A les societats desenvolupades, el mal d’esquena ha adquirit els trets propis d’una epidèmia i es considera un dels problemes de salut més rellevants. Afecta a més del 80% de la població en algun moment de la seva vida.
Per tal d’entendre millor aquest concepte, abans hem de fer les distincions oportunes, ja que aquest tipus de molèsties reben un nom diferent segons la part de l’esquena on s’experimenten. Els termes estan formats unint el sufix -àlgia (que significa dolor) a cada una de les regions vertebrals. D’aquesta manera, trobem la cervicàlgia, quan afecta la zona cervical (clatell); la dorsàlgia, si fa mal a la regió dorsal; i la lumbàlgia, a la part més baixa.
És habitual trobar aquestes paraules a una gran quantitat d’informes clínics, però realment no corresponen a un diagnòstic: simplement, estem indicant que hi ha dolor a una zona concreta.
1. Quan ens ha de preocupar?
Malgrat que gairebé tota la població patirà mal d’esquena en algun moment de la seva vida, afortunadament no acostumen a ser casos greus. En un gran percentatge, la tendència és que el dolor disminueixi al mes d’iniciar-se.
Els fisioterapeutes i metges utilitzen l’expressió «banderes vermelles» (traducció de l’anglès red flags) per aquells signes i símptomes que podrien delatar una malaltia greu a la columna o una altra part del cos. Alguns senyals d’avís són el fet d’experimentar alteracions sensorials i musculars (formigueigs als membres, pèrdues de força, incontinència urinària…), perdre pes sense justificació, haver patit un cop, sentir dolor a la regió toràcica o tenir febre.
Per això, encara que el mal d’esquena habitualment sigui benigne, s’ha d’acudir a un professional sanitari sempre que existeixin dubtes. Mentre no hi hagi banderes vermelles hem de mantenir tranquil·litat, perquè no hi ha senyals de patologia greu.
2. La manera d’afrontar-lo influeix en la seva evolució?
Els factors psicosocials, anomenats «banderes grogues», són fonamentals en la prolongació del dolor durant molt de temps. És a dir, que es torni crònic.
Alguns exemples de banderes grogues són: adoptar una actitud negativa (hem de tenir present que molt de mal no és sinònim de lesió greu o incapacitat); deixar de fer activitats físiques per por a les molèsties o que empitjori el problema (l’anomenada /kinesiofòbia/); pensar que els tractaments passius són millors que l’exercici; i enfrontar-se a problemes socials, familiars o financers.
3. Si em fa mal l’esquena, m’haurien de fer una radiografia?
És una decisió que ha de ser presa pel metge, perquè les radiografies no són innòcues. A partir dels 50 anys resulta normal patir processos degeneratius a la columna o alteracions als discos intervertebrals, però també ho pateixen persones sense molèsties.
Al final, el diagnòstic d’aquestes xacres mitjançant proves d’imatge contribueix a sobremedicalitzar als pacients i a augmentar el nombre de baixes laborals. L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor indica que el dolor és inespecífic (no pot associar-se a un problema concret) en el 85% dels casos. Per això, les radiografies s’acostumen a utilitzar quan existeixen banderes vermelles.
4. Quins són els millors exercicis per combatre’l, segons la ciència?
Si considerem totes les opcions disponibles, des d’activitats específiques per a una zona a exercicis per a tot el cos, és difícil realitzar un resum sense deixar fora informació rellevant. El o la fisioterapeuta ho prescriurà en funció de les necessitats i patologia de cada pacient.
En la lumbàlgia de llarga durada, la xarxa internacional d’experts Colaboración Cochrane indica que l’exercici terapèutic és més eficaç que altres intervencions o tractaments, però cap programa demostra un clar avantatge per sobre de la resta.
No obstant això, algunes publicacions recents sí que s’aventuren a proposar el Pilates i els exercicis del mètode McKenzie (que es focalitzen en moviments d’extensió de l’esquena) com a destacables per alleujar el dolor lumbar.
A la nostra investigació també hem observat que l’exercici terapèutic i un correcte assessorament del pacient incrementen l’efecte de la teràpia manual.
Per tant, són múltiples les alternatives que s’ofereixen des de la fisioteràpia. Molts exercicis van encaminats a millorar la mobilitat de la columna i l’estirament de musculatura acurtada (per exemple, dels músculs extensors del raquis, els isquiotibials i el psoes ilíac). Altres busquen l’enfortiment i control adequat de la musculatura, sobretot a la zona central (els anomenats músculs del core), així com la higiene postural com a mesura preventiva.
Però qualsevol activitat, des de la més senzilla, resulta beneficiosa. La ciència indica que caminar redueix el dolor i millora la qualitat de vida, a més de prevenir conductes d’evitació del moviment en la lumbàlgia crònica. També és una de les formes més senzilles i assequibles d’estar actius.
L’important és dur a terme una activitat que sigui del gust del pacient: el pitjor exercici és el que mai es fa.
5. Puc fer esport després d’haver patit?
El sedentarisme, gran enemic de la nostra salut en general, afavoreix que el mal d’esquena s’allargui i generi una major discapacitat. Per aquesta raó, el repòs ha d’estar degudament justificat i limitar-se al temps mínim possible.
No s’ha demostrat que la pràctica esportiva (d’oci o de competició) faci reaparèixer el mal d’esquena. De fet, afavoreix que els beneficis del tractament de fisioteràpia es mantinguin, sempre que es reguli la intensitat i la duració de la pràctica.
En qualsevol cas, haurem d’escollir la disciplina adequada i comptar amb l’assessorament d’un expert. És el cas de la natació, la pràctica de la qual ha de ser supervisada si ens decantem per l’estil papallona. En el ciclisme hem d’ajustar la posició del selló per tal de mantenir una postura adequada.
Si escollim un esport d’equip (futbol, bàsquet…), l’important és tenir en compte el contacte entre els participants i els moviments sobtats i intensos. I al tenis, el servei és especialment estressant pels moviments que exigeix a l’esquena.
Pel que fa a l’activitat de córrer, genera impactes repetits i estrès a la columna lumbar en la fase de recolzament del taló, ja que suporta una compressió que oscil·la entre 2,7 i 5,7 vegades el pes corporal. Córrer de manera intensa podria ser un factor de risc per al dolor lumbar, però fer-ho de forma moderada pot arribar a millorar qualsevol mena de molèstia de l’esquena.
Resumint, la millor manera de tractar el mal d’esquena és tranquil·litzar al pacient, insistir a evitar el repòs innecessari, controlar la sobremedicació i trencar el sedentarisme.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.