Aficionats del Girona FC

Girona és de primera

Crònica d'unes hores breus a Girona després d'un cap de setmana de triomfalisme de difícil assumpció per a la mentalitat catalana, feta amb quatre detalls superflus i un parell de converses amb gironins il·lustres

Segona setmana consecutiva que he hagut d’anar a la província de Girona. Duríssim. En el meu descàrrec he de dir que és per motius indefugibles d’índole laboral i que en cap cas vulnera la meva política sostenible de limitar els desplaçaments. I si ho fa m’importa una merda el vostre judici moral, ben mirat. A l’altre plat de la balança, el de la commiseració, hi ha el fet luctuós que és molt mal moment per anar a la ciutat de Girona, que estan molt crescuts per una cosa tan banal però tan políticament rellevant com pujar els equips locals de futbol i bàsquet a primera divisió. Vaig anar a respirar l’ambient d’una catalanitat triomfadora, donada l’extravagància d’aquesta combinació avui dia. Exigeixo un cert reconeixement cap al meu esperit de sacrifici.

 

Sempre he considerat de molt baix to aquella tendència d’alguns columnistes a explicar-ho tot segons la geopolítica, que és el clàssic recurs dels dropos i els esotèrics. Però avui farem una excepció: a Girona les coses van bé perquè estan molt a prop d’Europa, i això dona certa tranquil·litat. Saben que quan vagin mal dades amb un cop de cotxe —o inclús a peu— es poden plantar a França. Quin militar espanyol voldria bombardejar Girona sabent que a la mínima insinuació d’invasió tindrien tota la població de girofins —una gent eminentment d’ànima fluixa— a la Jonquera? Quina puta gràcia té això si ets un carnisser murcià àvid de sang catalana? Cap ni una. És la millor assegurança.

 

És per això que el que passi a la Lviv de Catalunya no és massa significatiu del que succeeix a la resta del país. És com quan canvies de feina i li dones els quinze dies de rigor a l’empresa que abandones: el que diguis o facis durant aquestes dues setmanes no tindrà cap valor, encara que et caguis en la mare que va parir el jefe que t’ha putejat els últims cinc anys o t’agafi per treballar tot el que no has treballat en aquest període. Viure amb un peu a cada realitat et condiciona el caràcter, és una situació envejable. Et debilita, però també et motiva per ser constructiu i fer coses amb bona fe, una mica allunyats del cinisme i la picaresca del sud. Això és digne d’admirar, i d’aquí aquesta barreja d’odi i d’amor que tenim a Girona, com la Catalunya que podríem ser i mai no serem. Una cosa sí que és clara: l’opinió dels gironins de si mateixos no té cap mena d’importància, que ja se sap que quan ets a dalt només mires més amunt. I ja ha quedat clar que no són gent d’opinió gaire forta. Molt més interessant és que els de sota, en aquest cas jo, vingui a avaluar el teu privilegi.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

El meu treball de camp exprés —no puc estar més de vuit hores a Girona sense fotre’m malalt— té dos objectius primordials. Primer. Al matí, després d’uns embussos raonables a l’AP-7, arribo al Mas Marroch dels germans Roca. Avui tenen tancat el Celler i s’han muntat una festa refinadíssima en aquesta masia que és com el clàssic centre de bodes, batejos i comunions però amb molta més fusta, cambrers molt joves i guapos vestits de negre i un aire d’humilitat impostada molt gironina que ratlla la supèrbia. Juntament amb el Basque Culinary Center els Roca celebren un congrés de parlar amb paraules molt boniques de gastronomia i donar-se tots la raó. Hi ha cuiners de talla mundial com Gastón Acurio, Dominique Crenn, Eneko Atxa o Enrique Olvera però tots amb cara de ser molt bones persones i viure bastant al marge de la cocaïna. No es pot dir el mateix dels crítics i periodistes. És molt interessant. Com una mena de bukkake de la catalanor però tota en castellà. Això està més o menys justificat perquè així ens entenem tots. Paguen els bascos i el Patronat de Turisme de la Diputació de Girona, que hi posa les anxoves i els embotits. La cosa es diu Comida que acoge, i tot fa olor de bonhomia i generositat.

 

Cal dir que entre els ponents de les xerrades i els participants no hi ha espanyols: només hi ha bascos, catalans i llatinoamericans. Un fet que dota la trobada d’un aire de relaxament general i bon rollo que seria impossible amb castellans posant la xorra sobre el faristol com solen fer. M’agrada molt aquesta fórmula de pinça perifèrica al poder imperial de Madrid, i en dono tot el mèrit als organitzadors. Hi ha una nota dissonant: el mite de la gastronomia francesa Michel Bras fa en francès una dissertació delirant sobre donar menjar a residències de gent gran. O això em sembla entendre perquè jo de francès ni un borrall i em passo vint minuts esperant que em donin un aparell de traducció simultània que funcioni. El meu consell als nois gironins molt amables que m’atenen és que no paguin la factura de l’empresa d’esdeveniments que els proporciona. Em diuen que així ho faran, perquè a can Roca tenen un nivell de complaença al client malaltís.

 

Això és el de menys, no obstant. Aquí, avui, s’està canviant el discurs general del sector i tothom deriva cap a una mena d’alta gastronomia diguem-ne comunista. Tots són cants a la consciència social i la gestió igualitària dels aliments. Quina puta arcàdia, afededéu, com es nota que som al primer món. A Joan Roca se’l veu molt satisfet i somrient. Fins i tot, a l’hora del piscolabis, ens treu uns pinxos de vedella presumptament gironina i uns platets d’arròs de peix, excel·lents. Bé, crec que els porta a la Maria Nicolau, que està molt prima i el fa patir que no mengi prou. Jo no tinc aquest problema, perquè arraso amb tota la teca que puc, però el Joan m’anima a continuar escrivint com ho faig. Cosa que sembla un error per part seva, però que li agreixo igualment.

 

Quan s’acaba el menjar i em canso de tanta amabilitat i absència de conflicte me’n vaig cap al centre de Girona, per prendre el pols de la ciutat. Intento crear una mica de caos als semàfors, condueixo incívicament i aparco en una plaça de discapacitats. Però ni així, no hi ha manera ni de rebre un trist cop de clàxon. «Això és l’èxit i la pau social», em dic, no tenir esma de barallar-se per res. No hi ha ni rastre de la gran festa de l’ascens que tot just un dia abans havia sumit tot Catalunya en l’enveja i en una pretensió ridícula de voler ser tots gironins. Cosa que em va molestar molt, he de dir. Avui, ni un paper a terra i com si no hagués passat res. 

 

Com que aquesta actitud no em sembla humana, li faig un truc al meu amic i informant insider a Girona, Antoni Vidal Ribera. Algú amb criteri m’ha d’explicar què està passant aquí i que em desllorigui on s’ha amagat tota l’eufòria esportiva. Em cita a la Pastisseria Tornés, on es refugia de la calor envoltat d’un aire condicionat d'intensitat molt europea, de xocolates, cremes, xuixos i totes aquestes merdes fofes que agraden a la Catalunya catalana. Hi ha moltes senyores que fan el tallat de mitja tarda i joves embarassades amb vestits amples formenterencs, parlant de la il·lusió que els fa l’imminent part natural.

 

Vidal Ribera ho té bastant clar, darrere de l’èxtasi de les últimes hores i dels carrers gironins inundats de samarretes vermelles com l’escut de la ciutat hi ha un revers fosc. Ara em comença a interessar. «Pensa —em diu— que ara cada quinze dies tindrem els hooligans neonazis dels equips espanyols de Primera corrent per aquí». Ratllades als cotxes, vòmits i pixarades per tots els racons de la immortal Girona. Millor li aniria a la ciutat amb l’equip de futbol a segona divisió, que és el lloc que li pertoca. De fet, un ciutadà responsable hauria de desitjar que aquest període de notorietat fos com més transitori millor, per poder tornar al més aviat possible a l’estat natural de Girona, que és l’ensopiment.

 

Això m’impressiona molt. Que les coses vagin bé i que la gent tingui generalment èxit es viu en aquest poble amb total normalitat i inclús un cert menyspreu, com si els fes nosa destacar gaire. Em reafirmo que és, entre les que encara et tornen el bondia quan dius bondia, la ciutat més exòtica que conec. Me’n vaig content, perquè sempre és bonic que et tractin bé, però una mica confós. Crec que no els entenc gaire. Altre cop a l’autopista, a l’alçada d’un polígon de Salt, em dic que miraré de no tornar a Girona durant una temporada molt llarga. Encara els duria virosta.