Un dels perills geològics més comuns als vessants submarins dels marges continentals de l’Àrtic són els lliscaments de terra. Aquests tenen lloc quan es desploma el terra i es mouen una gran quantitat de sediments des de les zones més someres fins a les profunditats de l’oceà.
Entre els molts lliscaments cartografiats fins a la data, alguns es troben entre els més grans de la història del planeta i van generar importants tsunamis. Com veurem més endavant, l’escalfament global augmenta les probabilitats que aquests successos catastròfics tornin a produir-se en poc temps.
Fa quinze anys, durant l’Any Internacional del Planeta Terra (2008), ja es va posar de manifest que necessitem urgentment sistemes de previsió del comportament dels marges continentals polars en les pròximes dècades. Per això és necessari millorar el coneixement dels seus fons marins.
Anatomia d’un tsunami del passat
En aquest context se situa l’estudi realitzat per científics de la Universitat de Granada, l’Institut de Ciències del Mar del CSIC i el grup EDANYA de la Universitat de Màlaga, basat en observacions geològiques i models matemàtics.
Hem modelitzat l’antic lliscament submarí Storfjorden SL-1, situat al sud de les illes Svalbard (Noruega), que va tenir lloc fa uns 200 000 anys. Segons les conclusions d’aquesta reconstrucció, l'Storfjorden SL-1 va desencadenar un tsunami amb onades de fins a 4,3 metres d’alçada, que van arribar a les costes de les illes Svalbard en 50 minuts, com pot apreciar-se en aquesta visualització.
Les onades d’un tsunami són diferents de les que aixequen un fort vent o una tempesta. Les primeres afecten a tota la columna d'aigua, mentre que les segones alteren entre centímetres i desenes de metres. A més, la longitud d’ona de les onades d’un tsunami pot estendre's cents de quilòmetres, enfront de les desenes de metres que registren les convencionals.
Per tant, el volum d’aigua desplaçat per un d’aquests successos és enorme; d’aquí prové la seva capacitat de produir inundacions calamitoses a les zones costaneres.
La modelització de la dinàmica de lliscaments antics i la seva capacitat de produir tsunamis es realitza amb dades batimètriques i geotècniques. Això significa que a partir de la deformació del fons marí, els investigadors calculen el seu efecte en la massa d’aigua, les onades que es generen i com es propaguen.
Les característiques finals estan condicionades pel relleu del fons marí, que pot suavitzar o accentuar la mida de les onades i determinar quan assoleixen la costa i quin impacte tenen.
Terratrèmols i gasos alliberats, principals detonants
Encara no es comprenen molt bé tots els factors que contribueixen als lliscaments submarins en els marges continentals de l’Àrtic. Aquests marges es caracteritzen per la superposició de sediments glacials poc consolidats i capes d’argiles que provenen principalment del desgel. En ser més dèbils i impermeables, les capes argiloses afavoreixen la ruptura del terreny.
Els principals processos detonants dels lliscaments són els terratrèmols i la descomposició dels hidrats de gas (bàsicament, gel amb gas atrapat a la seva estructura molecular) que es troben intercalats en els sediments glacials.
Ambdós fenòmens es veuen afavorits per l’escalfament global. En primer lloc, l’augment de les temperatures allibera gas i provoca un augment de la pressió entre els porus del sediment –també coneguda com a pressió intersticial–, cosa que redueix la tensió efectiva i l’estabilitat dels vessants submarins.
I, en segon lloc, el desgel augmenta la freqüència de sismes a causa de l’ajustament isostàtic postglacial, que produeix l’elevació de masses terrestres anteriorment pressionades per l’enorme pes dels glacials.
La importància de modelitzar tsunamis
La majoria dels lliscaments a l’Àrtic es van produir durant la transició entre l’Últim Màxim Glacial (quan les masses de gel van assolir la seva màxima extensió durant l’últim període glacial, fa uns 20 000 anys) i el període interglacial, denominat Holocè (que va començar fa aproximadament 11 500 anys).
No obstant això, l’actual augment de les temperatures estableix les condicions perfectes per generar lliscaments amb impacte de tsunami, com Storfjorden SL-1, en un futur pròxim. Aquests esdeveniments poden representar un perill no només per a les infraestructures d'explotació d’hidrocarburs i energies renovables, sinó també per a les poblacions costaneres del nord-oest d’Europa.
Més investigacions per tal d’evitar el desastre
En l’actualitat, l’arxipèlag de Svalbard és precisament una de les regions àrtiques que més ràpidament s’està escalfant. Són especialment vulnerables les zones amb plataformes continentals estretes, que tenen escarpes de lliscaments molt propers a la costa.
Això comporta la necessitat de millorar la investigació en el medi marí dels marges continentals de l’Àrtic. La modelització d’antics lliscaments amb impacte de tsunami és necessària per establir noves perspectives en l’avaluació i mitigació del perill i dissenyar futures estratègies d’alerta primerenca.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.