Estimat diari: per camins de pols, per un congost de pols, com un llop que fuig d'un eixam de trons hauré buscat sopluig, hauré bramat dolgut atrotinat per algú com tu. Sols puc dir-vos desencants, desdenys com més m'hi faig, doncs no sóc tan innocent com per no ser esquerp. Des de l'any que es va publicar, l'olímpic 1992, m'he sabut de memòria aquesta cançó d'Adrià Puntí. Però com una lletania absurda, la qual només he sabut omplir de sentit amb el temps. Ara ja l'entenc, perquè ja no sóc tan innocent com per no ser esquerp.
També tinc molt viva a la memòria la campanya autonòmica de 2006, quan Artur Mas es va despenjar amb un sorollós cop d'efecte —encara érem innocents— amb el famós Contracte amb els Catalans que va registrar davant de notari. No el vaig votar, evidentment, però vaig quedar molt impactat. Com també hi devia quedar Catalunya, encara que això sigui un fet col·lateral i secundari. El cas és que el país tenia la mosca darrere l'orella perquè s'ensumava una reedició del Pacte del Majèstic que CiU i el PP van signar el 1996 que ens van vendre com la manifestació material i no metafòrica del lligar els gossos amb llonganisses. Els gossos érem nosaltres i les corretges càrnies Espanya, no cal dir-ho.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Però el 2006 el PP ja era gairebé tan ultra com VOX i va decidir recórrer l'Estatutet al Tribunal Constitucional, i les dretes catalana i espanyola van partir peres. Com que ningú no s'ho creia, Mas va treure's de la xistera l'acta notarial, que és sempre una mesura tràgica i desesperada quan es parla de política. A Convergència ja van tenir temps de penedir-se'n, perquè Artur Mas va guanyar les eleccions, però es va trobar que no tenia ningú amb qui pactar govern i el Tripartit Dos, el de José Montilla, el va atropellar.
La vacuna incògnita
Per això quan ahir vam saber que els partits independentistes van recórrer a la visita a cal notari em vaig posar les mans al cap. No sabia que estàvem tan malament. Els partits catalanistes estan mostrant una persistència incomprensible en l'estratègia del 'tots contra Illa', que no fa més que donar-li punts davant del seu electorat i el forneix de munició gratuïta per a la seva campanya, en la qual tampoc no s'ha hagut d'esforçar gaire ni ha tingut rivals amb prou nivell per acorralar-lo, i això que la seva gestió sanitària com a ministre té tela llarga. Tampoc se n'ha sortit gaire bé de defensar-se de la seva negativa a fer-se el test d'antígens al debat de TV3, però els atacs van ser, ahir, enraonadament moderats. L'únic que se li va tirar al coll va ser Daddy Sugar Junqueras, que no va tenir inconvenient en acusar-lo d'haver-se vacunat per davant de gent més necessitada, com segurament deu haver succeït. O no, jo què sé i a qui li importa. És un retret tan idiota que dóna la justa mesura del nivell inframental que assolit aquesta campanya. Un retret on ja s'han afegit, com no podia ser d'altra manera, el PP i Ciutadans.
Si no estiguéssim instal·lats en aquesta espiral de demagògia carnavalesca, seria molt senzill argumentar que un ministre de sanitat, en constant moviment i contacte potencial amb el coronavirus, cal que es vacuni. Però són tan justos i estan tan encotillats per la correcció política que els socialistes no han gosat abordar aquesta línia de defensa. En tot cas, Salvador Illa i el seu Efecte es continuen desinflant com ja es veia venir i no desaprofita les boies de salvament que li van tirant els seus adversaris. La de l'acta notarial dels indepes li ha anat de puta mare. S'hi ha agafat amb tanta ànsia de nàufrag, que ja deu haver repetit cinquanta cops en poques hores que és el 'Colón dels independentistes', recordant l'entranyable foto que PP, Ciutadans i VOX es van fer fa dos anys a Madrid i que tantes alegries ha donat al PSOE des de llavors.
L'acta notarial
Normal que Presidentilla estigui tan content. Té el relat perfecte per demostrar el que ha anat dient aquestes dues setmanes: que el PSC es troba just al centre polític de Catalunya i que tota la resta és radicalisme El document, que es va fer públic ahir, té aspectes curiosos. Ens diu que el catalanisme no oblida el suport socialista a l'aplicació de l'article 155 i que ningú no hi pactarà. Això està bé, però veurem, com li va passar a Artur Mas, si no se'n penedirà algú més tard o més d'hora. Tampoc han tingut gaire traça en quadrar la signatura, i s'aprecia perfectament que va ser una idea de Junts i que la resta de formacions independentistes van pujar al carro més tard. Laura Borràs la va firmar el dilluns vuit de febrer. Dolors Sabater de la CUP un dia més tard. Ahir van firmar ERC, Primàries i el PDeCAT.
Els juntaires conserven la iniciativa, cosa que diu més dels poc reflexos dels altres partits indepes que no pas d'ells mateixos. Han pogut anar fent la viu-viu amb un programa inconsistent i fent veure que no tenen res a veure amb la gestió de govern, en un altre dels números de prestidigitador amb què ens tenen hipnotitzats. Ni el Mago Pop, razzle dazzle them. La Lauríssima és una crac a l'hora de fer-los la tretze catorze. Esquerra ha caigut a la trampa però només amb la punteta, perquè ha fet signar a Sergi Sabrià, que 'només ' és el número dos per Girona. El que faci Dolors Sabater ja no té massa importància, després de l'actuació inanerrable al debat de TV3 i ara només cal veure quan el Soviet Suprem la torna a desautoritzar.
Estan fora
Estranya més que Àngels Chacón s'hagi prestat a la comèdia, perquè deu hauria de tenir l'experiència d'Artur Mas —amb qui té tracte directe— ben present i són els abanderats de la Política amb majúscules i el diàleg incondicional, cosa que no casa massa bé amb el teatre del notari. A més, tampoc semblava que els demòcrates li fessin massa fàstics a un reviscolament civilitzat de la sociovergència. Però està el panorama tan cru que no ha degut tenir més opció.
També sobta que hagin deixat jugar Primàries amb els grans. Apareix potser per primer cop en els grans titulars d'aquesta campanya el nom de Laura Ormella, que tampoc ha destacat gaire i és pràcticament impossible que pugui remuntar ara, a última hora. Amb la qual cosa tot fa preveure que la plataforma ciutadana —que aquest cop apostat per no tirar de cares conegudes com va fer amb Jordi Graupera a les eleccions municipals de Barcelona— es tornarà a quedar fora.
Però qui sap. Jo ja no sé res. Només sé que tinc ganes que aquesta puta merda s'acabi i que arribi dilluns. A banda de saber que no sóc tan innocent com per no ser esquerp, esclar. Avui últim debat a la Sexta, amb l'esperança que estiguin tots els candidats tan cansats com jo, i que es liin a hòsties. Ohalà Ignacio Garriga es posi la bomber i tregui el puny americà.