Investigadors de l'Hospital de Mataró, del Consorci Sanitari del Maresme, han estudiat les seqüeles de la Covid-19. Els especialistes han observat nous símptomes després de passar la malaltia, com per exemple la disfàgia orofaríngia —dificultat per empassar els aliments i els líquids— i la desnutrició i la sarcopènia —la pèrdua de massa muscular.
Pere Clavé, director de Recerca de l'hospital, investigador associat de Ciberehd i fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, va liderar aquest estudi. S'ha publicat a la revista 'Clinical Nutrition' i els seus resultats són clars. Els resultats van mostrar que els pacients van necessitar sis mesos per a recuperar el pes normal i la disfàgia orofaríngia es va mantenir en el 23% dels pacients al mig any de seguiment.
Aquests resultats són la primera publicació d'una sèrie de tres estudis, cadascun corresponent a una onada de la pandèmia per coronavirus. «Aquest primer té la característica que la nostra reacció a la pandèmia va ser absolutament contemplativa perquè no estàvem preparats. És evident que la pandèmia ens va atropellar, com a la majoria d'hospitals del país», explica l'investigador.
Les seqüeles de la Covid-19 associades a la primera onada
Clavé explica que la primera part del treball explica l'impacte de la primera onada de la pandèmia. Analitza dues alteracions molt prevalents en els pacients que van patir el Covid-19: els trastorns de la deglució. «Bàsicament, s'associen al mateix fenomen que fa que els pacients perdin l'olfacte i el gust, a aquesta alteració neural», concreta. A més, explica Clavé, «en aquests casos es complica per la insuficiència respiratòria i perquè alguns han d'anar a l'UCI i ser intubats». «Per tant, aquesta és la ruta de la disfàgia», explica Clavé.
És manifest que la disfàgia s'ha de considerar un síndrome post Covid-19 perquè «el 26% dels pacients no es recuperen», sosté Clavé. «Una altra cosa que ens ha impactat és que el fet de tenir disfàgia en el període de seguiment dels sis mesos clarament és un factor de risc de supervivència. És també de major mortalitat, ja que una persona amb disfàgia té més risc de morir-se que els altres», aclareix Clavé.
Alhora, en els pacients que ingressen és molt freqüent la malnutrició per dos factors. En la primera onada, la majoria de persones que ingressaven eren persones grans, molts d'ells procedien de residències o centres sociosanitaris. «El 45% de pacients que tenien malnutrició van perdre uns deu quilos en deu dies, per tant l'impacte va ser terrible», indica l'especialista.
Quan els malalts tornen a casa, «els costa tant recuperar la deglució que fins al 23,3% dels pacients encara no l'han recuperat. Aquesta gent amb disfàgia i malnutrició, a més, tindran un elevat risc de reingrés per complicacions infeccioses respiratòries de tipus bacterià», sentencia l'investigador.
«La comunitat científica reconeix que del coronavirus tenim molt a aprendre'n»
Al cap de sis mesos, la mortalitat dels afectats que no pateixen disfàgia és de només el 7%. En canvi, la mortalitat d'aquells que sí que en pateixen és del 28,5%. «Això està vinculat a les possibles complicacions per infeccions respiratòries que poden tenir aquestes persones», explica. Malgrat tot, Clavé no és tan negatiu amb les dades estudiades.
«La capacitat de reacció de la primera onada va ser molt baixa. A la segona i tercera la intervenció va ser molt més intensa, amb l'equip multidisciplinari vam poder respondre a aquests reptes nutricionals que ofereix el coronavirus», sentencia. Els estudis que surtin pròximament llançaran dades més esperançadores, segons ell. «Ens preparem amb protocols que identifiquen els pacients amb disfàgia des del seu ingrés a urgències», explica Clavé. Aquests han estat molt efectius a l'hora sobretot de minimitzar l'impacte sobre la malnutrició.
En total, s'ha estudiat més de 1.300 pacients. A la primera es va comptar amb 200 pacients, en la segona onada 400 més, i en la tercera, també 400. Aquest estudi forma part d'NutriCOVer, un pla de suport per a la investigació clínica de la mà d'especialistes nacionals. Respecte de l'aprenentatge de la pandèmia, Clavé considera que s'està lluny d'obtenir-lo tot: «Hem estat tan immersos en cada onada i en l'estudi que no hem fet cap avanç en aquest sentit», afirma.
A més de la OMS, segons explica Clavé, la comunitat científica reconeix que «de la Covid-19 en tenim molt a aprendre». Els pacients, tant quan estan ingressats com quan se'ls dóna d'alta després de la malaltia, pateixen trastorns que necessiten mètodes de diagnòstic per ser identificats, ja que és difícil posar-los de manifest. Un d'ells és la disfàgia.