Estimat diari: i encara tens sa carpa amagada dins es garatge de l'amo des pis. És plena de pols i, a vegades, somies tornar a muntar es circ. I sona de fons un piano i tornes a riure, pallasso. La campanya de les autonòmiques catalanes de 2021 s'ha acabat aquest matí, quan el president d'una mesa electoral de Tarragona s'ha presentat —exercint el seu dret constitucional a la disfressa— vestit de pallasso. La performance de l'interfecte ha circulat per tots els mitjans, àvids d'anecdotari per omplir les interminables hores d'una jornada de votacions complicada, amb pluja i pandèmia, però que ha arrencat amb normalitat gairebé plena. Hi ha hagut algun col·legi que no ha pogut obrir a l'hora, i diverses meses han vist com els membres designats desertaven a darrera hora, com era d'esperar. La JEC està estudiant si aquestes meses podran tancar més tard i, en tot cas, si un elector està fent cua —n'hi ha hagut i seran una constant tot el dia— al moment de tancar, la mesa s'haurà d'esperar per procedir a l'escrutini. És a dir, va per llarg.
El pallasso de Tarragona ha declarat que "això és un circ" i, deixant de banda que planyo els pobres pringats que hagin d'aguantar-lo tot el dia sense trencar-li el nas vermell, no tinc massa cosa més a afegir. També hem sabut que a l'expresident José Montilla li ha tocat presidir una mesa i, com sol passar, la realitat sempre imposa el seu relat simbòlic i deixa en ridícul els cronistes procaços com servidora de vostès. Serveixin aquestes línies, doncs, com a epíleg d'una campanya que se'ns ha fet llarga i no ha aportat bo i res a la vida política del país, però que ens ha recordat que la ciutadania és més resistent a les consignes i a la propaganda del que sembla. Les xifres de participació estan sent raonables, amb caigudes menors de les esperades i amb la prevenció que s'havia recomanat reservar les primeres hores de jornada als col·lectius més vulnerables. La gent anirà a votar, en xifres bastant acordades amb els que ens juguem en aquestes eleccions, que no és gaire. La fórmula de la participació és molt senzilla: com menys coses hi ha en joc menys gent va a votar. Tenint en compte com està tot de lligat i ben lligat, qualsevol xifra per sobre del 50% és un èxit.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
D'altra banda, l'estratègia de l'abstenció massiva és una arma poderosíssima, com es va demostrar el Primer d'Octubre quan la majoria de l'unionisme la va fer servir per impugnar la votació. És una pena que el catalanisme no la sàpiga mobilitzar. I també assenyala que el vot massiu de 2017 era un càstig dels catalans antiindependentistes per haver intentat trencar la baralla. No tornarà a passar més, almenys fins d'aquí molt de temps. Al final, com que quan l'estratègia abstencionista no és general quedar-se a casa és de subnormal, he anat a votar. Just després de dinar, per fer baixar uns canelons de Nadal que encara rondaven pel congelador. Tot feia olor de buidor i d'apocalipsi de la democràcia, i tothom estava serè i resignat. He votat de pressa i he desitjat bona tarda a tohom. No he hagut de fer cap cua i el procés ha estat tot el que vulguis, menys traumàtic. Cosa que demostra que totes les veus que des del mitjanisme volien avortar les eleccions eren si més no histèriques i un bon tros exagerades. No entenc com encara caiem en aquest sensacionalisme i no recordem més sovint que quan l'organització d'un esdeveniment multitudinari depèn dels ciutadans ens comportem amb una disciplina soviètica i endreçada.
Però això no ens treu la sensació d'haver tornat a muntar la carpa del circ, esclar. A partir de les vuit tot s'haurà acabat. La il·lusió de què tenim cert poder per escollir alguna cosa substancial es tornarà a convertir en carabassa i tornarem a ser ratolins. No sé quins seran els resultats —tot i que no diferiran gaire del que us he anat explicant els últims dies— però sí que sé que em quedarà un forat a l'ànima. Tant de bo sempre fos campanya, com un llarg festeig que no s'acabés mai i mantingués sempre encesa la promesa de l'amor consumat, sense arribar-hi mai. Però l'amor se'n va, i la política es queda. Demà la màgia s'haurà dissolt i la grisor administrativa s'ensenyorirà altre cop de les nostres institucions democràtiques. Ha estat bonic i ha estat un honor fer de cronista d'aquesta història trista. Però no patiu que tornarem a riure, pallassos.