Ahir vam deixar a Pablo Rivadulla, de nom artístic Pablo Hasél i de nom jurídic Pedro Antonio, amb una sentència revisada que considerava que l'única manera de curar-li les ganes de fer tuits mencionant terroristes difunts seria passant nou mesos a la presó. Perquè és conegut que res no et farà estimar més les institucions d’un estat que conèixer-ne les penitenciàries.
Però en Pablo no estava entusiasmat amb aquesta perspectiva redemptora, i va recórrer la sentència. Com ja estareu notant, aquí el debat està en la definició de què és i què no és “enaltiment de terrorisme”. Per entendre la visió dels magistrats, haurem de fer una parada tècnica al Codi Penal, que ens diu (entre altres coses) que aquest delicte és “l’enaltiment o la justificació en públic de delictes de terrorisme, de qui hagi participat en la seva execució”. Però atenció, també formarien part d’aquest delicte els actes que “comportin descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes de delictes terroristes o els seus familiars”.
Repeteixo una cosa que vam veure ahir: per l’Audiència Nacional, el terrorisme és el que la mateixa justícia espanyola ha condemnat com a tal. Per molt que, posem pel cas, un dictador governés Espanya durant trenta-sis anys fent ús del terror quan li semblava convenient, si no hi ha hagut condemna, no hi ha cap delicte en fer una fundació lloant les virtuts d’aquest senyor. Alguna cosa hi tindrà a veure que aquest mateix dictador fos el creador de l’Audiència Nacional, però millor que ho deixem per un altre dia.
A efectes del Pedro Antonio, aquest llarg paràgraf introductori es tradueix en una veritat molt simple: si els magistrats aprecien que en els seus tuits s’ha parlat positivament d’un terrorista o si ha dit alguna cosa que una víctima del terrorisme pot considerar humiliació o menyspreu, ha begut oli.
Per rebutjar la instància que ha presentat l’advocat del raper, el tribunal es limita a tornar a dir que ha trobat tuits on Hasél parla en termes positius de persones que van ser condemnades com a terroristes, i que això ja és prou per ser considerat delicte d’enaltiment. Fixem-nos que aquesta doctrina seria exactament igual de vàlida si el mort per atac “terrorista” fos un comissari torturador durant el franquisme. I com, d’altra banda, no seria aplicable si es parlés en termes exactament igual d’elogiosos del comissari en qüestió.
Però el tribunal té un problema, que aquesta persecució de l’elogi de la violència com a metodologia de canvi polític xoca contra la llibertat d’expressió i d’opinió.
Cap problema. Són importants, però s’ha de tenir present “el respeto al otro”. Però el més important és que hem de tenir present que uns tuits d’un raper lleidatà, que tindria uns centenars de seguidors si no l’hagués llançat a la fama la mateixa judicatura, poden ser un factor “que alimente un clima favorable a su reproducción (del terrorisme) o se constituya en germen, remoto pero real, de nuevas acciones de esa naturaleza, acciones que cuartean los pilares del Estado de derecho.” És a dir, que els pilars de l’estat espanyol es poden enfonsar perquè un noi faci un tuit dient que un membre del GRAPO va ser “asesinado por la policía por defender nuestros derechos”. Que dius: quins pilars més dèbils. Particularment si tens en compte que el “Pedro Miguel” del tuit va ser efectivament assassinat per la policia, i que lluitava per una ideologia que, des del punt de vista de Hasél, defensa els nostres drets.
Seguidament, la sentència ens diu que paraules com les de Hasél són un reforç per accions criminals molt greus i que són una altra manifestació “muy notoria” d’una via que generarà terror col·lectiu per fer avançar els objectius terroristes. Després veurem quins són.
En una teoria que desenvoluparà després, la sentència diu que no busca prohibir l’elogi o defensa de certes idees polítiques, ni les opinions sobre fets històrics o d’actualitat. El que busca és perseguir les conductes "especialmente perversas de quienes calumnian o humillan a las víctimas al tiempo que incrementan el horror de sus familiares. Actos todos ellos que producen perplejidad e indignación en la sociedad y que merecen un claro reproche penal.”
Que podríem discutir sobre si les víctimes del terrorisme haurien de tenir un paper tan destacat en un àmbit que hauria de ser racional i no emocional, però fins i tot donant la raó als jutges, i fent servir la llista de tuits en què basen la condemna, jo no n’he trobat ni un que sembli fet amb l’ànim d’ofendre a una víctima. L'única manera de creure el contrari seria si considerem a la policia com a col·lectiu, i que qualsevol crítica a la seva actuació és atacar a una víctima del terrorisme. Però no és una teoria que quedi verbalitzada a la sentència.
Però tornant al tema ideològic, el que sí que sembla implicar la sentència és que el terrorisme és una ideologia en si mateixa. Que Hasél no és que sigui comunista i republicà, sinó que vol veure un regne de terror. L’Audiència diu que aquesta ideologia es basa "en el exterminio del distinto, en la intolerancia más absoluta, en la pérdida del pluralismo político y, en definitiva, en generar un terror colectivo que sea el medio con el que conseguir esas finalidades". Una definició que, curiosament, s’ajusta com un guant a la pujada al poder i el modus operandi del franquisme.
Això ho dic jo, evidentment, no els jutges. Ells consideren que estan fent una feina de dic, parant la marea de terror que el rap del Hasél estava conjurant. L’Audiència creu que aquests tuits van “más allá de la mera expresión emotiva” i que busquen “incitar a que se apoye y ayude a los que cometen actos de terrorismo.” Si abans no he trobat cap tuit a la sentència que pogués ser catalogat com a enaltiment, d’exhortació a cometre actes terroristes crec que l’únic podria ser aquest:
“Las manifestaciones son necesarias pero no suficientes, apoyemos a quienes han ido más allá.”
No acaba de ser la mena de cosa que et vol fer agafar les armes, però a algun lloc deu estar trobant el tribunal un missatge destinat a incitar “la comisión de delitos de terrorismo” i que obtenen “apoyo para causas terroristas o de intimidar gravemente a la población.”
Si abans hem vist com les paraules de la sentència delataven una por per la poca solidesa dels pilars de l’estat, ara trobem aquesta por enfocada cap enfora, cap a l'acusat, un líder d’opinió que “pretende justificar cierto tipo de terrorismo, aleccionando en su ‘bondad’ a sus seguidores, con la intención de conseguir que alguno de ellos retome y vivifique el pasado terrorista que ensalza como ejemplo”, i que això col·loca a la societat davant del risc que “nuevamente, pueda someterse a determinados colectivos a su azote”. De fet, consideren que hi ha un “elevado riesgo real de que alguno de los múltiples seguidores en las redes sociales del acusado los intente repetir.”
Per tancar aquesta segona part (que no serà, finalment, la darrera) m’agradaria destacar tres coses.
Com a usuari habitual de Twitter, no deixa de meravellar-me aquesta idea de connexió hipnòtica amb uns 'followers zombies'. Però encara m’agrada més la paradoxa que hagi estat la mateixa justícia qui n’hi ha hagi donat tants. I també crec que, si realment es creuen el seu propi relat sobre la perillositat de Pedro Antonio el Reactivador del Terrorismo, no seria millor tancar-lo nou anys, i no nou mesos?