Divendres passat em van donar un premi. Un premi de periodisme. Si fos un guanyador normal ho deixaríem aquí, com fan els periodistes de raça. Agrairia el guardó al jurat, a les institucions que ho organitzaven i patrocinaven i au, tal dia farà un any. És com se sol actuar amb els reconeixements públics. Tothom et recomana —coses del país— que no ho diguis gaire, que no remenis massa la merda, que despertaràs enveges, que no és elegant parlar-ne, que et conformis a gaudir dels quartos —que són massa i per tant no mereixes— i que callis. Sobretot que callis. Per sort no sóc un periodista normal, sóc un intrús que he vingut a pertorbar el delicat equilibri de la premsa local, així que ja no ve d’aquí.
He decidit que continuaré tirant sal a la ferida i explicant què va passar. Entre d’altres raons perquè si no ho faig jo no ho farà ningú. Ningú no ha donat notícia dels lliurament dels XXXIII Premis de Periodisme Mañé i Flaquer. Els mitjans tarragonins s’han limitat a reproduir la nota de premsa de l’Ajuntament de Torredembarra i el Col·legi de Periodistes —per altra banda molt completa i informativa. Per als mitjans de fora de la regió l’edició d’aquests guardons ni ha existit.
No és que aquest fet em molesti perquè una de les categories l’hagi guanyat jo —que també— sinó pel menysteniment ofensiu que representa per a l’organització del guardó periodístic més antic de Catalunya. Uns premis que reparteixen vint mil euros —no he sabut trobar res comparable en dotació en tot el país, que no sigui el típic premi honorífic llepatitoles—, que enguany s’han diversificat en quatre categories. Que fomenten el fotoperiodisme, el turisme, que revaloritzen la regió del Camp de Tarragona però que alhora estan oberts al món —tots els habitants del planeta s’hi poden presentar, en qualsevol llengua.
[predef-nofollow]telegrammiquelbonet-610[/predef-nofollow]
Doncs bé, tot això, tot aquest cúmul de circumstàncies insòlites i celebrables, no mereixen una puta línia a cap diari ni televisió ni ràdio de Barcelona, per a l’abast nacional. Per què? Perquè ho organitzem els de comarques? Perquè es dóna en un ajuntament de costa? Perquè el que escrivim aquí no és prou important pels senyorets habitants de les superilles? Segurament deu ser una barreja d’això, i de més coses que se m’escapen. Però m’és igual, se’n poden anar a prendre pel sac, perquè si una cosa també ens diuen aquests premis és que ens en podem sortir sols.
Un cop desfogat, doncs, tot seguit podreu llegir el meu discurs d’acceptació de premi oportunament comentat.
Bon vespre. Com que no m’agrada fer-me pesat i com que com més estona parli més probabilitats hi ha que falti al respecte d’algú, miraré de ser breu. Dos capítols.
Aquest era un inici de discurs ideal, molt ben pensat. Però com que sóc una mica imbècil, al posar-me davant del faristol, vaig afegir nosequè de què tinc el cervell destruït per les xarxes socials, que és veritat però no venia a tomb. I que no seria breu, que és una broma que no fa cap gràcia. En la meva defensa he de dir que l’ambient del Castell de Torredembarra era molt fred, que hi havia el Gerard Marsal amb el saxo, que no sabia si treure’m o no l’abric —com si fos la barba del capità Haddock— i que vaig notar certa hostilitat i/o indiferència per part dels altres guardonats, no així dels organitzadors, que van ser molt amables. Una mica d’aplaudiments i d’escalf hauria ajudat. De cara a futures edicions, recomano una mica de catifa vermella. I càtering, per l'amor de déu. Sisquera unes avellanetes i una copeta de xampany dolent.
Capítol d’agraïments. He de donar les gràcies evidentment al jurat; al Col·legi de Periodistes, per premiar un intrús al seu gremi. Al Port de Tarragona, com a entitat magnificent clau per al futur de la regió. I, esclar, a l’ajuntament de la bonica vila d’Altafulla que ens acull, que ha mantingut tants anys encesa la flama d’uns premis que són extravagants per ambició però molt més que necessaris per mantenir la dignitat de l’ofici periodístic.
Aquí vaig estar molt bé. Vaig crear molta confusió perquè no vaig fer cap inflexió de veu i vaig riure per sota la mascareta. De manera que no se sabia si m’havia equivocat en dir ‘Altafulla’, hehe. Després l’alcalde Rovira va haver de sortir a aclarir per la tele que estàvem a Torredembarra, per la qual cosa dono per bona la conyeta. Com és natural, perquè ma mare em va educar molt bé, encabat m’hi vaig disculpar personalment i li vaig dir la veritat, que no me n’havia sabut estar.
(incís) Durant aquesta setmana, des que es van fer públics els finalistes, he rebut diversos inputs segons els quals aquests premis estan sobredotats i fora de mercat. Cosa que em fa pensar com hem naturalitzat de manera molt perillosa que els periodistes hagin de cobrar quatre duros i hagin de viure en la precarietat.
Un paràgraf molt astut en què al mateix temps justifico la pasta que m’embutxaco i faig denúncia social.
I parlant de quartos, l’agraïment principal és per a Repsol, que és qui paga i per tant són una gent a partir d’ara molt simpàtica. No puc deixar de mencionar la relació directa que té el meu article amb la indústria petroquímica, i celebro que tingui prou cintura per admetre les crítiques dures que hi faig entre, cal dir-ho tot, una opinió moderadament favorable. L’article no era res més que un intent d’explicar Tarragona aquí i a fora, com si fossim tots una mica justets i sense obviar moltes coses que es donen per sabudes.
Una mica de diplomàcia per al pagador, amb una mica d’hostieta però no gaire. Preneu nota perquè això s’ha de fer sempre així, no hi ha camí alternatiu. Els representants de Repsol van estar molt contents, segons em van manifestar. Ja està bé, que continuin afluixant la mosca, perquè al Camp de Tarragona tothom està esparverat de les retallades que preveuen. No és el moment, repsolencs, de veritat.
Capítol de reconeixements. En primer lloc he de fer una mica d’autobombo i donar valor a la feina de TarragonaDigital i CatalunyaDiari. Una empresa de comunicació que s’ha fet gran en pocs anys (vam començar gairebé com un diari de garatge, com a delCamp.cat, en una redacció a Reus que era un cop de puny) i que ha assolit el lideratge de la premsa digital en català fora de dels circuits habituals i des de la perifèria de tot. Una història d’èxit i superació que hauria d’arribar a Hollywood. A mi m’hauria d’interpretar Ben Affleck, en la seva versió actual barbuda i panxuda.
Això és la matraca corporativa que deixo anar sempre, però qui pot negar que era una ocasió ideal per reincidir. Per l’afer Affleck em vaig inspirar en la seva foto a la platja —googlegeu-la, dropos— que es va fer viral, i per la qual ara en sóc devot convençut.
Sense l’aposta de l’empresa pels reportatges d’opinió, fets des de la sensibilitat individual del periodista, sense por a fer servir la primera persona, una mica a l’americana, la peça que avui es premia no hauria existit. El reconeixement que suposa aquest premi obre la porta a seguir per aquest camí, tot i que de vegades l’eco costi una mica d’arribar i tinguis ganes d’anar-te’n cap a casa i dedicar-te a la taxidèrmia o a la papiroflèxia.
Una mica de victimisme. No es pot fer un discurs a Catalunya sense unes gotetes d’Eau de Victime.
També he de fer un reconeixement a un col·lectiu, els periodistes. Fins fa tres anys, no havia tingut l’oportunitat de conèixer el vostre món fascinant. Per a mi els periodistes (i més encara els locals) sou herois. Gent que viu al dia, furgant als contenidors de brossa (metafòricament però també en la realitat), que usualment acaba alcoholitzada. Però que tenen un vocació de pedra picada i continuen informant, per mi incomprensiblement, de les idees de bombero del regidor de turisme de torn. I, sobretot, els admiro el seu talent per mossegar-se la llengua, normalment plena de verí i ressentiment però que, a l’hora d’escriure o parlar, aconsegueixen contenir tots els baixos instints i convertir-se en ànimes dolces i caritatives. Té molt de mèrit. Us animo, periodistes, sobretot si sou autònoms, i més ara enmig d’una pandèmia global que us ha afectat com als que més, a ser valents i dir les coses pel seu nom.
No és un fragment gaire reeixit perquè volia insultar més fort al gremi i encara sembla que els faci la pilota. Però bé, no tot ho sé fer bé i aprenc dels meus errors.
I per acabar: política de transparència personal. De res serveixen les paraules si no estan fonamentades en fets. L’import d’aquest premi anirà, com és tradicional, a tapar forats. Però una part anirà sufragar la Playstation 5 i una altra, molt important, la donaré a la beneficència. Concretament a aquests periodistes autònoms que ho estan passant fatal. A tal efecte, demà a les nou del matí obriré una convocatòria a les xarxes socials i els primers que ho demanin s’enduran cinquanta euros. Espero que internet, casualment, demà no es pengi. Estigueu atents.
La broma final, bastant bona. Té càrrega de denúncia política però és prou cínica per deslliurar-me de tota responsabilitat. Pobres autònoms. Molt content.
Res més. L’any que ve no em podré presentar a aquests meravellosos i insòlits premis, segons les regles, i per tant aprofitaré el guaret per continuar dient el nom del porc a qui convingui. Per a l’edició de 2022 ja tornaré a fer bondat. Moltes gràcies.