Primer de tot, bon dilluns a totes i a tots. Com esteu? És més important que mai preguntar-vos això i, sobretot, preguntar-nos-ho. Sempre ens hauríem de cuidar tot i que ara la salut física està a l'ordre del dia, però és imprescindible també en aquests moments que no ens oblidem de la salut mental, pròpia i dels altres. Servidora n'ha tingut una bona mostra en les dues darreres setmanes en què he estat absent, teòricament de vacances, però una d'elles la vaig passar al llit lluitant pel físic i la segona a l'exterior batallant per oxigenar la ment, que molt ens convé.
Ens convé airejar-nos encara que ara tinguem límit horari per fer-ho a l'exterior. Ep, no només es pot fer literalment, també podem alliberar la nostra ment de la fortíssima pandèmica càrrega que estem arrossegant des de fa ja gairebé vuit mesos des de casa. La vida continua, amb alguns canvis que encara que ara semblin perennes us asseguro que acabaran passant, això sí, no d'avui per demà. Paciència.
Al març tot ens va agafar 'per sorpresa', malgrat que des del desembre s'anaven encenent els llums d'emergència. En vam fer cas omís i va passar el que va passar. Aquesta fase ja està superada i ara toca afrontar el que ens queda, que no és poc. Jo, que soc dona de poca fe, tenia ben clar que a hores d'ara ens trobaríem en aquesta situació i, de fet, així ho he expressat en molts altres bitllets. No m'agrada haver de repetir que 'es veia a venir', però és que es veia a venir.
Una gestió que sembla una oda a la improvisació no podia acabar bé de cap manera, i menys si des del maig es va deixar tot en mans dels ciutadans, apel·lant a la seva responsabilitat. El resultat de tot plegat és que des d'ahir hem perdut un trosset més de llibertat —temporalment— per intentar redirigir una situació molt crítica. El toc de queda, cobrefoc o seny del lladre —ni en això ens podem posar d'acord— és una nova constatació de la nostra inutilitat com col·lectiu. No n'estic orgullosa, m'agradaria equivocar-me i viure en una societat adulta i madura en la qual es pot confiar, però la realitat apunta cap a una altra banda.
Evidentment un cop anunciada la mesura han sortit tots els liberals a posar el crit al cel i he de dir que comprenc i comparteixo part de l'argumentari, però com sempre es barregen naps amb cols: és un atac a les llibertats individuals? Depèn. Per a mi és una eina per recuperar les que ja hem anat perdent, tot i que és cert que és necessari fiscalitzar cada moviment per recordar que son mesures temporals. Soc del parer que no queda més remei que exercir el càstig perquè fem cas, Ortega y Pacheco fa anys que ens retrata i en general som així, ni millor ni pitjor.
Continuar en el mateix cercle desastrós des de fa quasi vuit mesos no ha estat només culpa nostra, però eludir la nostra responsabilitat és d'un cinisme grandiós. És cert que, per exemple, no s'ha mogut ni un dit per revertir situacions que en el sistema sanitari es van produir al març, o que la gestió de la situació del Departament d'Ensenyament és de les coses més vergonyoses que recordo, però tampoc nosaltres hem sabut fer bé els deures i hem passat un estiu molt millor del que hauríem hagut de passar, entre altres.
De la mateixa forma que és cert i comprensible que el ridícul escandalós dels nostres gestors avoqui bona part dels ciutadans a prendre's a la lleugera i amb ràbia cada mesura que s'anuncia. No ho estan fent bé i no ho estem fent bé. Un toc de queda no és la panacea, les situacions amb més aglomeracions com el transport públic, les fàbriques, etc etc, continuaran sense veure's modificades, però és un petit pas que va dirigit especialment a tots aquells que precisament ens han portat a aquest toc de queda (sempre parlant en general).
La situació és dramàtica, no només per la pandèmia sinó també per l'economia. I encara falta el pitjor. Però des del meu punt de vista, o es prenen mesures per evitar més morts i contagis o assumim i diem ben clar que qui es quedi pel camí, s'hi haurà de quedar. Per anar aguantant fins que no arribi una solució, no hi ha grisos -o els que hi havia no han funcionat-.
Així que no queda més remei que veure si a la tercera va la vençuda i aquest cop, per fi, assumim que seria millor no fer la Castanyada —ni amb sis persones—, que el Nadal haurà de ser de recolliment total i que en aquest Carnaval no tot s'hi valdrà. I quan arribi la Setmana Santa, si hem fet els deures, ja en parlarem. Assumir que les coses, ara mateix, son diferents. Han de ser diferents. I tenir clar que tot això, passarà. Adaptació, responsabilitat social per part de totes i totes —inclosos els nostres gestors— i paciència, molta paciència.