Sense arribar mai al grau d’excel·lència —perquè l’excel·lència i la perfecció duen inevitablement al feixisme i em fan molta basarda— sé fer gairebé de tot i em considero un ésser autònom, altament qualificat per a la supervivència en un món postapocalíptic que ara sembla que per fi ja arriba.
Però hi ha coses que no les sé fer. Com per exemple, cosir. De fet, el sentit comú em diu que ja sóc massa gran per aprendre’n i ja he perdut massa vista per ser capaç d’enfilar l’agulla. A mi ja m’agradaria saber-ne, però és bo conèixe’s les limitacions pròpies. És a dir que, en circumstàncies normals, si em cau un botó de la camisa, el meu ressort natural és anar a veure ma mare i demanar-li que me’l cusi. I just va i se’m descús un botó.
Ara bé, estic en ple procés de revisió de la meva masculinitat i fa poc vaig llegir no sé on que obligar una femella humana que et cusi un botó és masclisme. Vaig quedar molt torbat. Tan afectat que l’altre dia, en una combinació impossible de rebel·lia, deixadesa i inadaptació a la modernitat, vaig sortir amb la meva camisa primaveral preferida mig oberta, mal botonada i ensenyant una mica de llonza i melic, com les noies d’ara. Vaig preferir anar d’aquesta guisa indigna abans que importunar la meva senyora mare i perpetuar els rols de l’heteropatriarcat, perquè calculeu de quina manera m’heu destrossat la vida.
La providència va voler que en sortir de casa m’aturés una veïna del capdamunt del carrer. Em preguntava si coneixia algun manyà. I bé, sí, en un conec un al barri. Un fill de la gran puta que ens omple les bústies d’enganxines de serralleria urgent i que en certa ocasió justificadíssima vaig engegar a la merda. En conseqüència, no la podia pas dirigir a ningú. Però estava tan desesperada per una porta de casa que no podia obrir que vaig fer el cor fort i em vaig oferir a agafar la meva caixa d’eines i mirar de forçar el pany.
Era un oferiment delicat, perquè treure el trepant davant d’una desconeguda i fotre’s a casa seva podia ser considerat una agressió, abans d’obtenir el consentiment. Tampoc se m’escapa que exhibir el meu repertori increïble d’estris de ferreteria i gadgets del LIDL es podia interpretar com un signe inequívoc de masculinitat tòxica, i ja us he dit que estic en ple procés de revisió dels meus privilegis. I, finalment, tampoc era apropiat fer saber a aquesta simpàtica veïna —una ponentina que té al barri la residència d’estiueig— de la meva afició als vídeos de YouTube que t’ensinistren en el refinat art delictiu de l’espanyaportes.
Però la dona va estar encantada i, gosaria dir no sense una mica d’encorriment, estranyada de la meva amabilitat quasi cavalleresca. Val a dir que tenia molta pressió: tres o quatre nens o nenes —es movien tant que no vaig poder-ne identificar el gènere, tot i que això què cony importa avui dia— molt neguitosos perquè dins de l’habitació que no es podia obrir hi havien deixat una maleta amb les tablets. I ja sabeu com es posa la canalla quan no poden accedir al seu vici, més encara a les portes d’una Setmana Santa llarga i —semblava que— plujosa. També hi havia una moreta que els feia com de dida. Això em va impressionar molt: viatjar amb la mainadera és un costum que creia perdut. A ella també la va tranquil·litzar molt la meva presència amb la meva imponent caixa d’eines, perquè ja no sabia com contenir la fúria inquieta del criaturam. Va ser molt amable i fins i tot es va oferir a aguantar-me el tornavís.
El cas és que era una casa sense hòmens i vaig desplegar la meva homenia tècnica. Amb resultats discutibles. El mètode del rossinyol, fent el joc amb dos clips com havia vist a internet, no va funcionar. Crec que és perquè has d’haver crescut en barri desestructurat i d’alta criminalitat de Tegucigalpa, per saber-ne. Els panxitos aquestes coses ja les porten apreses d’ultramar. Li vaig donar la mala nova a la mestressa: no puc salvar el pany, hauré de ser més dràstic i trepanar. Cares d’impaciència. Després d’una breu deliberació col·lectiva van pesar més els esgarips dels nens que un desconegut armat amb una broca del 10.
Em van dir que endavant. Cinc minuts i dues broques HSS trencades més tard, la porta va cedir. La canalla va irrompre fogosa per arrabassar els ginys digitals diabòlics i la veïna i la seva presumpta criada mora em van mirar alleujades i agraïdes, amb un deix a les faccions que em va recordar vagament al deseiximent postorgàsmic. El pany va quedar completament destrossat, inservible. Va ser una feina molt poc professional, però altament satisfactòria per a totes les parts. Inclosa la meva, perquè per un moment em pensava que no me’n sortiria i la meva masculinitat quedaria en ridícul. Al final va ser millor que una lleterada.
Llavors ho vaig entendre. I si l’empoderament era una trampa, un empobriment per a tots? No es basa el progrés de la humanitat en l’especialització? Que no és útil que cadascú sàpiga fer —encara que sigui malament— coses diferents i que ens haguem repartit els rols? La meva veïna no sap forçar un pany, ma mare no sap fer anar un trepant i jo no sé cosir botons. Però entre tots tres ho vam acabar de fer tot. Que bonic és que tothom no sàpiga fer de tot i, en major o menor mesura, depenguem els uns dels altres.
Vaig recollir les eines i li vaig enviar un missatge a ma mare, anunciant-li que hi anava perquè em cosís un botó, ara ja sense cap mala consciència. Quan vaig tornar a casa em vaig trobar a l’entrada una nota d’agraïment de la veïna, al costat d’una capseta de bombons i una ampolla de xampany. No gaire bo, però vaja, encara gràcies que s’haurà de canviar la porta. Li portaré a mon pare, que no li fa fàstics a res. Aquest és el seu rol.