Estimat diari: les marmotes (Marmota) són un gènere de mamífers de la família dels esciúrids. Viuen a l'alta muntanya a l'hemisferi nord. Són uns mamífers rosegadors de mida mitjana, una mica més grans que els gats domèstics, de potes curtes i cos ample que els proporcionen un aspecte força rabassut. D'uns anys ençà, de manera anàloga a la substitució de Tots Sants per Halloween, cada dos de febrer hem de veure com aquesta circumspecta bestiola li pren el protagonisme a la nostra sagrada i catòlica Candelera. És a dir, que la marmota és una agent encoberta de protestants, calvinistes i altres bàrbars descreguts que neguen la Immaculada Concepció de les nostres marededéus. I no, per aquí no hi passo.
Ahir va ser un dos de febrer plenament primaveral i, tot i que és complicat fer pronòstics climàtics, vam tenir una estesa de marmotes campant amb alegria i desenfrè per tota la catalana terra. Tot apunta, per tant, que ens tornaran a confinar als nostres caus d'hibernació d'aquí poc, però no sense abans haver esgotat la nostra paciència i haver-nos fet viure una altra jornada de repetició desesperant. Ja és un lloc comú presentar el Procés com un recurrent Dia de la Marmota, però ahir em vaig adonar que qui està patint aquesta síndrome, ara, ja és més la banda unionista de la comèdia que no pas la independentista. Anirem per feina que avui no tinc gaire temps per a vosaltres.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Històricament l'unionisme, el més recalcitrant, tenia problemes per reconèixer la legitimitat de les institucions catalanes i per sentir-se-les pròpies. Tinc la impressió que el 2017, amb la mobilització general de l'electorat espanyolista, el 80% de participació i la victòria de Ciutadans, això va fer un gir. Sense retorn. A aquestes catalanes i catalans, que es van veure per uns moments privats de la gloriosa condició i honor de ser espanyols, els va entrar la por al cos i van entendre a garrotades que la Generalitat no és un govern aliè i té cert poder material sobre les seves vides. A més, van veure que amb el convenient suport de l'Estat és una institució que poden i han de conquerir. Després de quaranta anys de pujolisme, el govern català deixava de ser el tinglado de la tribu per ser un objectiu plausible. La cosa és que no és tan fàcil fer el cim del Canigó. La decepció dels votants de C's és encara més fonda que la dels independentistes amb els partits processistes. Dit d'una altra manera, l'unionisme es troba ara amb el seu propi Dia de la Marmota i s'adona que cada cop que treu el cap del cau només hi veu el PSC —els de sempre— o, pels més avesats a les emocions fortes, a VOX, que compta amb una atenció mediàtica desmesurada i fora de tota lògica representativa.
Free Hugs
Mai els catalans d'una banda i l'altra no hem estat tan units, doncs, en la desgràcia de saber-nos mal representats i en les ganes de fotre'ns al forat, continuar dormint tres mesos més i proclamar que vagi a votar sa puta mare. Una novetat sociopolítica de conseqüències imprevisibles que pot portar el país a una nova dimensió. Ahir mateix, per exemple, després del ridícul de Ciutadans amb les fotos d'abraçades il·legals, el partit taronja va desplegar els cartells de la seva campanya reformada, ara amb abraçades més conceptuals. Té collons que qui ha apostat descaradament pel guerracivilisme i per apagar els focs del Procés amb bidons de whisky DYC i conyac de garrafa persisteixi en presentar-se com una versió disneyplus dels ossos amorosos. Més encara quan han fracassat en la seva regeneració liberal i no nacionalista i han deixat clar que només abraçarien un catalanista per acabar d'ofegar-lo.
La cara B de la campanya de C's és igualment curiosa. Hi surt escrita la paraula 'Independència' amb les cinc últimes lletres guixades de manera que s'hi pugui llegir 'Independízate'. Es veu que és un missatge dirigit als joves que no poden anar-se'n de casa. Uns joves o molt subnormals o molt llestos, perquè han de tenir un bagatge filosòfic profund que els ajudi a entendre que hi ha emancipacions bones —les individuals— i dolentes com el prepuci de Satanàs —les col·lectives—. Estic neguitós pel pròxim gir conceptual de Ciutadans, perquè ja no sé per on ens poden sortir en la seva marxa triomfal cap a la irrellevància. És cert, que tenen un as sota la màniga pel míting final de campanya, que és fer sortir Anna Grau a ensenyar la regatera. I sí, m'agradaria veure-les.
El circ de la CUP
En l'episodi d'ahir, us vaig parlar del moviment de Dolors Sabater, que no es va poder aguantar i va tirar la carta de la presumpta corrupció de Laura Borràs. El que encara no sabia és que una estona després el Soviet Suprem del partit la tornaria a desautoritzar —ja van dos cops, i dos punts en una gràfica creen tendència—, assegurant que bueno, que no n'hi ha per tant, i que encara que la Presidenta Petarda sigui inhabilitada això no seria cap impediment per investir-la. Que ja veurem, vaja. Les tensions entre la candidata badalonina de la CUP i les ments pensants del partit són incomprensibles per a la gent normal, que abans d'emetre opinions en nom d'un col·lectiu les acostuma a consensuar. I no és que ho digui jo: membres i electors tradicionals de la CUP estan una mica perplexos davant d'aquesta escalada de dissensions, en una campanya en què ho tenen molt bé per remuntar posicions al Parlament. També n'hi ha molts que n'estan ben pagats, de l'orgue de gats cupaire, perquè és tota una estructura d'Estat.
Qui sí que té un Líder Suprem cardenalici és ERC. Oriol Junqueras va aprofitar la relliscada de la CUP per avançar-los per l'esquerra. I ja que ells van fer el pas endavant de treure els draps bruts de Borràs, s'hi va abonar. Sense fer presoners, Junqueras va afirmar que si fos del seu partit, la candidata de Junts no hauria ni pogut ser cap de llista, per la seva condició d'investigada. Li van caure unes quantes hòsties, al bo de l'Oriol, per legitimar la repressió judicial i blablablà, però tant li fot. Ha sortit de Lledoners ben encoixinat i no li fan ni pessigolles. A més ja queda clar que els eu paper serà el de fotre-les pel broc gros, mentre que el noi Aragonès es dedicarà al perfil baix i això que ell sap fer tan bé i que tothom sap de què es tracta.
El color sépia del PDeCAT
Bizarríssima jornada pel PDeCAT, un partit que està fent probablement la campanya més competent i intensa, cobrint l'expedient de donar-se a conèixer, que era la seva principal preocupació. Però no exempta de contradiccions, esclar. La més grossa ja la sabem: compta amb els drets electorals i els espais públics de Junts per Catalunya, és a dir de primera divisió, però lluita per la permanència i per arribar al fatídic 3% de vot que representa el llindar entre la incerta glòria i la merda absoluta. També s'hi observen les tensions entre el vell esperit de Convergència i la renovació que voldria encapçalar Àngels Chacón —que cada dia ensenya més l'escot però encara parla amb poca convicció, cosa que li farà falta per imposar la seva proposta de millorar el finançament.
Ahir a Tarragona els demòcrates van començar a treure espècimens del seu parc juràssic particular i van ressuscitar les mòmies de l'expresident de la Diputació Josep Poblet i —més sorpresivament— l'exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, que els últims temps no es prodigava gaire en actes públics del partit. També van treure uns quants alcaldes jubilats de les Terres de l'Ebre, en una estampa geriàtrica entranyable. Tot això, però, ho combinen amb estratègies més subtils i digitals. Ahir a última hora va aparèixer una web fantàstica, elmeupartit.cat, que en teoria serveix per definir els teus colors polítics. Hi posis el que hi posis sobre les teves idees, però, t'acaba sortint que ets del PDeCAT i no ho saps. Una genialitat.
Un dia prou avorrit, com podeu veure. Aviam si avui s'anima una mica el cotarro, que la campanya ay que aserla, nois. Apa siau.