Doncs ja s’ha acabat. A falta de les diverses tornes, els concerts al Palau Sant Jordi —dels quals, per cert, Triquell ja s’ha queixat que no ho cobren— i tot el marxandatge associat, la primera edició d’Eufòria ja és història. Ens diu la gent assenyada que hem de ser prudents en fer servir els adjectius ‘històric’ i ‘històrica’. Però què cony, un dia és un dia i l’ambient que es va respirar al país divendres passat era especial, no es pot pas amagar. Hi havia gent que va desafiar la calor extrema de les llars catalanes, va cancel·lar compromisos de festes chill a la platja i va preferir quedar-se a casa per veure un programa de televisió. N’hi ha que van preferir agrupar-se a les localitats natals dels finalistes i fer de hooligans com si fossin aficionats d’hoquei. Aquesta és la dimensió.
Una circumstància que costa de recordar en l’àmbit nacional i que ens remet a altres temps de glòria del mitjà televisiu i grans esdeveniments socials i esportius. La recompensa per a TV3 va ser un 30% de quota de pantalla, que segons la gent que n’entén és un disbarat. També és veritat que hem de mirar de no flipar-nos gaire, perquè estem parlant de cinc-cents mil espectadors. És a dir que la majoria silenciosa del país estava fent coses segurament més interessants com beure, drogar-se o masturbar-se pels descampats.
Però no siguem mesells, l’aire era d’ocasió especial i de pedra que indiscutiblement fa paret en la cohesió nacional. Dotze punts i gràcies, Televisió de Catalunya que paguem tots. Amb deu setmanes s’han muntat un star system de gent jove i talentosa com no s’havia aconseguit en quaranta anys de radiodifusió catalana, posant Eufòria al nivell d’algun programa de Puyal, de la Trinca o de La Cubana pel que fa a la repercussió pública d’un producte audiovisual genuí. S’ha de tenir el cor bastant podrit per no alegrar-se’n.
Una altra cosa és el resultat final. Quan vaig veure la cançó que havia triat la Mariona personalment per defensar la seva candidatura se’m van eriçar els pèls dels collons. No perquè m’emocioni especialment el tema tronadíssim ‘La mare’ de Dyango, sinó perquè ja em vaig adonar per on anaven els tiros. Havia de sortir la temptació d’apel·lar a la Catalunya xarona, montserratina i tietista. Hem gaudit de dotze gales d’una modernitat fresca i radical, de música urbana i de pop contemporani, però el dia que ens hem de jugar les garrofes va tornar a emergir la Catalunya més fosca i més rònega. Aquell país que té els plecs de l’entrecuix poblats de molsa i de llenegues. Que és el que mai no morirà, però també el que ens fa més vergonya.
Va sortir aquest país i, esclar, va guanyar. No puc amagar que en la connexió amb Valls, pàtria xica de la Mariona, se’m va despertar certa simpatia quan vaig veure la pancarta de «La Mariona m’esborrona» o quan son pare va amollar un «endavant, xatè» d’una tarragonitat entranyable. Però els presagis eren funestos, sobretot quan l’alcaldessa convergent de la capital de l’Alt Camp va sortir a capitalitzar l’èxit de la xiqueta. Cosa que també va intentar el president napbuf Aragonès en acabar el xou. De fet, que les sangoneres polítiques de les dues faccions de la catalanor hagin intentat apropiar-se d’Eufòria és un bon senyal: demostra fins a quin punt ha funcionat la proposta.
Contra aquesta invocació dels ressorts convergents de la ciutadania, que sospito que la Mariona va jugar més pel seu instint de mosqueta morta i el seu tarannà de monja en procés d’alliberament que no pas per estratègia, els seus contrincants poc hi podien fer. La garrotxina Núria López, fins a la xona que li facin mencions al seu caràcter volcànic, va estar fluixota fent de Jessie J, i de bon començament va perdre les opcions. Va quedar eliminada abans de poder millorar la seva actuació amb una ‘Història repetida’ més solvent. Però almenys, com la seva amiga Scorpio, va tornar a demostrar que no cal ser un bleda assolellada ni fer ganyotes de Sílvia Pérez Cruz per aspirar a convertir-se en una diva catalana. Estava escrit que havia de guanyar la de Valls, però d’Eufòria ens emportarem el goig d’haver vist créixer aquest tros de dona.
L’altre rival de la Mariona, el que hauria hagut de guanyar si visquéssim en una cultura més normal i no en un país de llepa-soles del pujolisme, era el Cesc Fuentes Triquell de Sant Quirze del Vallès. Ja n’hem detallat extensament les virtuts. En la primera semifinal, on es va classificar, va deixar tothom de pasta de moniato fent el ‘Grace Kelly’ de Mika. I en la segona es va deixar anar a la seva flipamenta maniacodepressiva recreant a Bono. Aquesta setmana va fer un enèrgic ‘Pump it’ dels Black Eyed Peas i un ‘Ull per ull’ normalet, passejant-se absurdament per l’escenari i sense entendre gaire la cançó d’Adrià Puntí. Però el que havia de demostrar i el que ha fet créixer l’expectativa de la seva figura ja estava sobre la taula.
La penya està dient que ja és igual que no hagi guanyat Eufòria, perquè és tan bo que se’n sortirà. Però no ho tinc tan clar. Diria que la mena de personatge que és Triquell necessitava molt més que la Mariona guanyar, i que només si pot superar aquest caràcter al límit de l’autodestrucció personal podrà fer carrera. Li caldrà molta més ajuda, també perquè la seva aposta és molt més arriscada. No cal dir, també, que el missatge que hauria enviat l’audiència fent guanyar Triquell hauria estat oposat: som un país que mira enrere i endins —que és exactament mirar-se el melic— i el talent d’aquest noi és clarament mirar endavant.
Ara bé, s’ha de dir que l’espectacle va ser sensacional i va mantenir en tensió el públic fins a la una de la nit. I els concursants van tenir un moment ben bonic de descompressió quan els coaches i jurats —com si fossin monitors de colònies— van pujar a l’escenari per fer un medley o popurri dels temes més populars del programa. La feta es va acabar amb un conat de roast battle dialèctic espontani que prometia. Cinc minuts més i s’acaben dient el nom del porc. Llàstima. Una secció que caldria explorar de cara al futur. Llàstima també que l’últim programa d’Eufòria s’acabés amb els Sidonie cantant —molt vigorosos, s’ha de dir— en castellà i anunciant un disc en català per quedar bé. Perquè no oblidem mai que ens encanta que ens entaforin porres de la guàrdiacivil per l’anus quan el tenim ben dilatat. Tot el que havíem construït durant quatre mesos tacat per la moral d’esclau de sempre. Aquest no és l’esperit d’Eufòria que ha connectat, gairebé de miracle, amb el país.
Però que hi farem, me cago en la meva puta vida i en la puta Catalunya, que ha guanyat una noia que quan la deixen escollir tria una cançó de Dyango. Amb unes condicions tècniques impressionants, això no se li pot negar pas. I amb la mica d’esperança que dona la recreació de Dua Lipa que va fer al final. Veurem què passa amb tots ells i esperarem l’edició de l’any vinent. Ens ho hem passat molt bé i jo, amb el cor a la mà, trobaré molt a faltar insultar Marta Torné. Aquesta senyora paranormal (el sub ja se’m queda curt) que va perpetrar un dels pitjors missatges de consol —«sempre serà la tercera finalista, Núria», wtf— de la història de la televisió. Sobretot que no ens la robin, aquest és el seu programa. T’estimem, Marta.