Estimat diari: l'opòssum de Virgínia o sariga de Virgínia (didelphis virginiana) és l'únic marsupial trobat a Nord-amèrica més al nord del Rio Grande. No té cap mena de risc d'extinció. Per defensar-se d'alguns dels seus depredadors la sariga és capaç de fer-se la morta durant sis hores, i durant aquest temps no només queda immòbil, sinó que és capaç d'alentir la respiració i els batecs del cor, a més d'emetre un líquid que fa pudor. Després de dues setmanes parlant d'actors, avui, en presumpta jornada de reflexió, tocava parlar de la inacció, d'abstenir-se, que serà sens dubte l'opció política guanyadora de les eleccions autonòmiques de demà.
Però mentre desenvolupava al meu magí dement una oda laudatòria a la dignitat de l'abstencionista, em va caure damunt dels ulls aquest esplèndid text de Josep Asensio, on ja se'n diu tot el que s'ha de dir. Ho complementarem, amb el que podríem batejar el naixement de la Catalunya Opòssum, aquest cadàver polític que no saps ben bé si està estirat sobre l'asfalt de la carretera, emetent flaires manifestes de descomposició, o si només està fingint que és mort, esperant que els seus depredadors apartin la vista per escapar-se i refugiar-se de nou entre les bardisses. Al respecte, hi ha opinions per a tots els gustos.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
El cos polític del catalanisme polític, disfressat en aquests dies de Carnestoltes d'independentisme o processisme —segons versions— ha optat durant tota la campanya per renunciar a posar la independència sobre la taula programàtica. Això no hauria d'estranyar ningú, perquè ho ha fet explícit ERC i implícit Junts articulant les propostes trileresques de Laura Borràs. El que en pensi la CUP no té massa importància, perquè donaran suport al que diguin els grans i ja tenen prou feines en acabar-se el pollastre empanat del menú infantil, que els fa una mica de bola. Com tampoc no en té massa el que digui el PDeCAT, que si entra apostarà pel govern que dilati com més possible uns plans d'emancipació teòrica que no compten ni amb cap full de ruta per portar-los a la pràctica i, de fet, ni ganes. Encara ressona la perplexitat d'Ana Pastor a La Sexta l'altre dia, estranyadíssima que els partits indepes hagin passat, en només tres anys, d'un discurs monocolor centrat en la sobirania a un de molt menys ambiciós basat en la gestió. Aquest sí que és un programa perfectament acordat i que s'està seguint fil per randa.
Fer números
L'únic objectiu polític ambiciós de la legislatura, deslligat de la mera gestió quotidiana per reparar els estralls econòmics de la pandèmia, serà treure els presos de la presó i esperar que el suplicatori del Parlament Europeu contra Puigdemont no tiri endavant. No hi ha res més, però tampoc és poca cosa. I, ben mirat, tampoc hi ha vímet per fer més cistells. Les combinacions aritmètiques donen pel que donen i la campanya no ha tingut cap incidència seriosa en la configuració dels blocs polítics catalans. Ja em permetreu que avui intenti reduir la xarlataneria i cenyir-me a l'anàlisi de probabilitats i a tot el que hem après aquests quinze dies. Què sabem? Sabem que els vots de Ciutadans del 2017 se'ls quedarà el PSC i VOX, d'una manera perversa que redueix les opcions de govern de l'unionisme pràcticament a zero. Sense anar més lluny, en el cas improbable que sumessin majoria, implicaria una entesa entre VOX i els Comuns, cosa que tot i tenir el precedent de la investidura d'Ada Colau gràcies als vots del xenòfob Manuel Valls, ara mateix sembla una marcianada.
També sabem que la campanya d'ERC no ha anat exactament com ells volien. La seva opció preferida era guanyar les eleccions —en vots o en escons— i reclamar la Presidència de la Generalitat. No haurien tingut cap inconvenient en acordar govern amb PSC i Comuns, extrem que ja es va pactar amb el suport dels republicans als pressupostos espanyols. Però quan ha quedat més o menys clar que la victòria es dirimirà entre Salvador Illa i Laura Borràs, el panorama original s'ha desviat. ERC no pot assumir (encara) un tripartit on no ostenti la presidència. La combinació de factors, envitricollada, fa que no hi hagi pràcticament cap opció d'evitar que la Lauríssima sigui la 132a presidenta de Catalunya, regnant amb el nom de Petarda I. Esquerra mantindria els nois de Puigdemont a ratlla, amb l'amenaça velada i constant de trencar el pacte i embolicar-se amb el PSC, que és una situació de partida que no els desagrada i els evita el desgast de no avançar en termes de sobirania nacional. Una única escletxa: l'entrada de PDeCAT al Parlament amb prou diputats per discutir la supremacia laurista. És el màxim temor dels juntaires, que a les últimes hores han començat a fer córrer amb insistència la consigna del vot útil i que votar Àngels Chacón és llençar el vot a la paperera.
Més números
Ara bé, la tendència dels demòcrates és clarament a l'alça i la campanya de Chacón ha estat ideal per a remoure l'ànima convergent del país: una mica de tietisme xaró, una dosi de gestió pujolista, un polsim d'aura mediocritas, i una ostentació molt catalana de noia pudorosa de comarques amb sexualitat cristiana reprimida que s'entrebanca parlant en castellà. La Catalunya interior —en termes espirituals, no geogràfics— no sabrà resistir-se a aquest còctel de vermut, suc de préssec i aromes de Montserrat. Amb aquesta configuració parlamentària, remota però no tant, es dibuixa un govern inèdit comandat per Pere Aragonès —en minoria— amb consellers convergents de les dues faccions i el suport extern de la CUP a la investidura. És a dir, exactament la mateixa merda que tenim ara, en un gir lampedusià i/o julianesc que farà plorar Spielberg. ERC ja suqueja una mica amb aquesta opció, i inclús Gabriel Rufián ha convidat Chacón a la seva última Fàbrica, per desgastar Junts i propiciar-ho.
I els que no hi aniran. S'està plantejant que la davallada de participació de vint punts que es preveu com una desfeta democràtica, però qualsevol xifra que s'acosti al 60% serà excel·lent i, donada l'oferta deplorable de què disposem, tot un èxit. De fet, és el més normal. Allò del 80% de fa quatre anys era una clara anomalia digna d'altres temps i de país en vies de desenvolupament. La normalitat és que a la ciutadania li sui bastant la polla aquesta convocatòria, amb una amenaça de contagi latent i unes promeses de vacunació que apunten a finals de 2021.
I mentrestant, la Catalunya Opòssum, com a nació política, continua estirada al mig del bosc, amb un filet de bava que li regalima de la comissura del morro i fotent una pudor de mort que tomba d'esquena. No sé si fingeix, però sí que sé que així ens hi podem passar l'estona que convingui. Vaig a jugar al Red Dead Redemption 2 i a apuntar-la amb un fusell de precisió. El bon caçador és pacient i sap quan ha de prémer el gallet.