En algun moment de la meva recent i exitosa carrera de periodista de contacte, m’havia dit a mi mateix que no admetria mai el que estic a punt d’admetre: estic notant la pressió. Entenia el fet de fer aquesta confessió —que és obvi que tard o d’hora havia d’arribar— com una feblesa. Que et vulguin fer callar, vist amb objectivitat, sempre és un mèrit destacable al currículum i una demostració palpable d’haver fet bé alguna cosa. O com a mínim de què la teva manera de veure i explicar les coses és políticament i socialment inassumible. La cultura és un altre tema, perquè com que no li interessa a ningú sempre pots dir, ratlla amunt ratlla avall, el que et surti dels ous.
Quan detectes, amb proves empíriques i concloents, que fas nosa el més enraonat és fer un acadèmic pas al costat, admetre que no agrades als “de dalt” i dedicar-te a fer bricolatge o a la papiroflèxia dins de la calidesa de la llar. I, sobretot, no victimitzar-se, que és el que tant he criticat dels altres els últims anys. Aquesta és la solució elegant, però l’elegància és un vici burgès i què cony, jo sóc un lluitador —sui generis— per les llibertats del poble. S’ha d’explicar una mica com funciona el mecanisme del veto i el silenciament a Catalunya, sobretot després de l’episodi tenebrós d’ahir en què TV3 va censurar Manel Vidal amb el pretext que no es poden traspassar segons quins límits, que no vol dir altra cosa que en aquest país pots dir tots els penjaments que et vinguin de gust de VOX, de Ciutadans o de l’independentisme però no es pot tocar el voraviu del PSC, els inductors sibil·lins del 155. Aquest és l’elefant a l’habitació, l’Església amb què topes al cap del carrer Catalunya.
Són culpables els socialistes dels episodis de censura? Esclar que no. Que jo sàpiga i malgrat tots els esforços que s’estan dedicant des del poder real perquè això canviï, el PSC encara no mana, almenys oficialment. De fet, la descripció més acurada ara mateix és que els socialistes són l’afuat escorpí i els republicans la granota toixa que s’ofereix gentilment a carregar-se la bestiota a collibè per travessar el riu. En aquesta revisió de la faula, però, l’escorpí porta flotador i arribarà xipollejant a l’altra riba. Es podria esperar, almenys, que el govern català no es deixés emmetzinar i no els fes la feina bruta de censurar humoristes o d’aprovar aberracions urbanístiques, que ve a ser més o menys el mateix.
Ja que hi som, a mi m’havien d’entrevistar al Zona Franca. Estava citat en un dia i una hora concrets. Pocs dies abans, un correu electrònic de la productora del programa em desconvocava, amb l’única explicació que l’entrevista ja no els “encaixava”. L’encaix, aquella reminiscència de la Transició. El que va passar és més planer: la llista de convidats va arribar a la direcció de TV3 i el meu nom va tornar esborrat. És així de senzill i d’estalinista, i fins i tot el director de la casa Sígfrid Gordito ha reconegut que el tema funciona d’aquesta manera. Ha declarat, sense cap mena de vergonya, certificant que no s’adonen de la deriva totalitària i perillosa que promouen, que “no és el primer cop que retirem coses dels guions”. Què feia por del que pogués dir? No ho sé, i de fet tampoc importa. És una censura preventiva —un estadi més evolucionat de refinament— que ni tan sols té l’excusa dels nazis.
Algú podrà esgrimir que els continguts i les opinions que genero no susciten prou interès. Seria una mica contraintuïtiu respecte de les interaccions que rebo i les valoracions crítiques de la meva feina de salvapàtries, però admeto la possibilitat. A finals de l’any passat, amb motiu de la publicació d’un llibre i de la injecció de popularitat dels articles de Joc de Cartes, es va despertar un sobtat moviment als grans mitjans catalans audiovisuals. De cop, tothom em volia portar a teles i ràdios. Propostes concretes, eh? No se sap quina mà negra devia actuar, perquè la majoria han caigut en un silenci incòmode i, a més a més, se m’ha deixat fora de mitjans on participava.
No et tanquen cap porta als morros, però, a poc a poc, les vies d’expressió es van estrenyent i reps clarament el missatge que el més convenient és que surtis de l’arena pública i te’n tornis a casa a fer les teves labors. A no ser, esclar, que modulis i autocensuris el que hagis de dir fins als llindars que el sistema —una mena d’organisme micològic sense caps visibles però omnipresent— trobi digeribles. Una mica tant me fot, no us enganyaré, però trobo que el meu cas descriu bastant bé —com tants d’altres, que cadascú expliqui el seu si vol— com va això del silenciament contemporani de la dissidència en aquest podrimener que s’ha convertit Catalunya.
En una cosa sí que hem progressat. Quan als anys 90 es va desfermar una polèmica molt semblant perquè Quim Monzó va ridiculitzar la infanta Elena al Persones Humanes del Mikimoto, com a mínim van tenir la decència de retirar el programa del Wyoming on havia de sortir l'empestat Monzó. Del tot i dràsticament. Ara, a banda de treure de circulació com si no hagués passat res l'episodi del Zona Franca, la censura quirúrgica es veu legitimada per intervenir en l’autonomia dels guionistes i l’estructura del xou, posant els responsables en la tessitura d’haver de triar entre mantenir la feina o mantenir la dignitat. És una estratègia vomitiva i un xantatge vergonyós, una falsa dicotomia en la qual Joel Díaz fa bé de no caure. És una moda estesa entre la gent que mana voler estalviar-se fins i tot la feina de fotre’t fora i ‘convidar-te a marxar’. Almenys abans eren igual de fillsdeputa però eren més valents. Que treballin. Que passin un mal rato. No els doneu mai el gust de plegar.
Deia al començament que estava notant la pressió, però això no vol dir que m’afecti gaire. He trobat últimament molta inspiració en el personatge de Gudetama, una meravellosa sèrie de Netflix. Gudetama és un ou dropo, que sempre està cansat i és addicte a la salsa de soja. No té cap moral ni gens d'interès per res que no sigui no podrir-se. Recorda una mica la llegenda de l’heroi del folklore eslau Ilya Muromets, que es va passar set anys jaient dalt d’un forn, aguantant totes les pressions del poble perquè baixés i dones la cara. Ell, però, es va mantenir incòlume en la seva inactivitat perquè sabia que si aguantava i sobrevivia, en sortiria amb una força descomunal i seria més útil als seus, com li havia revelat una bruixa del bosc. I així va ser.
Gudetama no té uns propòsits tan elevats, però tot arrossegant-se i fent que li rellisqui absolutament tot, aconsegueix arribar a primer ministre del Japó amb la promesa electoral de tenir vuit dies de festa a la setmana. Per molt que et censurin, al final, el poder que tinguin sobre tu és el que els vulguis donar. I no hi ha massa cosa més a pelar. Ens veiem a la pròxima truita.