Doncs sí, tu, què pesat s’està fent tot això. Aquella barreja entre la mandra i l’esgotament mental que, vulguis que no, es va notant. Estem sensibles, estem cansats i estem irritables, i suposo que és normal. Que li preguntin a l’alcalde de Riudoms, a veure què en pensa. Jo, bàsicament, avui vinc a apostatar i a desmarcar-me de la cursa electoral que em fa més empatx —ja l’encerta el Gabilondo, com gairebé sempre— des que tinc memòria.
[predef-nofollow]telegramtgndigital-604[/predef-nofollow]
Massa coses estic havent de veure i d’escoltar d’aquelles que em fan regirar l’estómac. En tinc per a tothom, però en especial per carregar les tintes contra els irresponsables que ocupen un bon percentatge dels càrrecs de responsabilitat. Bàsicament per això de predicar amb l’exemple, que en diuen.
Escric això sense saber encara si votarem o si no votarem el dia catorze. De fet, a hores d’ara, la pilota està sobre la teulada d’un candidat a aquestes eleccions que també és ministre, però que deixarà de ser ministre perquè ara vol ser candidat. Però que com encara no és candidat, doncs encara és el ministre. Una mica com allò del Groucho, el Marx simpàtic. Illa decidirà si votem o si no votem, perquè així ho indica el TSJC. Espanta l’opció que una espiral de llamineres enquestes pugui influir, qui sap, sobre les espatlles del candidat-ministre. No és sa, t’ho miris com t’ho miris. A mi, tranquil, no em deixa.
«Espanta l’opció que una espiral de llamineres enquestes pugui influir sobre les espatlles del candidat-ministre que decidirà si votem o no»
Mentre escric això, el ministre de tots que en uns dies serà candidat de part encara no ha presentat la dimissió. I ho dic amb sorpresa, perquè el tinc per una persona amb una altura de mires més que notable i escolta, jo sí que esperava que marxés el dia que va anunciar que volia marxar. Deu ser que sóc mig ruc, cosa que sovint m'agrada recordar. Però en fi, que tampoc vinc jo a fer d’advocat de ningú ni contra ningú. De fet, també venia a repartir contra la resta.
Si és vergonyós que el candidat del PSC doni prioritat a les enquestes per sobre del sentit comú —no puc fer res ni anar enlloc, però vota feliç!— , no ho és menys que el govern de Junts i ERC hagi estat incapaç de preveure una situació que sabia que es trobaria als morros des de fa, mínim, deu mesos. Sempre serà més fàcil culpar als altres que posar-se a fer els deures. A casa sovint diem allò de el uno por el otro, y la casa sin barrer.
Per si fos poc, per l’altra línia ve la consellera de Salut a anunciar que no hi ha recursos per contractar nous sanitaris mentre centenars de professionals s’arrosseguen, pobres, amb la llengua fora. No hi ha recursos per ells, però tenim 170 milions per aixecar un tros d'hospital nou a quatre anys vista. El nou Joan XXIII és una notícia fantàstica, però estic segur que no ofenc a ningú si poso sobre la taula que, potser, pot esperar. Que ara hi ha una urgència prioritària, i que si les obres han d’esperar dos, quatre, cinc o vuit anys, doncs ho entendrem. Perquè els de les bates blanques no poden més. No és un caprici.
Coses de Tarragona: La fina línia entre «redreçar el rumb» i intentar apujar-te el sou
En paral·lel a això, a més, a l’Ajuntament de Tarragona surt a la llum que una colla d’aspirants a mafiosets s’han passat mesos conspirant per intentar fer descavalcar el govern amb l'objectiu, legítim, de recuperar el poder que la majoria del ple va confiar a uns altres. Un intent de moció de censura —visites sorpresa a la casa d’alguna regidora incloses— per «redreçar el rumb de Tarragona» en plena pandèmia perquè les coses no rutllen. Ahà.
Casualitats de la vida, aquests mateixos guardians del bé comú (PSC, Cs i PP) són el mateix trident que pocs dies després ha votat a favor d’apujar-se el sou a la primera ocasió que han trobat. Un augment que al final s’ha rebutjat —per fortuna i per sentit comú—, amb els vots en contra de tota la resta. «Redreçar el rumb de Tarragona» deu començar, interpreto, pel rumb de la butxaca d’un mateix. Em sembla a mi, per resumir, que n’hi ha uns quants que tenen la cara més dura que l’avi Virgili de la Rambla.
Espero molt més dels polítics que ens diuen representar, d’un i d'altre signe, a les portes d’unes eleccions on confesso que no em ve gens de gust formar-hi part. Ho faré per respecte als qui van deixar-se la pell perquè ara jo pugui exercir-hi el meu dret, però no per gust ni per il·lusió. Planyo als qui us hagi tocat ser part de les meses, de debò: quin contrasentit. Com que ja he perdut tota confiança en la responsabilitat col·lectiva, deixeu-me que apel·li, a la desesperada, a la individual: cuideu-vos i protegiu-vos, perquè ningú ho farà per vosaltres. L'evidència espanta. Ens llegim en dues setmanes.