La família en què naixem és un factor que no podem triar. A conseqüència, sentir-se poc comprès, vulnerable o, fins i tot, en perill dins del mateix nucli familiar és una realitat que moltes persones viuen.
En aquest article analitzarem quins són els factors que fan que una família es converteixi en disfuncional o tòxica per a tots els seus components i quines repercussions psicològiques té aquesta circumstància sobre els membres del nucli familiar.
La importància del nucli familiar
El concepte de família ha adquirit diferents definicions al llarg de la història. De forma simplificada podem dir que la família és el primer àmbit de socialització dels éssers humans.
És un sistema de relacions integrat per un conjunt de persones que conviuen de manera quotidiana, on la comunicació permet expressar necessitats, desitjos i sentiments encaminats a un objectiu comú: el benestar familiar.
El nucli familiar té una gran importància en el procés de criança i educació de tots i cadascun de nosaltres, especialment quan som petits. S'estableix una relació de suport i afecte que proporciona al nen un entorn segur i li permet que adquireixi valors, creences i models per a una correcta relació amb els altres.
D'aquesta manera, la família no només s'encarrega d'educar i assegurar les necessitats bàsiques com l'alimentació o la higiene, sinó que marca el patró de conducta dels seus membres a través dels hàbits i de la forma d'interrelació.
Quan aquest entorn no proporciona la seguretat, l'afecte o les necessitats requerides pels components, pot ser que ens trobem davant una família tòxica que tingui repercussions negatives tant en l'àmbit psicològic com a l'adaptatiu.
Característiques de les famílies tòxiques
Una família disfuncional o conflictiva provoca en els seus components sentiments i sensacions negatives que incideixen de manera directa o indirecta en el desenvolupament personal i el benestar psicològic dels seus membres.
1. Excés de control i sobreprotecció
Impedir que el teu fill assisteixi a alguns esdeveniments per por d'un accident, prohibir-li anar a dormir a casa dels seus amics o a les colònies de l'escola són actituds que molts pares creuen que són segures, però que en realitat tenen unes repercussions molt nocives pels infants.
Un control excessiu impedeix que la persona implicada es desenvolupi d'una manera lliure i contribueix a l'aparició de comportaments d'evitació i emocionalment desadaptatius. El fet de no permetre l'adquisició de responsabilitats repercuteix directament en el nen i li fa entendre que no és vàlid ni capaç de valdre's per ell mateix.
Fins i tot, hi ha casos en què els pares tenen por al fet que els seus fills s'independitzin. Ho viuen com una traïció o com un abandonament, i li fan saber als seus fills. Aquest tipus de famílies impedeixen que d'adult prengui decisions i generen dependència. En certa manera, es podria afirmar que la sobreprotecció és un tipus de violència silenciosa.
2. Alts nivells de conflicte
El conflicte és normal i, fins i tot, saludable dins de les famílies, ja que permet l'evolució de les persones. No obstant això, quan aquests conflictes són molt intensos i freqüents generen un desgast entre els components de la família, la qual cosa té unes repercussions molt negatives.
Moltes famílies creuen la fina barrera entre discutir de manera pacífica i enfadar-se donant peu als crits i a les faltes de respecte. Aquesta mena de baralles empitjoren la relació i generen por i sentiments de culpa entre els més petits.
Aquests conflictes poden portar al que dins la psicologia sistèmica es coneix com una escalada simètrica, que és la lluita per l'equilibri quan la relació entre dos membres es desequilibra. La rivalitat juga un paper important en les escalades simètriques.
3. La imprevisibilitat
La imprevisibilitat genera por, incertesa i angoixa. No saber quina serà la reacció d'algun dels components de la família fa que el nivell d'alerta sigui molt elevat i no hi hagi un entorn de tranquil·litat i pau.
Els nens petits que ho pateixen poden desenvolupar trets com el temor i la inseguretat, que repercuteixen en les seves relacions socials, mentre que els més grans ho reben com un esdeveniment estressant continu que pot incidir, fins i tot, en el descans.
4. L'abús o la violència familiar
L'abús, encara que es produeixi només en un component de la família, i independentment de si és físic o psicològic, té unes repercussions molt greus en el conjunt del sistema. El patiment d'un o diversos dels membres provoca sentiments d'indefensió i contradicció entre qui ho viu de manera indirecta.
L'impacte psicològic en la persona que rep els abusos és nefast: baixa autoestima, sentiments d'inutilitat, de culpa o, fins i tot, autoagressions que destrueixen a qui els pateix. D'altra banda, la persona que abusa pot adoptar un perfil de víctima, al·legant que no pot reprimir els seus impulsos i traslladant a la resta d'espectadors de la família un sentiment de pena, per la qual cosa no sabran com actuar.
5. L'addicció a substàncies tòxiques
L'addicció d'un o diversos components de la família a alguna mena de substància addictiva provoca en el sistema dificultats emocionals i econòmiques. En moltes ocasions, els més petits de la família són els que, per omissió i negligència per part dels pares, en surten molt mal parats.
Els petits han de prendre les responsabilitats que els pares no assumeixen; això fa que sentin que no poden abastar-ho tot, i arriben, fins i tot, a ometre necessitats vitals per a així no haver de fer-los front.
En altres ocasions, el consum de substàncies addictives provoca robatoris entre els familiars, la qual cosa genera disputes i enfrontaments que empitjoren la xarxa de suport familiar, destruint en certa manera la unió que s'havia format temps enrere.
6. La falta de comunicació
La gran majoria d'alts i baixos familiars són deguts a períodes en els quals la comunicació no és fluida. La falta de comunicació és un predictor de conflictes, per la qual cosa, si es manté en el temps, pot donar lloc a una família disfuncional o tòxica.
La falta de temps per a estar junts, no tenir una disciplina correcta o l'escassetat de paciència i confiança són factors que contribueixen a una mala comunicació familiar. Això genera repercussions de tipus psicològic, com ara baixa autoestima, incomprensió, desemparament o desequilibri emocional.
7. Alts nivells d'emoció expressada
A les famílies en què algun dels membres presenta un trastorn mental o conductual, és freqüent que els nivells d'emoció expressada siguin molt elevats. L'emoció expressada és un estil de comunicació en què predominen l'hostilitat, la crítica i la sobreimplicació emocional cap a la persona amb el trastorn diagnosticat.
Comentaris associats a la desaprovació, la insatisfacció familiar, la dramatització o la sobreprotecció provoquen en la persona malalta un malestar que facilita les recaigudes. Per això, és important treballar amb els familiars sobre l'estil de comunicació i fomentar la calidesa i la comprensió reals.
(*) Aquesta notícia s'ha traduït originalment del castellà de la pàgina 'EspañaDiario.tips'.