Estimat diari: vaig gravar el teu nom a la meva barca i em vaig fer per tu mariner. Com una onada el teu amor va arribar a la meva vida. Com una onada de foc i de carícies. D'escuma blanca i remor de caragola, com una onada. Està sent una campanya sense metàfores marineres i sense imatges de navegació. I ho trobo a faltar. De fet està sent una campanya sense gaire poesia, si descomptem les pintades de «Ciutagrams, paga la coca», que apareixen algun matí en autobusos o parets de ciutats catalanes. M'encurioseix molt el lema «Tal, paga la coca», perquè m'indueix a pensar que els nivells de morositat en aquests ambients de la droga són elevats, cosa que no ens podem permetre en l'economia submergida que sosté l'ànim nacional ben amunt.
Però això és un altre tema. Us deia que enyorava el llenguatge nàutic en la política, aquells mirar lluny a l'horitzó d'Artur Mas, la puta Ítaca i tot allò. No té més secret, la marineria s'ha acabat perquè no anem enlloc i l'oasi està tan buit que l'única manera de transportar-se pel país és aixecant pols. Per tant, tothom aturat i a veure-les venir. Però necessitem una mica d'èpica. Aquesta nit passada m'he mirat la mitja part de la SuperBowl —continuo sense entendre aquest esport— perquè s'havia rumorejat que sortiria la Rosalia, una artistassa espanyola, la nova Rocío Jurado, però m'he trobat amb un negre flipat i baixet, amb plataformes, que imitava maldestrament Michael Jackson. He trobat el xou de The Weekend molt català, sobretot quan ha baixat al camp envoltat d'un centenar llarg de zombis amb el cap embenat que replicaven els passos de Thriller amb unes llumetes led a les mans, cutríssimes, i un final de festa major de capital de comarca muciana, per buscar un lloc ben xaró.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
M'he dit: mira, com naltros. Un exèrcit aparentment cohesionat que intenta parodiar una marxa militar i que en realitat és una colla de morts vivents celebrant un carnaval. Feien prou goig, ballant tots junts al mig del Raymond James Stadium de Tampa. I llavors —com que el futbol americà no m'interessa en absolut— vaig començar a reflexionar en quin moment el relat polític català havia evolucionat de la cosa marinera a la cosa zombi. I em va venir un nom al paladar: Joaquim Torra. El Molt Honorable Quim, la primera onada zombi, un personatge a qui professo nogensmenys una gran simpatia, va ser el primer president de la Generalitat mort en vida, un Nosferatu que marcarà i serà barem de tots els requisits i totes les limitacions dels futurs presidents de govern català, mentre pervisqui la institució. També cal recordar que el tracte que els parlamentaris li van donar després de la inhabilitació, sobretot des d'ERC, va ser deplorable. Ben mirat, la dignitat de la Presidència de la Generalitat l'hem mort una mica entre tots, així que que volin les primeres pedres.
Zombi Torra
Torra, Laura Borràs i Francesc de Dalmases han estat, aquesta legislatura que finalitzem, un trio amb un efecte realment anorreador en la política catalana. Molta gent em demana que abordi les relacions perilloses entre aquests tres individus —concretament entre dos d'ells— però aquí no es dóna corda als rumors, només es publiquen veritats contrastades. Com ara que els tres diputats novells en les eleccions de 2017, fora de les dinàmiques clàssiques convergents del seu partit, van dinamitar moltes estructures internes de la formació i han sabut crear un nou xiringuito fet enterament al seu gust i predilecció. Junts no és el partit de Carles Puigdemont, ni tan sols dels presos polítics de Convergència. És el partit d'aquests tres que, fent una mica el paper de pagesot taujà a qui tothom es veu capaç d'entabanar, han colonitzat i parasitat l'espai majoritari i central de la societat catalana. De fet, a una setmana de les eleccions, ja gairebé ningú a les oficines de campanya dels partits no dubta —descomptant les enquestes propagandístiques— que Junts guanyarà i que guanyarà bé, si més no en escons.
Com ho han fet? Doncs amb una maniobra estudiada que té a veure amb el llenguatge. Es tracta de buidar tant com es pugui les paraules de sentit, tornant-les tan zombis com és el país políticament. Junts és una autèntica repartidora de llenguatge zombi, la més eficient de totes. Ahir Borràs va comptar amb l'ajuda inestimable de Quim Torra, que havia estat amagat tota la primera setmana de campanya. Però com que a la Lauríssima només li val la victòria —de no ser la primera el risc de quedar fora del govern s'incrementa molt— ha de posar tota la carn a la graella. Torra va fer una mica de teatre i va obrir l'aixeta de les paraules zombis. La d'ahir va ser «unitat antirepressiva» que és la nova fórmula —hàbil, posant-ho tot al mateix sac— que ha trobat el partit per defensar-se de les acusacions de corrupció a Borràs que tenen el seu lideratge penjant d'un fil al Tribunal Suprem.
Des de Junts també han sabut molt bé a qui han de dirigir el raig de paraules zombis, que s'ha endut com una onada quaranta anys de maneres de fer pujolistes. Han detectat un nínxol de la classe mitjana en extinció, que no tenen res a veure ni socialment ni econòmicament amb la majoria del país que viu al llindar de la pobresa, que està convençut que 1) ells són més d'esquerres que ningú 2) han tingut massa seny tota la vida i ara és el moment de la rauxa 3) són la generació que més ha patit de la història del país i s'ho mereixen tot —fins i tot carregar-se el que queda de Catalunya, si ho creuen convenient. Un perfil mitjà de cinquantener que abans capejava la crisi comprant-se una moto —els homes— o aprenent a tornejar ceràmica —les dones— però que ara han trobat el gust a fer uns anys d'activistes polítics abans de jubilar-se. Tant ha colat la recepta, que Laura Borràs no té cap mena de problema en afirmar que ella és una dona d'esquerres. I que li comprin.
Meses electorals zombis
Pendents de confirmar el guanyador entre el trio d'aspirants —que anirà d'un pèl de cony—, doncs, el màxim interès ara de les eleccions de diumenge vinent és el mateix desenvolupament de la jornada electoral, que serà l'onada definitiva que ens dirà si tot plegat ha estat una bona idea o una altra manera creativa de tirar-se al tren. Ja comença a córrer la brama que és perillós anar a votar les tres primeres hores, perquè si es dóna el cas que una mesa no es pot constituir, t'enxamparan a tu perquè t'hi posis. De fet, ja es prepara un desplegament de Mossos, per 'binomis' com vam aprendre en el judici del Primer d'Octubre, disposat a retenir qualsevol insurrecte que es negui a fer el servei obligatori a la pàtria. La insubmissió només serà halal si la Junta Electoral accepta prèviament l'apel·lació, en un procés que està desbordant l'organisme a causa dels milers de peticions.
Dit d'una altra manera, si la JEC no resol de pressa i amb agilitat els recursos i deixa clares les normes, el procés electoral només podrà oferir garanties democràtiques a cops de porra, cosa que a la nostra Policia tampoc els resultarà difícil d'implementar, que encara es moren d'enveja ara perquè la Guàrdia Civil van poder tustar votants i ells no. En tot cas, i coneixent el caràcter dels meus compatriotes, ningú no anirà a votar abans de migdia, per evitar el risc de ser enxampat, per la qual cosa es preveu uns embuts que faran embogir la locaza de l'Oriol Mitjà als nivells d'una administrativa de gestoria borratxa al sopar nadalenc d'empresa cantant al karaoke cançons de Rocío Jurado.
Però hi ha una altra onada que pot absorbir totes les precedents. Les notícies de Sud-àfrica que la vacuna d'AstraZeneca, a punt d'administrar-se als funcionaris catalans, podria tenir efectes secundaris imprevistos ha posat en alerta el Govern, que ja ha hagut de treure la consellera de Salut Alba Vergés a negar-ho tot. Potser demà, on hi havia una campanya electoral, hi trobarem una platja devastada per un tsunami, no gaire democràtic.