Bueno. Doncs sí, me l'embeino i torno a ser aquí. Hi havia moltes més probabilitats del que us penseu que l'anhelat retorn no fructifiqués. Però perquè us adoneu que no sóc rancuniós i sóc sensible a les demandes populars, aquí estic. Dos factors determinants que m'han impel·lit a prendre aquesta decisió cabdal per a l'esdevenir de la salut mental del país. U: durant els primers actes de promoció al llarg i a l'ample de la nostra estimada CATALUNYA del meu nou llibre Periodisme de Contacte —editat per La Segona Perifèria, ja a les pitjors llibreries— he detectat un deler desfermat per aquestes cròniques i un interès bastant més ponderat per la meva prosa assenyada. Bé, em sento una mica Marilyn Monroe, en el sentit que tant ella com jo volíem ser acceptats per la nostra condició d'artistes purs i vosaltres, bèsties depravades, només ens voleu per follar-nos les tetes amb els vostres peduncles llardosos.
Però bé, és la llei del mercat i tant l'amiga Marilyn com jo ens devem al públic que ens cosifica, així com acabarem fent la mateixa fi. Dos: tot i no demanar-ho, per fi he intuït una mica de reconeixement de part de la producció de Joc de Cartes. Els temps estan canviant i, de la mateixa manera que Joel Díaz i el seu equip del Zona Franca han normalitzat en només tres dies la presència legítima i necessària de les polles de plàstic a TV3, Joc de Cartes m'ha dedicat —i ja era hora— un programa. Només així s'entén el càsting d'ultradesequilibrats que van fer ahir al Vallès, escollit estratègicament per facilitar-me en grau insòlit la meva àrdua tasca de cronista. Gràcies, nois. Estic molt agraït i heu de saber que respecto molt la vostra feina i la magnificència de Marc 'Gimli' Ribas, que ahir va estar superb en el sentit menys dolent de la paraula. El treball en equip i per projectes és el futur de l'educació a casa nostra i, pencant tots junts com un sol home, aconseguirem enfonsar per sempre el sector de la restauració nacional. Objectiu que no tinc cap dubte que compartim.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
El Vallès, ho sabem tots, és un pou. Un país d'una catalanitat exquisida, un repositori de les essències nacionals que s'ha desfet com un bolado. Així, allà el lloc on no fa tants anys hi podíem trobar fàcilment obrers i menestrals que t'articulaven vocals neutres amb naturalitat i eficàcia, s'ha convertit avui dia en una mena de paradís xoni. L'autèntica quillolàndia que combina la grolleria del Baix Llobregat amb el mal gust del primer cinturó de la Catalunya interior. Una tempesta perfecta, una hecatombe completa. No és culpa seva, pobres, sinó de Barcelona, que amb la pèrfida arma dels Ferrocarrils Catalans els ha centrifugat a parts iguals xarnegos i convergents fins a conformar aquest Hades enclotat de la catalanor. Un territori infame que, a més a més, domina —és un dir— la deriva naufragant del país col·locant els seus perniciosos fills en llocs clau del poder autonòmic, perquè no aixequem el cap. És el cas, per exemple, de Ricard Ustrell, Laura Rosel o Xavi Hernández, genuïns productes vallesans que ens enfonsaran la puta barca.
En aquest context dantesc, cal dir que no hi ha cap esperança en les generacions venidores. Tot el que ve per darrere encara és pitjor, encara que costi de creure. Joc de Cartes va fer l'esforç pedagògic de mostrar-nos-ho ahir pintant una capella sixtina de personatges d'una quilleria anorreadora i manicomial. L'objectiu era trobar el millor cuiner jove d'aquesta terra damnada del Vallès, i la veritat és que ens van fer passar una molt mala estona, contemplant aquest catàleg de joves en diverses descomposicions morals que ens han de pagar d'aquí no gaires anys les pensions. És veritat que el pitjor de tots no era un cuiner. Era un figurant que va pagar la productora del programa per fer bullir l'olla i donar carnassa i satisfaccions a la meva persona. Però és que els altres tres no li anaven pas a la saga.
Vam començar a Polinyà, que no tinc ni puta idea d'on polles és, en una mena de masia rústega governada per un xaval de 24 anys anomenat Àlex. Aviam, era el més normal de tots i el que tenia una mica més d'idea de cuinar, però també tenia lo seu. Com ara una supèrbia violenta que li traspuava, a banda de no amagar-se de les seves perversions rurals que inclouen inclinacions zoofíliques amb gallines, vaques i la seva mare. No vull aprofundir gaire en aquest aspecte perquè l'Àlex el típic quillo campestre que si t'enganxa pel carrer et fa —aquest sense amenaces prèvies ni mariconades— una cara nova. Del menjar, doncs mira, gens d'interès a destacar res, encara que el millor plat de la nit fos presumptament un garrí d'aquests que et donen als casaments quinquis. A Can Mauri vam tenir la primera demostració d'enganyapastors d'un tal Sergi Cobaia, un personatge sinistre abillat amb camises estampades, tirants i xupes de polipiel que va provocar l'estupefacció general dels concursants i dels televidents.
El Cobaia —conill porquí en català zoonormatiu— era un estafador sense pal·liatius, un criminal que va ser oportunament desemmascarat però, tot i això, i encara que sembli increïble, no va ser el pitjor de la nit. A Can Mauri, aquest tros de mariconassa va demanar un ajoblanco i un puto cebiche, i va quedar palesat que no tenia ni puta idea de què era ni n'havia menjat mai. De fet, Ribas el va acusar directament i no va tenir ni esma de defensar-se. Hi tornarem més endavant. Ara ens desplacem a Terrassa, on una mena de Melendi emporrat fins a les orelles cuina en un bar de mala mort anomenat el Cargol Daurat. Una mena de bar pepe amb bastant de gruix de merda on el més detacable va ser el descobriment d'un tros de carn de porc del BonÀrea que valia exactament 2,11 €, com indicava l'envàs de plàstic que no va tenir ni els collons de retirar. A més, després va fer veure que el treia d'un altre paquet de porc ibèric, perquè és una tradició de la picaresca xarnega tractar-nos de subnormals. Almenys, cal valorar als xavals l'esforç de parlar en català, o una cosa que s'assemblava remotament a la llengua de Carles Riba.
El Víctor tenia la particularitat de ser al·lèrgic a la proteïna bovina, cosa que no el feia apte per als intercanvis de fluids sexuals entre espècies de mamífers que es practiquen a Polinyà i va ser el principal entreteniment de l'edició, en el sentit que tothom esperava el moment en què s'intoxicaria i si l'audiència podria distingir l'esclat histamínic de la sobredosi de canutos. En tot cas, em quedaré d'aquest lloc amb la imatge torbadora de mig meló obert a la vitrina de la barra, embolicat amb paper film. Avui tindré malsons amb aquest meló. Aquí, al puto cargol daurat, el Cobaia es va dedicar a insinuar-se descaradament a Marc Ribas i a preguntar-li si volia que li llepés un dit. En principi i en públic, el Van Damme gironí va declinar.
A Terrassa hi vam trobar, de llarg, el pitjor garito de la nit, Kisamba. Un restaurant de postureig instagramable on se serveix una espècie de sushi infecte. Hi treballen uns nois molt joves i guapos, això sí, i la concursant que va donar la cara era la Tina, la quota ploranera setmanal amb el cap embolicat amb una cinta japonesa de xinos. Tot el menjar era per fotre's barbitúrics fins a quedar tieso com la Monroe, però de la fusió brasilerohawaiana cal destacar uns futomakis depriments amb maduixes, el sushi Kisamba amb petazetas, uns altres makis amb plàtan i, entre d'altres aberracions dolces, un sushi de foie i kiwi que em va fer literalment perbocar i m'ha tingut tota la matinada amb els budells remoguts. Fillsdeputa. La Tina es va poder lluir amb les postres, perquè està pluriempleada en una pastisseria quan surt d'aquesta cambra de tortura gastronòmica que és Kisamba. Les notes d'aquest atemptat van ser, evidentment, baixíssimes. Com ha de ser, perquè sempre es pot caure més avall i inclús aquests xavals amb la cultura culinària d'una hiena carronyera ho saben veure. Mentrestant, el Sergi Cobaia continuava esquitxant tota la merda que podia als seus contrincants.
I, naturalment, quan van arribar al seu establiment —una altra masia rústega però sense bestiar a Palau-solità i Plegamans— van anar per ell a mata degolla. No es mereixia menys. A Can Sidro hi vam veure una escena insòlita a Joc de Cartes. Els cuiners eren els clàssics xusqueros de restaurant de pet i porró —entre els quals un senegalès que feia uns peus de porc de puta mare—, i estic segur que saben executar plats bàsics amb solvència, però tenen la desgràcia de tenir el Cobaia de jefe. Com es va descobrir, el pàharo aquest és el relacions públiques i 'wedding planner' del lloc i no se sap per quina estranya maniobra de màrqueting va considerar que s'havia de vestir amb una jaqueta de cuina i fer el teatre de fer-se passar per xef. Quan era evident per tot déu que no havia tocat en sa puta vida el mànec d'una paella. De fet els únics mànecs que toca deuen ser fent cruising pels polígons desoladors del Vallès.
La part xunga d'aquesta estafa, tanmateix, va ser quan va assegurar amb tota la sang freda que ell mateix s'havia aixecat d'hora per fer les postres del Víctor, sense lactosa segons ell. Però la sorpresa no va ser que també mentís en això i ho hagués demanat en una pastisseria industrial sinó que intoxiqués el xaval amb una salsa espanyola feta amb ossos de vedella. Una guarrada, es va qualificar la maniobra amb tota justícia. Però cal recordar que és difícil que estigui més intoxicat de proteïna de la llet que del que ho està de marihuana.
Com es va acabar aquest sainet? Doncs com s'havia d'acabar. Amb un final ple de tensió, amb un Àlex xunguíssim que ens va posar a tots els collons per corbata. Un final, s'ha de dir, oportunament editat perquè no acabéssim d'entendre què cony ha passat en aquest cop més manipulat xou en pro de l'espectacle. Res a dir. Ara, després no vinguem a plorar per lo malament que estan les oportunitats laborals pera la gent jove, si es presten a aquestes fantotxades. Marc Ribas no va tenir altre remei que abandonar les seves mamades pusil·lànimes en les confrontacions i va acusar directament la Cobaia de l'engany que va orquestrar, amb tota la barra. Si és que Marc Ribas no sabia perfectament abans de gravar què es trobaria, que seria el més lògic. Sigui com sigui, va ser un programa molt entretingut i un catàleg molt esclaridor de què podem esperar d'un cuiner jove. Utilíssim. La setmana vinent continuarem imparables cap a l'abisme.