Imatge de Marc Ribas.

La festa de postres de no aniversari

En el dia que 'Joc de Cartes' va rebre l'espanyolíssim premi Ondas, el programa ens va obsequiar amb l'edició més desconcertant de la temporada. Una questa de postres per Barcelona que ens va portar fins als baixos d'un escorxador on pensava que els pelarien a tots

Hola compis i Eva Kaili, que em llegeixes callada en silenci des d'una freda i fosca cel·la de Brussel·les somiant en bitllets de cent. Estem amb tu i seràs sempre la nostra vicepresidenta legítima. Sigues forta encara que ara he d'ajornar la carta d'amor que et dec per parlar de coses més importants: demà serà el meu aniversari i, com cada any, dedico l'efemèride a fer balanç i centrar-me en una reflexió vital. Enguany, el tema és la dificultat per pair i gestionar l'èxit. Si esteu llegint aquestes ratlles no deveu tenir ni puta idea de què representa el problema del succés i no us afecta gaire, però us commino a ser empàtics amb els triomfadors com jo mateix o Marc Ribas, encara que vosaltres sigueu uns desgraciats.

Sense anar més lluny, ahir al nostre barrufet culturista li van donar un Ondas. Vaig connectar-me puntualment a la cerimònia colonial que la Cadena Ser i Prisa organitza el Liceu, perquè em feia gràcia veure com entomava Ribas el reconeixement d'Espanya. No gaire bé, val a dir. Va aparèixer amb una xupa de pell amb tatxes i un corbatí vermell, visiblement nerviós, flanquejat del productor de Magnòlia Carles Torras i del director de TV3 Sígfrid Gras que fotia pena de veure, tot desmanegat i amb la roba que li queia com a un crist dues pistoles. En circumstàncies normals, si et donen un premi al millor programa de televisió d'una emissora 'no nacional' i dirigeixes la televisió pública nacional de Catalunya el més lògic seria engega'ls a prendre pel cul. Però no va ser el cas i tota aquesta tropa va sortir a recollir el guardó i a parlar en castellà perquè ens entenguem tots. L'enhorabona, us ho mereixeu.

Però mirem cap endins. Tampoc jo porto bé el meu èxit esclatant i estic sumit en una certa depressió motivada per la desgràcia inevitable de fer anys, a banda d'haver d'escriure aquesta crònica merdosa cada setmana, ja de per si una tragèdia que m'impel·leix a la presa de cicuta. A més a més, quan vaig saber que el Joc de Cartes d'ahir tractaria de postres encara em vaig enfonsar més. Naturalment, com a summe defensor de la civilitat gastronòmica que sóc, jo no ingereixo postres i ho considero una manera encoberta de drogar-se. Ep, no tinc res en contra de la droga i en defenso l'ús amb finalitats terapèutiques, lisèrgiques i alienants. Però l'addicció al sucre, que és una cocaïna infantil per a petits i grans, encoberta en aquesta estranya tradició d'encebar-se de dolç encabat dels àpats, tinc l'obligació de combatre-la així com la Generalitat grava amb un impost revolucionari el consum de refrescos ensucrats.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Havia existit a Barcelona —i espero que s'hagi extingit pel bé de l'espècie catalana— un restaurant íntegrament de postres que es deia Espai Sucre. Del programa d'ahir m'esperava un infern d'aquesta mena, un Charlie i la Fàbrica de Xocolata allargassat, amb una desfilada interminable de creacions manicomials, enganxoses fruites confitades, polvorons, nates tallades, cremes catalanes com vòmits biliosos de redactor d'En Blau, tiramisús en copa, pastissos de formatge desfets, carrot cakes durs com totxanes del quinze, rocambolescos èmuls de Jordi Roca i desferres humanes edulcorades en general. Vam tenir una mica de tot això, però el resultat final no va ser tan desesperant com m'imaginava.

En bona part perquè les postres es van circumscriure, com és habitual, a la part final de l'àpat i així la concentració global de sucre es va diluir entre menjar normal. Això sí, els concursants d'ahir formaven un equip delirant, amb una israeliana que fa bruntxos, un quissoflauta pollós valgui la redundància, un mena d'exaddicte a altres substàncies a banda del sucre i una mena de galàctic boig que cuina en una piscina municipal. Tot plegat tenia la dimensió de somni dalinià i a hores d'ara no sé si devia ser real. D'haver fet un càsting no els hauria sortit tan bé. M'ho prenc com una festa de no aniversari que Joc de Cartes em regala, en justa compensació de les hores que hi dedico i que ningú no em tornarà. És el meu Ondas particular.

Vam començar el viacrucis setmanal al Bar Omar, un garito simpàtic de l'Upper Diagonal amb caràcter canallita, discos de Bertín Osborne i Julio Iglesias i un xef i propietari que confessa que havia tingut problemes de jove, d'aquests que ja ens podem imaginar. Ara es dedica a fer tapes entre les quals destaca exactament res, tot i que no dubto que el noi ho faci bo. Jo què sé. Croquetes, torreznos (amb siracha, toca't els collons), tàrtars i coses així. Va treure uns talls com de cecina que en va dir carpaccio, no es veia una nomenclatura tan tramposa des que el PSUC es va passar a dir Iniciativa. Entre els segons, hi havia conceptes tan atrevits com un plat d'espaguetis amb formatge. Res a dir, eh? Ens encanten els espaguetis amb formatge. El més corprenedor va ser veure el pollós amb rastes fotre's el plat dels altres a mossegades goludes, i encara queixar-se que la quantitat de menjar era justa. Sempre al costat dels golafres, que jo no puc menjar fora de casa perquè sempre em quedo amb gana.

En l'apartat de les postres, que era el que es jutjava ahir amb més atenció, el tall també era més aviat clàssic i l'Omar de Bar Omar, amb un ego tirant a urban, va servir un pastís de formatge que assegurava que era el millor de Barcelona segons el Periódico, que ja veus quina merda de criteri. Segur que hi devia passar l'arreplegat de l'Arenós a donar lliçons com acostuma a fer. En fi. El següent destí era una 'bruncherie' (caga-t'hi) regentat per israelians i argentins. La combinació és tan funesta com sona. El cambrer argentí els va fotre una xapa monumental que ni els putos futboleros amb les merdes de Messi i Maradona. Els va deixar literalment sumits en una narcolèpsia total. Aquí de teca sí que n'hi havia, massa i tot, però al quissoflauta que endrapava com un hàmster amb les dues galtes plenes no li va semblar de prou qualitat. Eren tots plats semimoros, israelians i libanesos, cosa que em fa pensar que és normal que àrabs i jueus estiguin a la grenya de fa un segle, si la perspectiva és alimentar-se del mateix ranxo amb lleus variacions culturals. Jo també tindria ganes de bombardejar els veïns si em donessin doles de llauna i plats inacabables d'hummus. Per complementar-ho, de segons van treure plats d'ous amb bacon. Cada cop s'entenia menys res del que passava, i la festa de no aniversari s'acostava.

L'espectacle pantagruèlic va arribar a l'hora de les postres, però, quan Ribas va fer un "porti'm tota la carta" i la taula es va inundar de desenes de pastissos, cadascun més espès i afartapobres que l'anterior. Jo només tenia ganes d'anar a agenollar-me davant de la tassa del vàter, però suposo que als malalts del sucre el banquet delirant us devia fer goig. Suposo que quan es van cansar d'intoxicar-se i el nivell glucèmic va ser insuportable, els concursants també se'n van anar al lavabo, però per pimplar-se una clenxa i oblidar-se d'aquesta aberració.

I per fi vam poder visitar el restaurant del quissoflauta pollós, amb unes rastes gruixudes com polles de mico. Es deia Cal Trapella i era a Gràcia. Ja podeu veure que tot aquest cúmul de circumstàncies agregades no prometia res de bo. Exactament així va ser. Va tenir sort que les resta de participants eren bones persones i no tenien ganes de fer sang. Li van arreglar una mica molt les notes, tot i que l'Omar es desesperava en veure les desgràcies culinàries que sortien. Croquetes pastoses, enciam de bossa, amanides de cabra, musclos ofegats en una salsa indescriptible i lamentable, el puto pop de la setmana i uns trossos de carn durs com soles de sabata. Podríem pensar que les postres, que havien de ser especialitat dels restaurants d'ahir, arreglarien el desastre, però encara eren pitjors, amb nota destacada per un arròs amb llet covat i una mena de cruixents dolços que semblaven càlculs renals de morsa liofilitzats.

Per rematar, els va (pagant tots els contribuents) fotre un cop de pala que els va deixar acollonits, ell que s'havia queixat tant del preu de la jueva. Això és molt típic dels propalestins cupaires: acusar els hebreus d'avars i llavors clavar-te quan et despistes. Antisemitisme de tota la vida. A més a més de semblar que estava a punt d'agafar el kalàixnikov i anar-se'n amb els seus amics d'Hezbol·lah, era un d'aquests trileros que diuen fer cuina de proximitat consistent en anar a comprar la merca al súper del barri. Ni per les cistelles de Càritas, ho salvaríem.

No semblava que a l'últim restaurant de la nit haguéssim d'endreçar una nit que anava pel pedregar. Era un lloc encara en obres, enrajolat a mig camí d'una piscina de gimnàs de poble i d'escorxador de garrins. Portat per un tio excèntric, mig dissenyador mig il·luminat, i amb estètica de Carlton del Príncep de Bel-Air. Però es veu que l'individu és una espècie de geni conceptual i el que va començar semblant un Disfrutar d'Hacendado al final va acabar sent un àpat original. Les combinacions de gustos i ingredients són segurament la cosa més bizarra que he vist en la vida. Però hauré de fer cas de les paraules i les cares dels comensals, que van sortir més que contents i van qualificar el cuiner galàctic Miquel Culiqueliballa o algo així i el seu restaurant Comida Codac amb notes excel·lents. 

Per primer cop des que faig aquestes cròniques vaig quedar completament desconcertat amb els plats d'un restaurant i no em veig en cor ni de descriure-ho. Us ho mireu, que per això existeix internet. Ho considerarem l'acte final d'una festa raríssima i si algun dia hi passo hi entraré a dinar per veure si entenc res. De manera preventiva i mentre reflexiono sobre si és un geni de la combinatòria gustativa o un megaflipat tecnoemocional, ja té el benefici del dubte. Ben jugat i ben guanyat. I feliç no aniversari. Tornarem la setmana vinent, un any més vells i més farts de tot.