Qui entri per primera vegada al Museu del Port de Tarragona, per poc que tingui una mica de sensibilitat per les coses de la mar, pot ser que es vegi endut per una petita síndrome d’Stendhal. El que molts poden experimentar al MNAC o el Louvre —cansant-se de mirar en èxtasi panòplies de Fortuny o plecs de carn de Rubens— en un tinglado del Serrallo tarragoní ho poden trobar en un catàleg de peces exposades que van des d’àncores a bitàcoles, passant per àmfores i models d’embarcacions a escala. Al món hi ha d’haver de tot.
Personalment, m’ho passo molt millor contemplant objectes i admirant coses pràctiques que no pas delint-me en grans conceptes artístics. És clar que això va a gustos. I també és clar que si sou dels meus, el Museu del Port és el vostre. Hi passareu una bona estona. Però més enllà de les grans peces, les fotografies d’època i la tria curosa de cada element de la nova proposta museística, hi ha una altra manera de passejar-se a través del Museu.
S’ha parlat molt de l’espectacularitat del remodelat espai expositiu del Port de Tarragona. Recordarem, per qui no estigui molt posat en l’actualitat tarragonina, que l’estiu passat el Museu del Port es va reformar completament en contingut i en continent, amb un acolliment més que notable entre la ciutadania de Tarragona. El nou emplaçament ha permès els seus responsables treure peces noves del magatzem, d’entre els centenars d’elements que fa anys que arrepleguen, i també ha permès donar un tractament especial a les donacions, que són una font importantíssima de fotografies, objectes i records relacionats amb el mar i la marineria.
Pescadors, pràctics, estibadors, guàrdies, ferrers o esportistes, tota la gent que ha treballat o s’ha divertit al Port de Tarragona durant dècades, han conservat els elements que defineixen un vincle indestriable entre la terra i el mar, així com l’afecte i dedicació cap als seus oficis i aficions. Peces que les famílies han llegat desinteressadament al Museu i que constitueixen l’interès primordial de l’exposició, ja que cadascuna porta aferrada una història personal i una dimensió humana del Museu. Un 70% del patrimoni és fruit de donacions, cosa que ens parla de la confiança dels antics treballadors del port i gent de la mar tarragonina en general en la institució. En resseguirem unes quantes.
La puça Bruja
Només entrar al tinglado del Serrallo que és el nou espai esplendorós del Museu, crida l’atenció una embarcació antiga però molt ben conservada. No té nom, però a banda i banda de la proa hi ha pintada una bruixa cavalcant una escombra. Quin misteri. O potser no tant. El bot és un balandre de tres metres d’eslora i és l’últim que es conserva d’una sèrie de ‘pulgas’ que es van dissenyar i construir a Tarragona els anys 40. El mestre d’aixa tarragoní Sebastià Roch —de les drassanes del qual també em va sortir el mític Capità Argüello, la barca de Carlos Barral que també forma part del catàleg del Museu— i l’enginyer i aristòcrata Lluís de Muller van unir esforços per fer una sèrie d’embarcacions manejables i de cost raonable.
Dels setanta balandres només ens ha arribat aquest fins als nostres dies, gràcies al fet que la família de celleristes De Muller la va emmagatzemar a les seves instal·lacions fins al 1994 quan es va fer la cessió al Museu i es va procedir a la restauració. Darrere d’aquestes genuïnes barques de disseny tarragoní també hi ha una tragèdia: es van deixar de construir perquè el fill del Mestre Roch va naufragar a bord d’una d’elles, la puça Gavina. Ara, la Bruja n’és el darrer testimoni material.
A cal boter hi ha novetat
Hem mencionat de passada la família de productors de vins i licors De Muller, però al Museu queda palesa l’estreta relació entre el comerç del vi i el Port de Tarragona. Una activitat que es remunta al temps dels romans i que durant segles va ser la principal exportació de la regió. Així, no és estrany que la fabricació de botes hi tingui reservat un espai especial, per reforçar el vincle entre artesania, el vi i els molls. L’últim artesà boter de la ciutat va ser Joan Ibáñez; és de fet una professió pràcticament extingida.
En jubilar-se, ell i la seva filla Núria van llegar al Museu les eines pròpies de l’ofici: les aixes, els enformadors, les tatxes o els cèrcols. I per poder copsar millor com era la fabricació d’aquest element indispensable per al comerç marítim, també podem veure per etapes com era el procés laboriós de fer una bota. El Mestre Ibáñez, tanmateix, no va ser a temps de veure exposada la seva col·lecció, ja que va traspassar ara fa nou anys.
In the navy
Un port també és un lloc on sol haver-hi guàrdies, policies i militars. Potser menys donats al romanticisme, però treballadors indispensables per garantir la seguretat de l’activitat portuària; així com els ports sempre han estat necessaris per moure tropes. Al Museu, pels nostàlgics dels uniformes, en podem admirar alguns de ben curiosos. N’hi ha de l’autoritat portuària —dels d’abans d’un gris franquista deliciós i d’actuals amb el blau marí de la democràcia—, però els meus preferits són els donats per Josep Maixé, de la Marina espanyola. Uns tallats finíssims de grumet.
Però també vestidures d’oficials: uniformes de gala de capità de fragata i unes robes curioses de l’Armada republicana, en el curt període entre dictadures. Mercedes Ravina va llegar un record familiar preuat, un uniforme de tinent de navili de l’any 1932. Devia pertànyer a un senyor petit, perquè ara només hi cabria un nen de primària, però fins i tot ens han arribat els galons perfectament conservats en una capsa de cartró ornamentada.
Tota la pesca
Com no podia ser d’altra manera, els ormeigs de pesca tenen una presència molt important al Museu del Port. A banda de les fotografies, com ara una instantània històrica de la primera barca de pesca a motor que va sortir de Tarragona el 1926, el caràcter serrallenc s’expressa a través dels objectes idiosincràtics de l’ofici. Els Pedrol, Carme i Albert, família de pescadors coneguda com ‘els de la Guita’, han donat pipes, beques, esclops, fogonets i cassoles per cuinar els romescos de bordo, la nostra recepta marinera més distintiva.
I no només es pesca a terra: mentre els homes eren a la mar, les dones remendaven les xarxes, portaven els números i anaven pels despatxos a demanar permisos. Una feina silenciada sense la qual no s’entèn la vida del Serrallo i l’activitat pesquera. Per reconèixer-la, per exemple, una cadira de remendar i les agulles i agullols necessaris.
Però si hi ha una peça al Museu de ressons tràgics i de càrrega humana, és la manegueta de la barca Luisa Navarro, també donada per Josep Maixé. El 1930, per Sant Lluc una riuada salvatge va inundar el Serrallo. Davant l’emergència, aquesta embarcació va ser lligada a un balcó del carrer Trafalgar i desenes de famílies de pescadors hi va pujar, evitant ser enduts mar endins i salvant la vida. En agraïment, aquesta peça de la barca va ser a partir de llavors reverenciada, amb una devoció compartida per tot el barri mariner.
Hi ha molts altres objectes entranyables procedents de donacions, on destaquen vestits i útils de l’Escola de Marineria del Club Nàutic o material esportiu per practicar el rem, llegats de Tomàs Forteza i Francina García i la família Serres, respectivament. O la col·lecció de modelisme d’Esteve Galindo, amb més de 70 reproduccions que ressegueixen la història de la marina. Tots ells tarragonins que, han mamat l’amor a la vida portuària i amb aquests gestos el volen perpetuar. Unes històries per descobrir gràcies a l’amable i instruït guiatge del Museu, i recrear-s’hi.