una potestat personal i intransferible. I que les úniques relacions paternofilials que estem legitimats per jutjar —sempre que no s'incorri en el delicte flagrant— són les pròpies.

Aquest és el context viciat del bandau de Will Smith a Chris Rock, i poc importa que l'escena fos preparada o espontània, perquè apunta en una direcció clara: els rics, que són els que manen, ja s'han cansat de la hipocresia dictatorial del wokisme —que als Estats Units encara és més opressora que aquí— i iniciem una època de reacció, produïda per haver estirat més el braç que la màniga. Substituir valors reals com l'amor —i el compte corrent— per deliris psicopedagògics d'orientadors socials i professors universitaris alienats de la realitat era una maniobra que no podia sortir bé. M'agrada pensar que Will Smith, en la seu lamentable discurs d'acceptació, volia dir això.