Quan els escriptors es limiten a la descripció, els seus llibres queden reduïts al costumisme. Per damunt d’aquests, hi ha escriptors que tenen l’habilitat d’explicar el seu entorn en temps real a partir d’una idea pròpia i singular del món. La seva obra potser no aguanta el pas del temps, però ajuda a radiografiar-lo. Em sembla que és el cas de Sally Rooney, una novel·lista que ha triomfat arreu del món a partir d’una història que explica molt bé el lloc on viu. Des del seu cosmopolitisme impostat, Rooney m’ha fet recordar que una bona novel·la urbana sempre té un rerefons polític: si els escriptors intenten escapar-ne, l’obra cau al buit.
Si us sona el nom de l’escriptora és perquè l’heu llegit al costat de l’adjectiu “millenial”, que és com l’han descrit els diaris i revistes literàries d’arreu del món. Rooney és una escriptora interessant per ella mateixa però ho és més com a fenomen, perquè es troba al nucli dels problemes que marquen el nostre temps. Ha triomfat amb una etiqueta global que la deslocalitza (la titllen d’escriptora generacional), però per entendre la seva obra és més important saber que va créixer a Castlebar, una petita ciutat de l’oest d’Irlanda, que no pas saber que va néixer l’any 1991. El seu èxit es vesteix de cosmopolitisme, però la seva última novel·la no s’hauria pogut escriure des d’un lloc on les ciutats no tinguessin la influència i la importància que tenen a Europa.
La seva primera novel·la, Conversations with friends, va ser rebuda amb elogis unànimes de tots els sospitosos habituals de la progressia de purpurina, encapçalats pel New Yorker. Els mitjans tenien una combinació perfecta: una dona de menys de trenta anys, feminista i radicalment polititzada a l’esquerra, que ha sabut captar la desorientació i els problemes de la seva generació. La novel·la no em va agradar perquè hi vaig trobar més sermó que literatura, però hi havia alguna cosa en el to fred i pla del llibre que m’havia interessat. Per això quan Edicions del Periscopi va traduir —ho va fer Ernest Riera— Gent normal, la seva segona novel·la, li vaig donar una altra oportunitat. I vaig fer ben fet, perquè al llibre s’explica molt bé per què una novel·la és una idea de poder.
«Al llibre s’explica molt bé per què una novel·la és una idea de poder».
Rooney comença el llibre com si fos una novel·la rural anglesa, però en versió actualitzada l’any 2011. Els dos protagonistes viuen a Carricklea, una petita ciutat de l’oest d’Irlanda. Per la indefinició amb què se’ns descriu, podria ser qualsevol ciutat de províncies aïllada de la influència de la capital. La Marianne i el Conell són dos postadolescents que viuen en secret una història d’amor. Viuen dues vides: la fictícia en societat a l’institut, on fan veure que no es coneixen; i la veritable quan es veuen clandestinament. No poden fer pública la relació perquè viuen pressionats per la vida social de l’institut: ella és la noia marginada i ell el noi guapo i popular. Rooney ens vol dir que, encara que siguem al nou mil·lenni, els mecanismes de poder ens influeixen de la mateixa manera que passava al segle XIX.
També els personatges són hereus d’una tradició literària llarga i sòlida. El noi és de família pobra, i la seva mare fa de dona de fer feines a la mare de la noia, que és rica i viu en una mansió. Rooney ha girat els clixés per convertir l’home de la relació en el personatge tòpic de la cosina pobra però llesta que es fa un lloc al món a partir de la seva intel·ligència i bondat. Els nois, ens diu Rooney, viuen en esquemes imposats encara que no ho sàpiguen.
Aquesta idea es reforça quan tots dos es traslladen de la perifèria a Dublín per anar a la universitat. Allà l’ideari marxista de Rooney s’explicita en una trama on el món és una lluita de poders: la capital exerceix una força sobre els nois que no notaven des de la perifèria però que es fa explícita un cop són a la ciutat. Gent normal és interessant perquè explica quina idea té al cap Rooney quan parla de Dublín, la seva ciutat. La capital és una mena de gàbia d’or on la gent de províncies hi va amb actitud de vassallatge: volen prosperar en un entorn que, malgrat que se’ns presenti com a igualitari, és hostil amb els nouvinguts i els diferents. Gent normal és una novel·la sobre els efectes que una ciutat exerceix sobre els seus habitants, i transcendeix el costumisme perquè hi explica com funcionen els mecanismes de la seva societat.
No sé si hi ha cap escriptor que hagi fet el mateix gest amb la ciutat de Barcelona, perquè ningú l’ha assumit com a una idea de poder. Tots els exemples que em venen al cap són ficcions més o menys costumistes –que no vol dir dolentes, sinó que es limiten a la descripció. La llista és llarga i la trobareu resumida a La ciutat interrompuda (Anagrama, 2019), l’assaig del crític literari Julià Guillamon que fa un repàs a la literatura sobre Barcelona des dels 70 fins ara. Hi desfila tothom que ha escrit alguna cosa sobre la ciutat, sense apostar per una jerarquia ni marcar cap cànon. Després de llegir-lo, no queda clar que ningú hagi escrit una bona novel·la sobre Barcelona, potser per això fa dècades que arrosseguem els mateixos debats.
Potser ningú no l’ha escrit perquè fer-ho seria necessàriament un gest polític, a més de literari, i ningú ha apostat per això. Ferrater diu que un novel·lista ha d’estar a la distància justa del poder. Si hi està massa lluny, no s’assabenta de res del que passa al seu voltant. Si hi està massa a prop, el poder se’l menja i acaba venut. Com que aquest marc és incòmode, i obliga a posicionar-se, els escriptors escriuen fent veure que aquest marc no existeix. Per això llegint novel·les que passen a Barcelona tenim la sensació que la ciutat és només un decorat, un escenari. Per això Guillamon pot escriure, sobre els canvis en la literatura sobre Barcelona, «ha passat tot i no ha canviat res» i que a tothom li sembli la cosa més normal del món. Al llarg de l’assaig, els escriptors es mouen al voltant de temes que surten de la ciutat però no l’expliquen mai com a idea: només es fixen en els seus efectes, per això hi ha tantes novel·les sobre especulació immobiliària, turisme de masses o els canvis urbans en la postmodernitat.
«Guillamon pot escriure, sobre els canvis en la literatura sobre Barcelona, 'ha passat tot i no ha canviat res'».
Si faig servir l’exemple de Rooney no és perquè hagi fet una novel·la genial ni perquè hagi reinventat cap gènere (de fet, només reitera de manera ben feta l’estereotip de queixa de classes, sense aportar res de nou), sinó perquè exposa bé que per fer una novel·la sobre una ciutat s’ha d’entendre quina articulació política hi ha rere el lloc sobre el que parla. La novel·la catalana sobre Barcelona no explicita mai aquestes relacions de poder perquè, si ho fes, hauria d’explicar també, ni que fos implícitament, que és una ciutat que té un enorme conflicte polític al seu centre.
Si la novel·la de Rooney funciona és perquè es veu molt bé a quina tradició s’agafa i cap a on la vol fer evolucionar. El problema dels escriptors catalans és que quan busquen la seva tradició es troben un buit reomplert. Ho explica molt bé Abel Cutillas al seu article “Una ciutat sense novel·la” (dins d'Art i cultura de postguerra, editat per l'Ajuntament de Barcelona): després de la guerra es va arrasar la cultura, i el buit que quedava va ser substituït des de les institucions franquistes imposant una nova hegemonia cultural. Tot el llegat literari a partir dels anys 40 s’ha de llegir des d’aquí.
Quan Guillamon comença el llibre parlant dels anys 70 com si amb la fi de la dictadura es poguessin esborrar els seus efectes en el sistema cultural s’imposa una idea falsa de normalitat. No es pot parlar de Barcelona com si la ciutat no carregués amb una tradició, com si l’articulació literària sorgís espontàniament, com si hi hagués una continuïtat natural amb la literatura d’abans de la guerra. La dificultat dels escriptors per trobar la seva pròpia tradició ve d’aquí, i per això és molt difícil fer una novel·la que expliqui Barcelona com a idea de poder sense parlar de política. Per això ens n'hem d’anar a El dia que va morir Marylin de Terenci Moix, que és una novel·la explícitament sobre els efectes de la destrucció d’una ciutat després d’una guerra; o a Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, una novel·la que explica com els castellans van construir-se un sistema cultural paral·lel dins de Barcelona.
Rooney, des de la seva condició de marxista, diu que se sent incòmoda rebaixant-se a fer “simplement entreteniment”, perquè se sent moralment obligada a proclamar el seu ideari. Com que és una escriptora molt polititzada, li ha sortit una bona novel·la sobre com el poder funciona a la seva ciutat. Fins que algú no vulgui encarar-se directament amb el problema polític que arrossega la ciutat quedarem atrapats en una sèrie de ficcions costumistes més o menys vistoses i atrevides, que funcionen només mentre dura la gràcia de la novetat.