Dos trens lingüístics s’acosten desbocats i a gran velocitat cap al territori de la reserva de la tribu catalana. Però no es preveu cap gran col·lisió perquè venen perfectament compassats. No hi haurà el tan promocionat i esperat xoc de trens: primer ens atropellarà un i després l’altre passarà per sobre dels nostres cossos desmembrats i d’una escudella dantesca de vísceres i menuts.
El primer tren. Han coincidit en el temps una sèrie d’estudis tirant a catastrofistes respecte de l’ús i les opcions de supervivència de la llengua catalana. Cal dir que aquesta coincidència (com sol passar amb les coincidències) no és tal coincidència: hi ha directrius clares establertes des de les cúpules del comandament tribal d’imposar un relat que desplaci els neguits llibertaris i els anhels independentistes i reorientar l’hegemonia catalanista, un altre cop, cap als greuges culturals i lingüístics.
Dit d’una altra manera, el càlcul de les autoritats processistes passa per reformular el clàssic ‘encaix’ de Catalunya dins d’Espanya, un cop constatat el fracàs absolut de l’embat polític de la dècada passada. El mètode triat és el maragallià ‘escolta, Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana’ o, com se sol dir en l’altra llengua oficial del país, virgensita, virgensita que me quede como estoy.
Particularment (sé que esteu esperant la meva opinió) la tàctica no em sembla malament. Fent un capmàs realista de la situació, no hi ha gaire més opcions per mantenir l’estatus i la pervivència del catalanisme com a moviment polític majoritari. Ara bé, s’ha de recordar que aquesta estratègia no ha funcionat mai, a Madrid.
Pel que fa a les dades. Realment, el catastrofisme està justificat? Doncs jo què cony sé. Probablement, el català sobreviurà el segle XXI. Més enllà, chi lo sá. D’entre totes les estadístiques i papers llençats a l’hiperespai els últims mesos en destaco dues. Aquesta de media.cat ens diu que la presència del català als mitjans i a l’entorn digital és lamentable i, el que és pitjor, ningú des dels poders públics no fa i ni ha fet res efectiu per esmenar-ho. La perspectiva és tètrica per als catalanoparlants del futur immediat i res fa pensar que disposin de continguts en la seva llengua més enllà dels que es fabriquin ells mateixos amb el tradicional voluntarisme nacional.
L’altra. L’Enquesta de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, del passat estiu, que apunta a una reducció a la capital del país de l’ús del català entre el jovent de gairebé 10 punts en només cinc anys. Una barbaritat, una salvatjada, un desgavell. Només un de cada quatre barcelonins, doncs, té el català com a llengua habitual. Cosa que s’ajusta a la tendència general dels últims cinquanta anys d’història sociolingüística: el català ha perdut la condició de llengua majoritària.
I perdre la majoria social comporta, més tard o més d’hora, perdre la majoria política.
Aquest és el tren que ve follat i t’esclafarà, pallús. És molt difícil fer-lo descarrilar i, si es pogués fer, els danys col·laterals tampoc serien desitjables. L’opció més assenyada és apartar-se i no fer-s’hi mal. És convenient constatar que perdre la majoria no vol dir esdevenir automàticament una minoria: malgrat que el castellà ha aconseguit superar l’empat tècnic històric al 50% que mantenia l’equilibri de forces, no podrà mantenir la seva posició de superioritat o s’hauria de treballar perquè que no la mantingui. Per exemple, només comptant la gent amb papers oficials de residència, a Catalunya hi ha un quart de milió de marroquins. Fent quatre números, és fàcil adonar-se que l’àrab és la llengua del 10% dels catalans. El mateix es pot pensar dels 150.000 romanesos amb qui convivim.
Una política lingüística intel·ligent promocionaria les altres llengües catalanes per propiciar un reequilibri de forces i reduir la creixent hegemonia i influència del castellà, que no beneficia a ningú i trenca les regles del joc conegut fins ara. Naturalment, ningú no espera una política lingüística intel·ligent a Catalunya de la mateixa manera que ningú s’espera la Inquisició Espanyola. Amb la diferència que la segona al final sí que arriba sempre.
Cosa que ens porta al segon tren. És el tren judicial. També ens passarà per sobre i també seria bo fer un pas al costat i evitar sang innecessària. Quan sento la gent de l’escola catalana cridant a la insubmissió davant de la imposició del 25% en castellà em poso les mans al cap. Faràs el que et diguin, mestre carallot, perquè et paga la Generalitat i, per tant, el Regne d’Espanya. Ha estat bé en aquest sentit el Petit President Aragonès (APP en són les sigles en anglès) que ha reconegut que el 25% és com una reaplicació de l’article 155. És cert, i tots recordem com va gestionar Aragonès el 155 original, acotant el cap i col·laborant activament amb l’enviat colonial espanyol Bermúdez de Castro.
Un aclariment. Espanya pot fer el que vulgui amb l’estatus de la llengua catalana perquè la Constitució de 1978 consagra diàfanament que hi ha un idioma de primera categoria, el castellà, que és l’únic obligatori conèixer per llei i totes les altres llengües espanyoles, que en el millor dels casos tindran la condició de cooficials. En teoria, totes les llengües no castellanes han de ser objecte de protecció especial, però això és Espanya, amigues. Encara gràcies que no parlem asturià i ens engeguen sistemàticament a prendre pel cul com fan amb ells. La condició de cooficialitat del castellà a tot Espanya dona cobertura legal a qualsevol demanda del PP, de VOX o del sursum corda. Tenen raó: la immersió lingüística és il·legal i discriminatòria. I, com totes les discriminacions positives, només té legitimitat en terminis de temps acotats. Més enllà, només generen perversions al sistema.
La mencionada Constitució Espanyola que permet aquesta desigualtat jurídica d’arrel, insalvable, jo no la vaig votar, però conec gent que sí. Segurament vosaltres també. Potser els vostres pares, les vostres àvies, el vostre oncle conco del poble o la vostra tia nana d’Amèrica. Gent amb qui mantenim forts vincles afectius i que, per tant, costa trobar un qualificatiu adient per a ells. A mi el que m’agrada més és subnormal. Així que gràcies, subnormals, per votar la llei que ha enfonsat el català en la misèria jurídica.
Fet el capítol d’agraïments, hem de passar al control de danys. I a tal efecte, una proposta. Abans que ens humiliïn i ens aboleixin la immersió, fem-ho nosaltres. Ara escriuré una cosa que des del catalanisme no se sol dir, perquè és un tabú entre el kumbabonisme imperant, però la immersió lingüística no ha assolit els objectius i no és que necessiti millorar. Ha sigut un fracàs i ha de desaparèixer. Potser el model adoptat els anys vuitanta de fotre tots els crios a la mateixa coctelera no era el més adequat i, com sempre, tenien raó els bascos en què era primordial blindar una línia educativa en la llengua pròpia encara que comportés la segregació.
Ningú no ens pot assegurar que amb el model basc ens hauria anat millor. El que és clar és que el model lingüístic escolar actual aboca el català a la residualització. Ara tenim l'oportunitat de revertir-ho. Si Espanya vol el 25% en castellà és tan senzill com instaurar una línia en castellà per cada tres en català. Fins i tot acceptaria meitat i meitat. I esforçar-se, naturalment, perquè les catalanes siguin millors, que siguin efectivament en català (no com ara) i que garanteixin una educació no sectària i de qualitat. Veuríem qui s’apunta a cadascuna. Potser tindríem sorpreses.
Aquesta és la manera intel·ligent d’apartar-se i deixar que el tren circuli sense accidents mortals. Ara bé, com deia, en aquest país de víctimes on els martirologis són tan profusament premiats, no s’han d’esperar atacs de sentit comú. N’hi ha que volen ser atropellats.