Sant Jordi. Diada nacional de l'amor i de fer el ridícul, dues de les aficions més arrelades de la tribu. Des de sempre, però més d'uns anys ençà, no hi ha dissensions al voltant de la celebració de Sant Jordi. A tothom li agrada i tothom té un llibre preparat per eixamplar el seu ego. De fet, és una festa modèlica perquè s'ha aconseguit que cap de les seves particularitats estigui exempta de monetització, en el que és la gran festa del capitalisme romàntic. M'encanta el capitalisme, no hi puc fer més, m'hi sento realitzat com a persona i com a ésser humà.
I sobretot, el Sant Jordi de 2021 arriba en un moment en què els catalans hem arribat al cim de la subnormalitat com a poble. Aquest és el tradicional article del Midsantjordi, que és com l'endogàmic i bèstia Midsommar nòrdic, però on la sang només corre per dins dels cossos i la identitat s'esllangueix de maneres més subtils. Es tracta de dir que tot va bé a mitja jornada d'empoderament cívic, i d'animar els compatriotes a prendre les places i a estimar-se. De bon matí, avui, ja es podia sentir pels carrers les "ganes que hi ha de parades i roses". Fins i tot es podia sentir gent que es queixava que a les vuit encara no hi hagués tota la parafernàlia disposada. Me maten, que diria C. Tangana. Les noies regiren l'armari a la recerca d'estampats de flors, els nois deixen de parlar de la Superlliga i es preparen per llegir el seu únic llibre anual, els trans fan les seves coses de trans. Tothom està content i l'eufòria s'encomana. Volem tornar al carrer després d'un any confinats, volem que el carrer sigui nostre, volem estimar el carrer, ens el volem follar.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Doncs molt bé. Això és més o menys el que passa a la nostra bombolla minoritària. Hi ha cues per comprar llibres i els escriptors catalans veuen, per un dia, la seva vanitat complimentada. Són una mena de col·lectiu, nombrosíssim en termes percentuals, que ho necessita i molt. No els doneu l'esquena en el dia de la seva Marató solidària. Però fora, ai fora. Fora és el dia de la llengua espanyola, que no han tingut vergonya de col·locar en la Diada Nacional B de Catalunya —la que agrada a tothom. Fora és el dia en què Google fa un homenatge mundial a la lletra Ñ, per anunciar-nos el futur que ve, ple de fastuoses celebracions de Sant Jordi i genuflexions a la cultura, però ja no en català. La vírgula ens ha passat per sobre.
Fora és el dia que el Consell de la República, que va ser incapaç de publicar la Declaració d'Independència de 2017 al DOGC, el publica traduït al seu web en —de moment— quinze idiomes, perquè tot el món que ja no ens mira pugui ser conscient de la magnitud d'aquesta nostra Diada de l'Amor Trist, que és l'amor més bonic de tots els amors que es fan i es desfan. És allò que fèiem a l'institut, consumits pel foc de la passió adolescent, de guixar a la taula el nom de l'estimat o estimada inabastable al costat d'uns t'estimo poliglotes. Que si je t'aime, que si I love you, que sí Ich liebe dich —llavors, ara sabem moltes més maneres de dir-ho. Com si escrivint-ho amb desenes d'idiomes diferents ens acostéssim més al somni humit d'entaforar la llengua a la boca desitjada. No funcionava llavors i ara tampoc anirà bé.
Estimem-nos avui que podem, gràcies a la República, fer-ho en feroès. Almenys cal agrair que, com en el cas del DNI republicà que costa dotze euros, i tenint en compte avui mig país farà l'agost primaveral, dir-se t'estimo en feroès o en català encara és de franc. Bon Sant Jordi i Frælsisyvirlýsing hjá Lýðveldinum Katalonia.