La 'tinerfeña' Hilda Siverio és tota una lluitadora. L'any 2014 van diagnosticar-li càncer de mama estant embarassada, però no va voler avortar i va ajornar el tractament fins al naixement del seu fill Richard. Així doncs, dinou dies després de donar a llum, Hilda va entrar a quiròfan per sotmetre's a la seva primera mastectomia. No obstant això, el càncer ha estat imparable.
Hilda està casada, és mare de tres fills i tot un referent a les xarxes socials amb la seva pàgina web 'Sácale una sonrisa al cáncer', una iniciativa que acumula milers de seguidors d'arreu del món. Fa uns dies, el seu oncòleg va confessar-li que la metàstasi s'ha estès pel seu cap. Tanmateix, la pacient va voler saber «quant de temps em queda?», i el metge va afirmar que «entre un any i un any i mig».
«I si existeixen els miracles?»
Tot i la colpidora notícia, Hilda envia un missatge positiu: «Escolta, que segueixo aquí i lluitaré amb totes les meves forces, tot i que les expectatives no són bones i les defenses m'han baixat en l'última setmana. I si existeixen els miracles?».
«Hi ha qui pensa que no estic gaire bé del cap quan em veuen tan alegre després de comunicar-me que em queda menys d'un any i mig de vida. I jo penso que és més trist que ningú ho entengui. Perquè jo tinc una data, però d'aquí marxa tothom. A qualsevol persona pot atropellar-la un cotxe avui mateix. Per això no m'aturo en aquestes coses», explica Hilda per al diari digital 'Diario de avisos'.
[predef]catalunya-diari-625[/predef]
Hilda Siverio, la «Remolino woman» de l'Hospital de la Candelaria
Hilda és coneguda com la «Remolino woman» a la planta d'Oncologia de l'Hospital de la Candelaria. Des de l'equip mèdic asseguren que té una gran capacitat per a animar-se i animar a la resta de pacients. Hilda confessa que «quan veig que els professionals sanitaris s'emocionen, sempre dic que 'No ploreu ara, que no m'estic morint! I elles sospiren i em diuen: Ai, Hilda, quin humor més negre que tens!».
Cal destacar un dia en què les infermeres van avisar a Hilda perquè un pacient va ser ingressat amb crisi d'ansietat, i la 'tinerfeña' no s'ho va pensar dues vegades: «Quan van dir-me que li donarien una pastilla per calmar-lo perquè estava plorant, vaig demanar-los que el portessin 30 minuts amb mi i així s'estalviarien el medicament», explica.
«Prefereixo morir-me a perdre'm la vida, perquè la vida es perd en el moment en què deixes de viure-la. No val la pena passar-me el dia plorant, patint en un llit. Em nego a donar-li aquesta satisfacció al càncer. Jo decideixo com vull viure: alegre i feliç, com jo soc. El dia que em vegi en un vídeo i no sigui jo, aquell dia sabré que ha arribat el moment. Perquè quan perdi aquesta forma de veure la vida, ja no voldré continuar aquí. No vull que la gent em recordi com marxo, sinó com vaig viure», explica amb sinceritat.
«He comprovat que no hi ha res més bonic que estimar i ser corresposta»
Hilda sempre ha lluitat amb un somriure a la boca. «Vull marxar amb alegria, i el meu oncòleg ho ha entès perfectament; m'ha dit que ho respectarà fins a l'últim moment. Continuarem mantenint la meva qualitat de vida, és a dir, poder fer els meus vídeos, poder portar els meus fills a l'escola, cridar, saltar... veure la vida amb aquesta il·lusió, perquè per a mi cada dia és un regal. Abans i ara», explica.
El dia en què els metges van donar-li l'opció d'aturar la progressió dels tumors durant un any amb la quimioteràpia, Hilda va tenir-ho molt clar: «És clar que signo durar un any més, però de quina manera? Si és pujant a l'hospital cada setmana i després arribar a casa i sense poder ni fregar un plat, no ho faré».
A més, Hilda ha patit un procés judicial contra el seu pare, que finalment va quedar absolt. «Tenia una bomba de rellotgeria al pit i m'ha esclatat. El cep estava adormit, però va mutar a un altre tipus de càncer totalment diferent i molt agressiu. El meu oncòleg es va sorprendre amb l'evolució tumoral», explica.
Finalment, Hilda deixa una reflexió per a tothom: «Si això arriba al final, vull pensar que cap persona que s'hagi guanyat els cors de molta gent, pugui morir. I en el meu cas he comprovat que no hi ha res més bonic que estimar i ser corresposta», conclou.