Això no és ni tan sols un article d’opinió. És merament una constatació notarial, un testimoni asèptic, de la jornada històrica —ara sí— viscuda el vint-i-quatre de març de 2022. Avui s’ha engegat a prendre pel sac la immersió lingüística, l’única fórmula legal que conformava l’excepcionalitat lingüística catalana i que ha estat vigent durant quaranta anys.
Escrivia fa tot just dos mesos: «Abans que ens humiliïn i ens aboleixin la immersió, fem-ho nosaltres. Ara escriuré una cosa que des del catalanisme no se sol dir, perquè és un tabú entre el kumbabonisme imperant, però la immersió lingüística no ha assolit els objectius i no és que necessiti millorar. Ha sigut un fracàs i ha de desaparèixer». No tinc gaire clar si la frase tendia més cap al sarcasme, cap a la provocació o cap a la descripció realista de la realitat.
Però tant és el que pensi jo, el que ha passat és que el Parlament de Catalunya ha seguit la meva recepta al peu de la lletra i ha fulminat la immersió lingüística. Els motius han estat d’un cinisme desolador. S'han inspirat en Battiato i ara el català ja no és la llengua vehicular de l'ensenyament sinó 'un centre de gravetat'. No permanent i condemnat a ensulsiar-se. El que més m’ha arribat al cor és 'allunyar els tribunals de les escoles’, com si no sabéssim que el que s’ha aconseguit amb aquesta rendició és, precisament, garantir l’autoritat judicial sobre el sistema educatiu. A partir d’ara, els jutges espanyols faran el que els surti dels pebrots amb les escoles, perquè ja els hem demostrat que no hi haurà cap oposició real i els diputats catalans han centrifugat tota la responsabilitat als directors dels centres. No és allunyar els tribunals de les escoles, és donar-los barra lliure.
Aquest extrem és acollonant. Cada escola o institut de Catalunya haurà de suportar sola i sense intervenció de la Generalitat tota la pressió del castellà —vital, expansiva, totalitzadora— sobre els alumnes, els professors i la vida quotidiana dels centres. I, naturalment, cediran. Com no ho han de fer si les forces dites independentistes els ha costat tan poc rebaixar-se? És una posició insòlita i covarda que renuncia a tenir un únic model educatiu lingüístic per a tot el país. Que us estan dient, carallots, que se'n renten les mans, que no en volen saber res, que els està bé que l'escola catalana es converteixi en una guerra de taifes. Sigui una declaració d'impotència o un reflex fidedigne de la seva misèria política, el que és clar és que amb aquesta decisió la Generalitat perd una de les seves principals raons de ser. Per mi —i amb això a Madrid estaran exultants— ja la podem tancar i calar-hi foc.
Aquesta tropa de subnormals polítics estan pensant que són més llestos que la judicatura espanyola, i que podran aplicar la màxima del comte de Romanones que diu ‘faci vostè la llei i deixi’m a mi els reglaments’. Però com a bons subnormals no s'adonen que no disposen ni de la puteria ni de la força per mantenir aquesta tàctica de guerrilla. Encara que siguem administrativament espanyols, culturalment encara estem molt lluny de saber exercir les atribucions burocràtiques del poder d'estat. No en saben prou, són uns venuts i, a més, han perdut la poca autoritat moral que els quedava.
Cal recordar, també, que la llei que es reforma, la de Política Lingüística de 1998, tampoc s’ha acabat de complir mai. Amb el benentès que els aspectes que no s’han aplicat són els que anaven en benefici de la llengua catalana. Qualsevol mesura destinada a protegir el castellà —que hi són, encara que no facin gaire soroll— no s’ha posat mai en dubte.
En definitiva, és un canvi d’era que apunta, en pocs anys, a la pèrdua de la condició del català com a llengua pròpia de Catalunya. O, si més no, a convertir aquesta mínima protecció estatutària en paper mullat. Però bé, no ens hi farem mala sang, un dia o altre havia de passar, vistos com s’han succeït els esdeveniments polítics de l’última dècada i l’estafa suprema del Procés. Ens ho hem ben guanyat.
En la tradició bèl·lica universal, la derrota successiva en les batalles conformen la derrota final d’una guerra. En el nostre cas, innovador i artístic, haver perdut la guerra grossa —amb una dosi d’humiliació proporcionada al nivell polític dels nostres combatents— ens garanteix la derrota en totes les batalles petites que encara tinguem ganes d’emprendre. Per a mi és un bàlsam: redueix a zero la incertesa. Fa de més bon viure, així.
Per part meva, considero que el nostre pròxim enemic han de ser els valencians, que encara estan pitjor —momentàniament— i són un rival molt més assequible que els castellans. També perdrem, però amb una mica de sort en podrem repatriar uns quants cap avall, que n’hi ha massa i em fan nosa.