|
Aquest mes de juny passat, el conjunt de capçaleres territorials i temàtiques agrupades sota el paraigua de CatalunyaDiari va aconseguir, per primer cop, el lideratge d'audiència en llengua catalana, que no de Catalunya i menys de l'àrea lingüística catalano-valenciana. Malauradament, la massa de lectors d'infomació en català representa encara un subconjunt massa petit, minúscul de fet, del conjunt de lectors catalans. Hi tornarem més endavant.
Era un lideratge cantat, que en el pla estratègic de l'empresa editora es contemplava d'aquí a uns mesos, i que l'evolució de la política catalana dels últims temps ha accelerat.
|
Anem a pams. Era un lideratge pràcticament inevitable, dit sense cap mena de prepotència, per dos motius que es troben a l'ADN del diari des del moment de la seva fundació:
El lideratge de CatalunyaDiari
1- El diari neix i es redacta cada dia pensant en la gran majoria dels catalans, no només (encara que també) amb els estrictament independentistes, un fet que dobla automàticament el potencial del nombre de lectors respecte a la resta de digitals en català. Un sector informatiu dissenyat com un monocultiu processista, pensat i dirigit només als catalans independentistes i encara no a tots, sinó als més polititzats, un subconjunt sensiblement inferior als entre aproximadament 1,5 milions (Eleccions Generals) i els 2 milions (Autonòmiques) de votants que aconsegueixen les opcions polítiques que advoquen per la independència.
Poder fer un diari pensat i escrit en català per al conjunt de la població del país és viable el 2019 i no ho era als anys 80 i 90, gràcies a la feina de la generació que ens han precedit, de vegades no del tot valorada en la seva justa mesura i importància. Aquesta generació va heretar un país que havia rebut en menys de 20 anys un immens flux migratori peninsular, de gairebé l'equivalent a la població resident, de llengua i cultura castellanes i que, amb molta mà esquerra i un gran sentit d'Estat de gairebé tothom, va aconseguir començar a soldar el país amb instruments com la immersió lingüística i, sobretot, una gran voluntat d'integració i convivència.
2- Si a un públic potencial del doble que la resta de digitals catalans hi sumem que el CatalunyaDiari és concebut des del seu naixement com a un mitjà de premsa popular —com se sol denominar— entendrem el que dèiem més amunt, insistim sense cap petulància ni prepotència: el lideratge d'audiència (que no d'influència) era inevitable. I de fet, és un senyal de vitalitat positiva en una llengua que està retrocedint de forma alarmant en molts àmbits socials, com als patis de les escoles. I és un senyal també de "normalitat" nacional: a tots els països del món la premsa popular gaudeix d'audiències molt més àmplies que les de la premsa anomenada seriosa, tot i que el seu grau d'influència és notablement inferior.
Per al càrtel político-comunicatiu, que diu defensar la "normalitat" i "plenitud" nacional de Catalunya i assemblar-se al màxim als països normals (ergo independents), això hauria de ser un motiu de satisfacció, de què anem en el bon camí. Però pot més en ells el sentit patrimonial i tancat del país i la defensa del monopoli polític i ideològic que exerceixen sobre gran part del nacionalisme, que una mentalitat de construcció nacional. Cada vegada més, els interessos del Càrtel estan menys alineats amb l'interès general de Catalunya i la seva construcció nacional. En això, hi tornarem més endavant, també.
Dos models de mitjans
Hi ha dos grans models de mitjans: els que prioritzen l'audiència per sobre de la influència, amb una fórmula informativa on la informació de proximitat i servei, els successos, la meteorologia, el cor i els famosos, la televisió, les compres i la moda, els esports, els virals i similars tenen un pes relatiu molt superior a política, economia, internacional o opinió. Just al revés dels mitjans que prioritzen la influència per sobre de l'audiència, on la fórmula informativa pivota sobre política, economia, internacional i opinió, amb un pes molt inferior de la resta de temes.
Després hi ha un tercer grup, l'elit dels mitjans, aquells que conjuminen grans audiències amb una notable influència.
En el monocultiu processista dels mitjans en català tots aspiren a ser influents. Només el diari Ara, però, té la musculatura empresarial suficient (tot i les pèrdues recurrents que acumula i les subvencions milionàries que rep) per fer un mitjà que compleixi més o menys els requisits d'un diari influent; amb una extensa opinió, una correcta secció de política i unes acceptables seccions d'internacional i economia. Ara bé, una audiència curta i la manca de transversalitat el fan bascular entre ser un diari influent i un diari de comunitat. Tota la resta de digitals catalans són clarament diaris de comunitat, aquells que intenten ser el portaveu, vehicular i vertebrar un segment ideològic i social concret, en aquest cas l'independentisme. Els diaris de comunitat tenen com a columna vertebral (sovint amb més del 70% o 80% d'infomació) els temes directament relacionats amb la seva comunitat de lectors i la resta d'informació acostumen a ser retalls diversos per complementar alguns dels interessos secundaris de la seva audiència potencial.
A Catalunya només hi ha un diari que històricament ha tingut prou musculatura empresarial i transversalitat suficients per pertànyer a la reduïda elit dels mitjans que aconsegueixen agrupar grans audiències i notable influència, com és La Vanguardia. La fundació de El Periódico, en canvi, es produeix en uns altres vectors i neix com un diari clarament popular. Més tard, també va voler ser influent, però a diferència de l’històric diari barceloní mai no ha estat un mitjà imprescindible per als nacionalistes, la minoria majoritària de Catalunya, la més polititzada i la de més gruix cívic. I sense ser un mitjà "imprescindible" per als nacionalistes, no es pot ser un mitjà de referència a Catalunya.
La Vanguardia és encara avui, 2019, després d'anys de Procés, un mitjà que els nacionalistes han de llegir —a desgana, amb les pinces al nas— per tenir una visió completa de la realitat no només de Catalunya, sinó també del conjunt del catalanisme. L'Ara, que ha estat l'intent més seriós fins ara de prendre-li aquest intangible al diari dels Godó, no ho ha acabat d'aconseguir: És un diari massa pensat per a l'esquerra acomodada, on els menestrals i el gruix del nacionalisme comarcal, dos dels puntals socials de l'independentisme, no s'hi poden sentir plenament identificats.
De totes maneres, aquests grans mitjans, amb un pes molt important del paper encara, estan patint l'esfondrament del seu model de negoci tradicional i tenen moltes dificultats per trobar-ne un de nou, cosa que els fa cada cop més dependents de governs i grans corporacions, amb la conseqüent minva de credibilitat, i per tant, de capacitat d'influència.
|
El model de CatalunyaDiari
El model de premsa popular seguit pel CatalunyaDiari és l'anglosaxó, on a diferència del model català i espanyol, tradicionalment reclòs en la premsa esportiva, per a l'audiència masculina, i les revistes del cor i famosos, per a l'audiència femenina, concentra tota la informació en un mateix continent.
El que ha accelerat aquest lideratge d'audiència, que en el pla estratègic de l'empresa editora no estava previst fins al primer trimestre del 2020, ha estat un factor polític, i no és altre que el desgast del Procés, que ja fa mesos que ha entrat en la seva fase descendent, pràcticament terminal. Quan s'ha contrastat amb la realitat, tot el wishful thinking en què se sustentava el moviment polític, social i comunicatiu ha començat a trontollar. És senzill: quan les notícies negatives sobre el Procés estan superant de molt les positives, i els tacticismes i les batalles caïnites pel poder s’han fet més descarnats amb les dificultats, els lectors/creients de la fe processista han deixat de seguir el Procés i les notícies (massa carregades de negativitat) que genera. És una caiguda molt lenta però constant que ja fa mesos que dura i que comença a tenir un impacte rellevant en les dades d'audiència dels digitals del Càrtel. Aquesta raó prosaica i humana, cap màgia negra, és el que ha accelerat el lideratge del CatalunyaDiari.
Un ascens fulgurant
La irrupció del CatalunyaDiari, amb un model clar i desacomplexat de premsa popular i dirigit a tots els catalans, va ser fulgurant, situant-se des de la primera auditoria d'OJD, el desembre del 2016, en el Top5 dels digitals en català, i pocs mesos després, en el Top3.
El creixement a Facebook va ser encara més meteòric, arribant en pocs mesos a ser, amb moltíssima diferència, la comunitat en català més important a la coneguda xarxa social.
|
En el context de la Catalunya dels 80 i 90, aquest èxit hauria estat celebrat pel conjunt del catalanisme —i també més enllà del nacionalisme estricte— com un pas endavant per al català com a llengua nacional, capaç d'anar ampliant registres d'ús social, des de la universitat fins a la premsa de carrer, passant pels patis de les escoles o els comitès d’empresa. També com un èxit de la cohesió del pais, d'un país d'orígens molt diversos però amb voluntat de ser un sol poble, amb el català com a signe més visible d'identitat nacional.
|
En canvi, en la Catalunya de la segona dècada del segle XXI, dominada pel Càrtel del procés i la seva visió monolítica i sovint patrimonial de la realitat catalana, només hi ha hagut recels, molt de menyspreu, silencis, i totes les travetes possibles per part de l'Administració per tal que el projecte se n'anés en orris. Ni la Plataforma per la Llengua, abduïda parcialment pel discurs màgic processista de què un Estat propi arreglarà tots els problemes del país, inclòs el de la llengua, deu saber que existeix aquesta important bossa de castellanoparlants que llegeix en català diàriament, i la possibilitat que aquest fet ofereix a l'hora d'eixamplar l'ús social de la llengua, tot assajant nous camins i estratègies.
Molts sectors del nacionalisme han fiat la solució als problemes de Catalunya a una improbable independència, que en el cas de l'ús social de la llengua, com en molts altres aspectes, portaria ben pocs canvis. Un Estat i tota la seva força coercitiva no pot canviar els hàbits lingüístics dels seus ciutadans. Això ho sabem bé els catalans, que hem resistit la duresa de la Nova Planta o la brutalitat del franquisme salvaguardant el català. El repte de la llengua per als pròxims anys, després de més de tres dècades d'immersió, és convertir els milions de catalans coneixedors del català, no en usuaris actius o passius, sinó primer en lectors, oients o televidents en català, per esdevenir, finalment, parlants. Això un estat independent no ho aconseguiria màgicament d'avui per demà; cal un canvi de mentalitat del nacionalisme que, des de l'àmbit comunicatiu, pugui generar tota mena de continguts, construint un star system (que avui en dia es troba entre els youtubers o els influencers de les xarxes) en què la majoria dels catalans se sentin identificats.
El CatalunyaDiari és, de moment, una modesta aportació en aquesta línia de treball per a la normalització de la llengua, però demostra dues coses molt importants: que és viable, que té audiència transversal de catalanoparlants a castellanoparlants, d'Osona al Baix Llobregat, i el que és més important, que és un negoci rendible. Ser editor en català ha deixat de ser un acte de resistència o subvencionat. Pot ser un bon negoci com passa amb el castellà, l'anglès, el francès o el portuguès. Una gran notícia per al futur del català.
Tot i això, l'actual establishment que dirigeix el nacionalisme —ara transmutat en independentisme— no ho veu així, i ha fet tot el que ha pogut per boicotejar el projecte. Tot en va. El plantejament periodístic i empresarial del CatalunyaDiari és molt sòlid, i els milions de pàgines vistes mensuals i una gestió molt acurada i eficient el fan no només un producte autosuficient, sinó capaç de generar beneficis per expandir-se i créixer amb recursos propis. A més, el CatalunyaDiari forma part d'un grup digital internacional en plena expansió, amb audiències milionàries arreu del món, de temàtiques molt diverses i en quatre llengües diferents: català, castellà, anglès i francès. Un fet que li permet tenir un coixí empresarial i econòmic molt més fort i aprofitar tot el know-how digital i la tecnologia punta del conjunt del grup. Aquesta és una de les fortaleses més importants de l'empresa periodística, poc habitual en la resta del teixit mediàtic en català. No s'ha tingut prou en compte des del Càrtel a l'hora de calibrar la solidesa del projecte i les possibilitats de tombar-lo amb el Procediment Habitual.
El contraatac: el Càrtel defensa el seu monopoli
Una irrupció tan ràpida va posar molt nerviós al Càrtel Processista, que veia perillar la seva hegemonia ideològica en el món catalanoparlant, la seva visió monolítica de la realitat i el control ferri que exercia sobre l'opinió pública nacionalista en un sentit proprocés. En català només es vehiculaven continguts d'actualitat des del punt de vista del Procés, o informació local i comarcal sovint també processista. La resta de continguts d'actualitat que un catalanoparlant vol llegir a la xarxa ho havia de fer, segurament, en castellà. A més, el CatalunyaDiari reflecteix una realitat catalana no idèntica a la dels digitals del Càrtel. Es tracta d'una realitat més àmplia, de vegades contradictòria, tal com és la Catalunya d'avui. De fet, el CatalunyaDiari és el diari més nacional de tots els que es publiquen en català (amb un mateix percentatge de lectors al Baix Llobregat que a Osona, un fet inèdit en els mitjans en català des de 1936). Això en la fase ascendent del Procés i sobretot en el seu punt àlgid era intolerable; tot el que no fossin adhesions incondicionals als principis del processisme com "Europa ens ajudarà segur", "Espanya no s'atrevirà" o "Tenim les estructures d'estat i estem preparats", eren dissidències inacceptables que s'havien d'aturar al preu que fos.
Però encara més greu que desafiar tota la cosmovisió del processisme, era que uns intrusos poguessin accedir a un dels tresors més preuats del Càrtel, els pressupostos públics d'agitació i propaganda, dues de les partides més grans destinades directament a editors, eufemísticament anomenades: 1-Subvencions estructurals a mitjans informatius digitals de titularitat privada en català o en aranès i 2-Publicitat institucional. Per la segona no patien; és gairebé tota discrecional segons els interessos del polític de torn, per això també és la més voluminosa i la que creix més anualment. Patien per la primera, que pel seu caràcter de subvenció gaudeix de tota una sèrie de procediments i requisits administratius —que el CatalunyaDiari complia amb escreix— que sobre el paper garanteixen igualtat de condicions per a tothom. Per poder fer fora el CatalunyaDiari d'aquest covat tresor processista, el Càrtel va haver d'empescar-se una rocambolesca jugada que una vegada més feia perdre la neutralitat de les institucions públiques catalanes.
El procediment habitual
El Procediment Habitual utilitzat en aquests casos d'intrusisme en els territoris que el Càrtel considera de la seva propietat exclusiva es basa sempre en uns patrons similars. Silenci primer, escarni públic després i ofec econòmic sempre. Aquests són els instruments de softpower negatiu més usual. De fet, el marc autonòmic que gestionen, sense competències en Hisenda o Justícia, no els deixa gaire marge més.
En el primer moment doncs, es va intentar bastir un espès mur de silenci esperant que la tempesta amainés, com per exemple es pot veure en aquest gràfic que va publicar El Nacional el febrer de 2019, una maniobra que acaba sent divertida i tot de tan ridícula.
|
|
Com que l'audiència continuava creixent sense parar es va passar a la segona fase, escarni públic + ofec econòmic. Des de considerar el CatalunyaDiari una "plataforma de continguts virals" a, fins i tot, a ser acusat d'haver importat les fake news a Catalunya.
El moment estel·lar va ser un lamentable Sense Ficció de TV3 anomenat Veritats de Mentida. En una barreja patètica de conceptes: Trump, Fake News, cas Pujol, viralitat, Mark Zuckerberg, postveritat, "hilitos de plastilina", "fets alternatius", Facebook i altres peres amb pomes, el Càrtel va posar tota la carn a la graella. Com a portaveu oficiós del processime mediàtic actuava Vicent Partal, director de Vilaweb, encara que transmutat en president de l'European Journalism Centre en el programa; una manera tronada de dissimular que una part interessada es posicionava i opinava en contra de la seva competència directa.
|
El programa tenia dos objectius clars. Primer, aprofitar tot el corrent d'opinió desfavorable post-elecció de Trump al voltant de les Fake News per insinuar (mai s'explicita el nom de CatalunyaDiari però es treuen diverses captures de pantalla del Facebook del diari, en un moment en què l'única gran pujada dels digitals en català havia estat la nostra) que a Catalunya això havia arribat de mans del CatalunyaDiari.
|
En segon lloc, no en tenien prou en acusar-nos de ser les Fake News catalanes, sinó que també, de forma velada, se'ns acusava de comprar visites al mercat negre d'internet —en el que es coneix o coneixia com a granges de clics, sovint radicades en països com l'Índia— per tal de fer negoci amb les subvencions públiques. Per tant, calia canviar el sistema de subvencions públiques per als mitjans digitals.
|
És tan estreta la visió de Catalunya que tenen els caps pensants del Càrtel, que se'ls feia inconcebible que un diari digital en català pugés tan ràpid i arribés a tanta gent. Calia buscar explicacions alternatives, tot menys acceptar la realitat plural i complexa de Catalunya. De fet, l'explicació més senzilla i òbvia, i a la vegada més "independentista", és la que no es van plantejar mai: que a Catalunya, com a la resta de països "normals" (Espanya, França, USA, UK...) hi ha un públic important per a la premsa popular. Com hi ha un públic per a la premsa influent, per a les revistes de pensament, les esportives, les de videojocs, les de caça i pesca o les del cor.
|
Sense aparent coordinació orgànica amb el Càrtel, però en plena comunió estratègica i ideològica, des de l'esquerra acomodada i universitària tampoc es van poder resistir de participar en aquest acoso y derribo . Des de la seva habitual superioritat moral i en un article no massa treballat i ple de tòpics, acusaven el CatalunyaDiari de racista, xenòfob i tots els defectes possibles que dicta el manual de la correcció política. Exactament com fan amb tot allò que no els agrada.
Com que s'havia d'eliminar com fos el CatalunyaDiari i deixar-lo a 0 de diner públic semblava —erròniament com s'ha demostrat amb posterioritat— una mesura definitiva per a aquest propòsit, es va considerar que amb el canvi en les subvencions explicat i justificat ideològicament al programa de TV3 no n'hi havia prou. A última hora es van tornar a potinejar les regles de joc i es van treure de la màniga una perillosa clàusula en què implicaven un agent extern, en aquest cas el CIC —un òrgan del Col·legi de Periodistes—, que deixava de ser una institució que emetia "recomanacions morals" (com encara es diu en el seu web) per passar a ser un ens normatiu. Una frontera molt perillosa de creuar per a una institució ja molt esbiaixada ideològicament. Que uns periodistes diguin a uns altres què és bon o mal periodisme, més enllà de l'opinió legitima de cadascú, i que això tingui efectes prescriptius, posa la llibertat d'expressió i pensament en un llindar que, en un país occidental com el nostre, no s'hauria d'haver traspassat mai.
Concretament, la clàusula nova diferenciava entre "bon periodisme" i "mal periodisme". Els primers podien rebre subvencions i els segons no. I qui decidia això era el CIC. Com era de preveure, el CIC va decidir que el CatalunyaDiari no era de "qualitat", com ja havia anat preparant el terreny el Sense Ficció de TV3. Que una institució del Col·legi de Periodistes es prestés a aquesta jugada del Càrtel no diu massa a favor d'ells. Menysprear el milió i mig de catalans que llegien en aquell moment el CatalunyaDiari dient-los que llegien subperiodisme però sobretot situar-se per damunt del bé i el mal dirimint què és bon o mal periodisme és una frontera que s'haurien d'haver negat a franquejar. En benefici del CIC però, cal dir que el segon any es van negar a repetir la jugada a favor del Càrtel i el CatalunyaDiari, que seguia fidel al mateix estil inicial, ja va ser considerat com a APTE.
L'atomització i dependència dels mitjans en català: una política deliberada i antinacional
En un dels àmbits on es pot detectar millor la progressiva desalineació dels interessos dels aparells polítics i mediàtics del Càrtel amb l'interès nacional de Catalunya és en la política de mitjans. Era lògic, des d'una perspectiva de normalització lingüística i de construcció nacional, que una llengua com la catalana, que ha patit durant tants anys prohibicions i persecucions, que no tenia un públic de lectors ampli, ni per tant, un mercat publicitari que alimentés estructures empresarials potents, rebés una empenta inicial des de les institucions del país. Calia engegar el cercle virtuós d'anar creant una audiència en català que permetés crear un mercat publicitari que nodrís un teixit empresarial que havia d'anar guanyant autonomia, massa crítica i rendibilitat. Tot això requeria temps i diners que només podien arribar de les institucions públiques, en un primer moment.
El que al principi eren bones intencions s'ha acabat corrompent en una espessa teranyina d'interessos creuats, dependències mútues i favors recíprocs entre editors/mitjans i Generalitat. Els ha acabat convertint a tots plegats en un Càrtel, un sindicat de socors mutus destinat tant a garantir la supervivència d'uns, que està lligada a la dels altres, com a impedir que entrin actors nous com el CatalunyaDiari, que divideix un pastís limitat i que voldrien tot per a ells. Una oligarquia doncs, amb fronteres massa difuses entre política i mitjans, que ja fa temps que posa els seus interessos particulars molt per damunt, i sovint en contradicció, amb l'interès general de la llengua i el país.
Com a resultat, les subvencions/publicitat institucional s'han cronificat, sent encara avui un percentatge de més del 80% dels ingressos de la majoria de digitals en català. Una situació còmoda per a tots els implicats, mitjans i polítics, però catastròfica per al català i per a Catalunya.
Molt còmode en el curt termini per a l'ala política del processisme, que té uns altaveus mediàtics totalment controlats, tot i que el preu que es paga per aquestes situacions a llarg termini és altíssim. I també relativament còmode per als editors, que a canvi de submissió, tenen més o menys garantida la viabilitat empresarial, un fet que en un món tan competitiu com internet, on els canvis —de tecnologia, de xarxes, de models de monetització— són constants i esgotadors, és una forma prou senzilla de sobreviure. Els moments de nervis a les empreses editores es redueixen als períodes electorals, sobretot en les eleccions autonòmiques.
L'atomització empresarial és un dels altres preus que han de pagar els editors del Càrtel. Des del vessant polític es té clar que cap digital ha d'agafar la suficient massa crítica per a poder-se independitzar del pressupost públic. Mantenir 5 o 6 capçaleres competint entre elles per un públic ja d'entrada limitat, com és el de l'independentisme, és la millor manera de tenir lligats curts a tots els editors. Si aquí hi sumem que cada facció del processisme polític vol tenir el seu alataveu mediàtic, la multiplicació de capçaleres és imparable.
Aquesta situació d'atomització és, més enllà dels problemes polítics que porta, catastròfica per la llengua a la xarxa. Amb empreses tan petites és impossible diversificar continguts i aprofitar totes les oportunitats que internet ofereix: sense una indústria catalana digital potent no tindrem mai un star system digital propi, ni youtubers, ni influencers, ni instagramers. Un tren que no hauríem de perdre i que encara som a temps d'agafar.
Però el més greu per als editors del Càrtel és que en un món que va tan de pressa com internet, les subvencions actuen com a inhibidor de la innovació i l'aprenentatge. Una situació fatal no ja en el llarg termini sinó en el mig. El CatalunyaDiari és en part el que és perquè no ha rebut diner públic, cosa que ha obligat encara més a construir una estructura molt eficient on s'optimitza fins a l'últim cèntim i sempre a l'aguait de totes les novetats tecnològiques. És una feina constant i esgotadora, en formació contínua i reciclatge permanent. I també amb algunes nits sense dormir. Però el premi a tot aquest esforç no és pas menor: una independència real del mitjà respecte dels poders públics i empresarials i una empresa rendible. Una rara avis en el subvencionat món mediàtic en català.
Els plans de futur de CatalunyaDiari
Actualment les diferents capçaleres del CatalunyaDiari reben de mitjana una mica més de 300.000 lectors diaris diferents (sense comptar els lectors valencians, amb ells la mitjana s'acosta als 350.000). És una quantitat petitíssima per a una població de 7,6 M de catalans, exactament de només el 3,94%. És per això, que aquest lideratge assolit no es pot qualificar de cap altra manera que d'agredolç. Hi ha encara molts més catalans que no ens llegeixen que no pas que ens llegeixen. Abans de l'arribada del CatalunyaDiari el perímetre del català a internet era encara menor, els digitals processistes es movien entre 200.000-250.000 lectors diaris en la fase ascendent del Procés, fins alguns mesos després de l'1 d'octubre i des d'aleshores, s'ha anat empetitint la xifra fins als 150.000-200.000 actuals, en plena fase descendent.
A més, cal tenir en compte que la base de lectors dels digitals del Càrtel és pràcticament la mateixa i va rodant pels diferents mitjans en funció de quin enllaç li arriba per les xarxes socials o li surt a Google. La fidelitat a la capçalera és baixa a excepció de la base de subscriptors de pagament de l'ARA i el nucli històric de lectors de Vilaweb, que pertanyen a l'independentisme més resistencial i combatiu preprocessista, i per tant, més acostumat als desenganys i les derrotes,i per això, menys procliu a la frustració. La resta de lectors que han fet créixer l'audiència dels digitals del processisme els últims anys són els que es van creure la cara propaganda del Càrtel, per la qual, la Independència seria un procés suau i indolor, de la llei a la llei; gairebé una marxa triomfal on les democràcies del món, entre trompetes, fanfàrries i grans aplaudiments, ens acompanyarien tot deixant a Espanya abandonada en un racó de la Història.
Malauradament, les coses no han anat així. Tots els que van entrar al processisme de bona fe i convençuts que era el millor per a la supervivència nacional de Catalunya només tenen dos camins oberts: abandonar el barco i buscar nous camins més eficaços per construir Catalunya, o radicalitzar-se. Segons s’infereix de l’evolució de les dades d’audiència dels digitals processistes, n’hi ha molts més dels primers que dels segons.
|
Si bé el CatalunyaDiari comparteix alguns milers de lectors amb la resta de digitals en català, no hi busquen els mateixos continguts. CatalunyaDiari no va néixer per fer la competència als diaris processistes, sinó per incorporar al català nous lectors d'actualitat, tant catalanoparlants com castellanoparlants. Per tant, els prop de 3 milions de visitants únics que hem aconseguit en aquest mes de juny no ens poden satisfer de cap de les maneres; una llengua com la catalana que es vol nacional hauria de tenir almenys 1 milió de lectors diaris i un acumulat mensual de més de 5 milions de premsa popular. Aquesta seria una xifra encara curta però ja raonable i dins dels estandards occidentals, per a un país que aspira a la normalitat nacional en tots els àmbits.
Seguint aquests raonaments, en el pla estratègic de l'empresa editora per al 2018-2020 es contempla aproximar-se als 500.000 lectors diaris, amb el potencial de creixement orgànic que encara li queda al projecte original, i uns 100.000 més amb els nous projectes previstos. D'aquesta manera, la llengua catalana s’atansaria a 600.000 lectors diaris, una xifra encara molt insuficient per a la salut de la llengua a la xarxa, però una bona base per continuar creixent i fer el salt cap al milió d'usuaris diaris en un termini raonable.
Un debat pendent: el difícil futur del català a internet
Sigui com sigui i un cop exposada la voluntat i objectius de les persones que fem CatalunyaDiari, no s'ha de perdre de vista que el català a internet té un problema estructural. A la llengua catalana li costa aconseguir una presència homologable, en quantitat i qualitat, a la resta de llengües i cultures europees de primer nivell, que és on hem estat des de finals del segle XIX i hem de continuar estant (com va aconseguir TV3 els primers anys en el camp audiovisual). A més, compta amb un limitat públic potencial, en un sector que funciona bàsicament per volum i economies d’escala.
Aquest és el debat important en el sector comunicatiu, un altre dels molts dels que té pendents el país i que s’han anat acumulant al fons del calaix en aquesta dècada en què hem dedicat tots els esforços i energies només en el Procés. Si no volem perdre el tren d'internet per al català no el podem demorar gaire, ja que seria el mateix que perdre el tren del futur.