Un caiac

Caiac inflable

Els accidents ferroviaris, el preu del gasoil, la saturació de les autopistes. Són tot maniobres insidioses del Sistema per acabar amb la nostra llibertat i el nostre model de vida. S'ha de plantar cara i no es pot donar el braç a tòrcer

El cap de setmana passat vaig anar a Palamós. És un cas excepcional, perquè només faig trajectes en cotxe de més de trenta quilòmetres si m’han de donar algun premi monetari o si em convoca algun amic amb molta insistència. No són coses que m’acostumin a passar massa, cap de les dues. En el meu cas, l’aposta per la sostenibilitat està perfectament acordada amb les dinàmiques de la meva quotidianitat. Sóc un heroi climàtic involuntari. És una circumstància feliç i cal constatar-la amb alegria, perquè estar content s’està convertint en un luxe revolucionari.

 

No tothom té tanta sort. Hi ha gent que ha d’agafar el tren cada dia, jugant-se la vida. En poques setmanes hem assistit a diversos accidents terribles al sistema ferroviari català. Hi ha casos com el de Sant Boi en què l’estat de les vies i les instal·lacions havien estat denunciades amb persistència pels maquinistes. Hem vist escenes de vagons inundats de fum i de vidres trencats. Casos de pànic com la col·lisió de Vila-seca de fa uns dies. En totes aquestes situacions, estem parlant de morts i ferits. Ja no són les tradicionals queixes d’un sistema del Segon Món, siguin retards o el típic menyspreu als treballadors per part de RENFE i els FFGG. No sembla que ningú, amb poder de fer canvis, hagi posat el crit al cel. 

 

Per mi, fent ús de tota la ingenuïtat impostada que sóc capaç de generar, és inexplicable. No pas que els trens fallin, cosa a què ja em vaig acostumar de jove quan no tenia més collons que agafar el tren, sinó que no hi hagi torbes de gent indignada cada matí a les estacions disposada a rebentar a pedrades vagons, estacions i màquines expenedores de bitllets. I, sobretot, que les autoritats responsables no hagin ni tan sols de donar explicacions convincents de què cony està passant. No cal parlar de prendre alguna decisió efectiva. Per dir-ho en català fabrià, els sua la polla.

 

Tot aquest drama ferroviari converteix qualsevol discurs oficial sobre la lluita contra el canvi climàtic i en favor de la reconversió verda en ridícul i ofensiu alhora. Si tinguessin una mica de vergonya torera, no gosarien obrir la puta boca per parlar d’energia fotovoltaica, de parcs eòlics o d’hidrogen verd fins que els governs no puguin garantir un extrem tant de mínims com que no et mataràs quan agafis el tren. Naturalment, com que l’objectiu de les direccions generals, conselleries i ministeris implicats només és pillar pasta dels fons europeus, garantir el finançament oportú de les menjadores i poder remenar les seves merdes processistes i feministes habituals, la seguretat dels ciutadans que agafen el tren no és prioritària.

 

Amb la paradoxa que la situació continua abocant la gent a les carreteres, a cremar gasoil a dos euros el litre. No és que allà ningú t’asseguri que no et mataràs, però almenys depèn bastant més de tu, si vas ben lligat, revises la pressió dels pneumàtics i no comets gaires imprudències. També és cert que, com pontificava en un article recent, el buidatge de poder de la Generalitat està produint més intervencionisme subnormal, com això de voler reduir la velocitat a l’autopista a 110 km/h, mesura de la qual no tenim cap dubte que encara empitjorarà més les condicions de conducció.

 

Tot plegat, com que al principi de l’article ja us he dit que no m’afecta gaire, perquè em desplaço el mínim possible per privilegi i per consciència climàtica, podria ser un tema que fins i tot em fes gràcia. Ara bé, dissabte vaig haver de pujar a Palamós i em vaig quedar aturat una hora i mitja en una retenció a Castellet i la Gornal. Al puto Penedès. Un embús. Una cosa que ja està bé que sofreixin els barcelonins, perquè és el càstig que es mereixen per la seva prepotència històrica. Però que jo m’hagi d’estar una hora i mitja sota el bat de sol per anar del Vendrell a Vilafranca és del tot inassumible.

 

Sobretot perquè la situació va provocar una crisi greu de parella, de la qual en vaig sortir gairebé de miracle —pel que sembla era culpa meva no haver previst l’accident i no haver-me desviat cap a la Nacional. Estar amb la meva parella actual, a qui estimo per sobre de totes les coses sempre que no siguin comestibles, és una circumstància que m’ha costat un alt preu. He hagut de patir amenaces i persecucions, pressions salvatges de l’heteropatriarcat, violència de gènere, haver de mantenir relacions amb advocats i procuradors, haver de parlar en espanyol davant de jutges espanyols i veure’m separat de la meva filla. Tot per amor i per dignitat. Així que no puc deixar que la meva relació sentimental, que ha superat tots aquests esculls punxeguts, es vegi compromesa perquè els governs ineptes de Catalunya i d’Espanya no siguin capaços de retirar un cotxe incendiat de l’AP-7 en menys de set hores. No hi ha justificació possible. Ni la fi de la concessió de les autopistes, ni la guerra d'Ucraïna ni la crisi climàtica. Si ens toqueu la intimitat us haurem de tocar la cara. Aquí heu trepitjat una línia vermella, fillsdeputa, i no us sortirà gratis.

 

Mentrestant he pres mesures. No he tocat el cotxe en tota la setmana i m’he comprat un caiac inflable. És un mitjà de transport segur, amb baixa sinistralitat i plenament sostenible. L’arrossego caminant fins a la platja, el boto a l’aigua i, a cop de rem, ja he aconseguit desplaçar-me fins a la cala del costat per fer una cervesa al xiringuito. No penso anar més lluny. De moment, l’únic conflicte que he experimentat ha estat amb uns pescadors a qui els vaig enganxar un ormeig. També els vaig insultar pertinentment, que es pensen que la platja és seva.