Una balena blava

Canten ses balenes

Per al bon naturalista, la vida pública de Catalunya s'està convertint en un observatori privilegiat de la vida submarina, enriquida amb l'idioma a baixa freqüència dels grans cetacis que neden entre nosaltres

Ahir estava mirant un documental de balenes de National Geographic. Bastant bo. I sé de què parlo perquè miro tots els documentals de balenes, el meu gènere televisiu preferit. El fil conductor d’aquest en concret era l’estat delicat de la població de balenes blaves —la bèstia més grossa del planeta— que havia sigut de centenars de milers fa dos segles mentre que ara en queden dos mil. Són tan poques que estan totes censades, tenen nom i cognom i l’ADN fitxat.

 

La cosa està tan xunga que les balenes blaves llencen els seus cants d’aparellament a deu mil quilòmetres a través del pont de mar blava i, per primer cop des que aquest animal senyoreja els oceans, pot ser que no siguin escoltades. Perquè estan molt lluny les unes de les altres i perquè l’idioma de la balena blava es compon d’uns sons a menys de 10 hertzs, inaudibles per qualsevol altre ésser viu. Desesperades, han començat a follar amb rorquals comuns, que són una altra espècie, i ja s’han localitzat els primers híbrids. 

 

Ja me’n guardaré prou de dubtar del dogma del mestissatge: segurament tots els que em llegiu —jo inclòs— sou uns xarnegos fruit d’algun avantpassat vostre que es va tirar un espanyol o espanyola. I no passa res, perquè som liberals i darwinistes. I si s’acaben les balenes blaves i la seva manera de parlar doncs que les donin pel sac, que la vida continua.

 

Ara és quan l’article fa un gir inesperat de guió. Perquè tot i que la lamentable quotidianitat de la balena blava podria ser un magnífic trampolí per divagar al voltant de la puresa de la raça, de l’embastardiment i de l’extinció —com diuen els cursis— d’una manera cetàcia de veure el món, el que m’interessa avui és la freqüència dels codis. Les darreres setmanes estem assistint a Catalanocòsia a manifestacions de la natura ben curioses. Encara que els sons cetacis que més se senten són els més aguts, els d’orques i dofins, per sota hi ha un baix continu de freqüències d’ultratomba, de balena blava desesperada per sucar el melindro.

 

Així, als telenotícies i tertúlies del règim sentireu a parlar d’espionatge de pixarrí, d’Operacions Catalunya i de CatalanGates, de taules de diàleg imaginàries, de converses tavernàries intervingudes i de molts russos a Rússia. Tot això no és que sigui irreal, existeix. Però no és una crisi d’estat, són dofins que s’estan explicant xistes entre ells en una freqüència audible. I s’hi tronxen, perquè està tot assajat com si fossin un aplec de monologuistes barcelonins. Aquesta és la freqüència còmica, que només saben fer servir per transmetre missatges entre administracions, però que no té cap contingut relacionat amb les qüestions on ens juguem els quartos i la supervivència. Aviat començarem a saber el contingut dels missatges punxats per Pegasus, i llavors veurem més clar que és tot un intent de tenir-nos distrets amb una (mala) seqüela del Procés, ara amb la participació com a estrella invitada de la Moncloa.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

Hi ha altres freqüències molt més agudes, galàctiques, de papallona sideral, que només usen els poetes, la majoria de periodistes i els antenistes que supervisen tots els mecanismes. Això, naturalment no té importància, només són danses rituals. Les coses importants de veritat es diuen en l’altre idioma nacional, els infrasons de balena blava que no s’ensenyen a l’escola ni necessiten cap protecció del 25%. Aquest llenguatge no requereix ni d’internet per transmetre’s: fa servir un mitjà tant del segle dinou com el telèfon i, en alguns casos, en té prou amb la viva veu. Perquè recordem que és l’idioma veritable de la tribu i ens connecta amb l’essència nua de la comunicació, primigènia. De vegades no li cal ni ser verbalitzada: a l’oasi amb una mirada, un gest o un gruny n’hi ha prou per mantenir a ratlla els conats de rebel·lia.

 

A Catalunya hi ha moltes trucades en aquest idioma tan greu que és gairebé un silenci d’omertà. Es fa un tip de trucar, per exemple, Dolors Collell, la segona del conseller d’Educació Cambray. Com que són una mica justos i superbs —combinació explosiva— no s’esperaven la previsible sentència del TSJC i ara s’adonen que no poden mantenir alhora el pols amb la inquisició espanyola i la comunitat educativa. Cambray està tan deprimit i es veu tan impotent per redreçar el nyap del 25% que només té ganes de plegar o de tirar-se a la via dels Ferrocarrils Catalans. Per això ja no se senten els seus grinyols com setmanes abans i té a la soferta Collell pidolant suports per tot el país. El que abans era una posició inflexible per posar els professors rectes com pals d’escombra ara són súpliques per tornar a la cleda del front comú contra l’estat opressor.

 

També hi ha trucades d’Òmnium Cultural, que com l’Stasi, està plena de censors i fanàtics del control. L’altre dia el director de comunicació de la coneguda organització terrorista catalana va escridassar, sottovoce, per telèfon, una jove columnista —no en diré el nom, perquè en les circumstàncies de guerra freda actuals això seria com assenyalar algú perquè li disparin— perquè va gosar dubtar de la santedat incontrovertible d’aquesta entitat pseudomafiosa. De fet, l’article en qüestió va ser oportunament censurat amb un recurs de la modernitat digital que és tancar els textos sota subscripció, per propiciar que siguin com menys llegits millor. La taradura, la por i la dependència de les vies de finançament del règim produeixen aquests monstres.

 

I es fa un fart de trucar i enviar missatges de baixa freqüència, naturalment, la gran balena deforme, la més grossa de l’estany, que és Oriol Junqueras, que és qui potineja des de l’ombra tota la merda en la qual nedem i nedarem una temporada llarga. De fet, si no heu rebut mai una trucada de Junqueras o d’algun dels seus esbirros no sou ningú. Us diria que pareu l’orella, que estigueu atents i sentireu un so fondo i penetrant, un buuuuuuu tenebrós sorgit de les profunditats de la mar. Però si esteu distrets amb la faramalla mediàtica i no enteneu res del que circula sota l’aigua, doncs francament millor per vosaltres. Benaurats els monolingües.