Ens rep a la cafeteria del Port de Tarragona, on treballa, amb set llibres prims sota el braç. Enrique Villagrasa (Terol, 1957) és periodista de professió i poeta de vocació, una afició que no ha amagat en els darrers quaranta anys. No li preocupa gens el 'boom' de la literatura digital, i creu que el nou format conviurà amb èxit amb els tradicionals llibres de paper. Ha escrit una vintena de volums de poesia, n'escriu crítiques d'altres centenars i, a finals d'aquest mes, s'estrenarà com a editor sota la marca editorial de Huerga & Fierro.
Villagrasa entén la poesia comuna expressió cultural que posa a prova l'art de la paraula, que repta el domini del llenguatge amb una profunditat especial, i mesura amb especial cura cadascuna de les respostes de la conversa. Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia que se celebra aquest dijous, 21 de març, TarragonaDigital.com ha volgut obrir la porta, amb ell, a una de les expressions més enigmàtiques i desconegudes per al gran públic de la cultura actual.
«La poesia forma part de la meva manera d'entendre la vida»
—Vint-i-un de març, Dia Mundial de la Poesia.
— (Somriu) Dia Mundial de la Poesia, sí.
—Què és?
—La poesia és una lluita constant amb el llenguatge i el ritme, per tal d’arribar i suggerir. És una manera subjectiva de transmetre, de commoure, de sentir, a través de l’art de la paraula.
—Cadascú trobarà una definició pròpia.
—O moltes. La poesia té un valor afegit, que és la veritat que desprèn tant per al poeta com per al lector. Només d’aquesta manera té sentit i té ànima. Si un poema no et transporta i no et crema a preguntes, senzillament, no val.
—Vostè viu la poesia: com a escriptor, com a crític, ben aviat com a editor...
—La poesia sempre ha estat a la meva vida. Amb ella, li he donat una visió lírica a experiències i moments concrets de la meva vida, forma part de la meva manera d’entendre-la. Per això me la prenc tan seriosament. No és una religió, però gairebé —riu—.
«El poeta escriu, però és el lector qui ha d'acabar el poema i fer-lo seu»
—Quan comença a escriure?
—Sempre he estat bon lector, però no vaig començar a escriure poesia fins als 22 o 23 anys. Abans havia escrit sobre filosofia, teologia... res a veure.
—Déu n’hi dó, poeta als 22.
—I abans, només que m'ho guardava per a mi. Quan la memòria ja no em retenia tants poemes guardats, la meva germana em va suggerir començar a plasmar-los en paper. I fins avui.
—No és gaire habitual.
—És molt més fàcil apropar-se a la narrativa que a la poesia, evidentment. Però la narrativa no pot arribar a l’essència del llenguatge, als sentiments d’una mirada. No pot. Cal tenir ànima de poeta per poder-la gaudir com es mereix.
—Ànima de poeta?
—Quedar commogut per una mirada, per un vers, per un paisatge, i evadir-te sense por. Un poeta és qui ho escriu, però el lector ha d’acabar el poema i fer-lo seu, és un intercanvi. Calen complicitats, més enllà d’agrupar lletres.
«El problema actual de la poesia? La pressa i la comoditat»
—Hi ha un desinterès general per la poesia?
—Crec que té els lectors que ha de tenir, i en absolut parlaria de crisi. No és un problema de desinterès, sinó de comoditat. De presses. D’escollir televisió a casa en lloc d’obrir un llibre. Aquest és l’autèntic mal.
—Què proposa?
—Si fóssim capaços de llegir més poesia i apropar-la a les escoles, no tinc cap dubte que seriem capaços de gestionar molt millor la nostra intel·ligència emocional. I, com a societat, és una de les grans assignatures pendents.
—Qualsevol poesia serveix?
—No, cal saber a qui llegim. El feixisme també tenia poetes, per exemple. Cal estar desperts, perquè la nostra comoditat només els aplanarà el camí. La cultura és la nostra gran arma.
—Veig que un dels llibres que duu a la mà tracta sobre l’Alzheimer.
—És el més personal, és la història del meu pare. Els poemaris tenen un cos, una ànima i una profunditat que els fa únics i irrepetibles. Va ser una manera de sobreposar-nos i gestionar la seva malaltia.
«Per inculcar l'interès per la lectura en els fills, és imprescindible que trobin uns pares lectors a casa»
—És molt difícil viure de la poesia.
—Si no et dius Antonio Machado o García Lorca, és impossible. Necessites una altra professió per a guanyar-te el pa. Potser les Universitats podrien jugar un paper interessant si aposten per noves formes de col·laboració amb autors.
—D’un pare lector com vostè, hauran sortit fills lectors.
—Clar, és imprescindible. Quan som nens, som esponges: ho absorbim tot i actuem per imitació. I no es pot escriure si abans no has llegit, de manera que és una roda que cal posar en marxa des de petits. A casa ho hem dut a la pràctica sempre, però no només tenen un pare lector. També tenen una mare lectora.
—El pare és un bon poeta?
—(Riu) Porto tota la vida intentant trobar el vers que em faci poeta, però estic convençut que, més d’hora o més tard, ha de ser ell qui m’acabi trobant a mi. No tinc cap mena de pressa. La poesia sap esperar.
—Per tancar, Enrique, ajudi’m amb alguna recomanació.
—La meva recomanació sempre és llegir als poetes de casa, perquè són la nostra història, i perquè l'empremta que que han deixat és excepcional. Machado, Lorca, Rosalía de Castro, Joan Vinyoli... tenim un llegat propi ric, molt ric, que no ens mereixem ignorar.
Al vespre, presentació del nou llibre de poemes 'Queda tu sombra'
Per tancar el Dia Mundial de la Poesia d'aquest dijous, Villagrasa ha volgut presentar en societat el seu darrer treball, el llibre de poemes 'Queda tu sombra', en un acte al Teatret del Serrallo. L'han acompanyat el president del Port de Tarragona, Josep Maria Cruset, i l'advocat i polític vallenc Cèsar Puig.