Es fa difícil explicar Catalunya sense l'hoquei. L'hoquei és important. Però no pel que us penseu, i sobretot, no pel que en diu el discurs oficial woke homeòpata de l’actualitat, que ens falseja l’esport com un repositori de valors de pau i harmonia universal. De fet, podríem dir que l’hoquei és l’esport antiwoke per excel·lència, i al país on van néixer i que ens ha exportat aquestes batalles de la identitat i la victimització ho tenen claríssim.
Si no de què tanta popularitat —en regressió, val a dir, tristament— per a un espectacle on l’ull humà amb prou feines pot detectar el moviment de la bola o el disc. No, aquí l’interès no rau en la pilota com en els esports per a gent sana i normal com el futbol, el rugbi, el bàsquet o el tenis sinó en una cosa tan etèria i tan necessària com la gestió del dolor que infligim i, per extensió, del mal que les persones duem ben endins del cor.
Als Estats Units, dèiem, tothom sap que els jugadors d’hoquei —sobre gel en el seu cas— no salten a la pista delerosos de demostrar les seves habilitats tècniques. El que més es valora en la pràctica d’aquest esport bàrbar és el joc subterrani, les travetes amb l’estic i, si pot ser buidar ulls a cops de bola. Fotre’s hòsties, en definitiva i dirimir com a homes el que avui, en el fangar social de la violència simbòlica, només es pot solucionar amb silencis i frustració.
Aquesta honestedat americana encara no ens ha arribat, però no patiu, que al final tot acaba fent cap a les colònies i aquest esport caspós per a bestiotes indòmites tornarà a recuperar la seva esplendor nacional, forjada en una època que enduria les persones. Una època de derrota i de postguerra on els joves catalans van canviar els fusells pels estics i on es va començar a transformar un dels pobles històricament més violents de l’Europa occidental en un estol de capons desnaturalitzats que té com a ídol de masses el ghandi de pixarrí Jordi Cuixart. La testosterona es va circumscriure exclusivament a la pista, i així ha de ser. Crec.
Abans de continuar amb la glossa de les virtuts de l’hoquei cal explicar una anècdota il·lustrativa dels encomiables valors que representa aquest esport, que em ve relatada des de fonts fidedignes d’una de les capitals de l’hoquei català: la noble i prescindible ciutat d’Igualada. Es veu que els directius de l’insigne club d’hoquei de la industriosa població de l’Anoia estaven escandalitzats per una pràctica habitual dels seus homòlegs del Reus Deportiu.
En competicions europees, els reusencs solien acollir els àrbitres —generalment italians i portuguesos— a la millor suite de l’Hotel Gaudí, encara que pels que conegueu la quantitat limitada de luxe que pot oferir aquest establiment emblemàtic de la ciutat del Baix Camp això us pugui semblar poca cosa.
Tot pagat, esclar, i a cos de rei. I per minimitzar les opcions que l’endemà xiulés faltes i penals contra el Reus, el primer que es trobava el senyor àrbitre quan obria la porta de l’habitació d’hotel era una senyora puta amb les cames ben obertes. Més d’un diu que aquest va ser el secret de l’èxit de les sis copes d’Europa del club, però això és un extrem ofensiu que cal negar amb tota la rotunditat imaginable.
En certa ocasió, però, a la vigília d’un partit transcendental contra el Benfica, un àrbitre italià, en descobrir la meuca estesa al llit, va telefonar emprenyadíssim a les oficines del Reus Deportiu. Què que era allò. Que què s’havien cregut. El president, tremolant i veient l’eliminatòria perduda, se’n va anar corrent cap a l’hotel. Amarat de suor freda, l’home va trucar a la porta. Ningú no contestava. No se sentia res a l’altra banda. A veure si de l’atac d’indignació a l’home li havia agafat una feridura, comentaven esglaiats.
Estaven a punt de trucar a la policia, als bombers i a les ambulàncies, però algun treballador de l’hotel va saber mantenir la calma, va anar a buscar la clau i van obrir la porta. A dins s’hi van trobar una escena insòlita. Tots conills i en plena activitat lúbrica, hi havia l’àrbitre ben viu i eixorivit. Hi havia la puta del Reus, també. Però a més a més hi havia dues professionals addicionals que havia sufragat el Benfica. Per a la pròxima, aquesta és la tarifa, els va amollar l’àrbitre italià abans de fer-los fora i continuar concentrat en els exercicis prematx.
L’estiu de l’any passat, un president del Reus Deportiu que en principi no és el mateix de l’anècdota precedent, va ser absolt d’un delicte d’estafa, administració deslleial i apropiació indeguda. Es tracta d’un mite de l’hoquei, Joan Sabater, per molts el millor jugador de la història d’aquest esport catalaníssim. Curiós personatge, el president Sabater. Un home que va ser un rostre conegut a tota la Ibèria hoqueística, que va arribar a ser diputat del Congrés per l’UCD de Suárez i que després se li van conèixer negocis amb Rodolfo Martín Villa i els tecnòcrates franquistes reformats a cuitacorrents durant la Transició. Més tard, valent-se del prestigi conquerit a les pistes els anys 60 i 70, va conquerir la presidència d’un club ja molt allunyat dels èxits europeus d’abans.
Segons l’acusació, Sabater tenia una Visa Or del club que manejava amb alegria i desimboltura, com ha de ser. Només faltaria que un home que ha donat tant al club i a la ciutat que en porta el nom no pogués tenir els seus legítims gastets de representació. Uns 150.000 euros, segons la demanda. Se’n van demostrar, en seu judicial, uns quants menys, entre els quals destacaven factures de restaurants, compres a la perfumeria Júlia d’Andorra, al Corte Inglés i al Pyrenées, viatges a París i, fins i tot, 5.000 euros en centres dietètics Pronokal. Això no és reprovable: per la salut i per la línia, el que faci falta. Fos com fos, els presumptes delictes ja havien prescrit i Sabater en va sortir net de papers.
Es va fer justícia davant de l’atac de la fiscalia espanyola i els adversaris que el van fotre fora de la presidència. A Reus, però, es veu que amb aquesta absolució no en tenien prou i ahir li van muntar un acte de desgreuge. Encobert, naturalment, a la catalanesca manera, vigilant molt el què diran. Els seus amics i gent pròxima han organitzat, justament ara que no ha passat ni mig any de la sentència, una exposició que rememora el Reus Deportiu gloriós de les sis copes d’Europa on Sabater n’era l’estrella indiscutible. Ara bé, com que han hagut de demanar la col·laboració de l’Ajuntament, de la Diputació i ho han hagut de pagar les empreses habituals del règim, van haver de dissimular una mica la maniobra de blanqueig de l’expresident.
Com que es pensen que som subnormals, Sabater hi apareix d’esquitllèbit i en segon terme. La mostra s’ha acabat dient «El Reus de les sis copes. Joan Sabater i l’època daurada de l’hoquei reusenc», i el comissari ha recorregut a una narrativa ridícula consistent en barrejar-hi una mica de reusenquisme tronat, el CN Reus Ploms —l’altre gran club de la ciutat— i unes teories sociopolítiques delirants que m’estimo més no escriure per no contribuir a la taxa de suïcidis en aquests temps d’especial atenció a la salut mental.
L’exposició del Museu de Reus és modesta, competent i està bé. No acaba de quedar clara quina és la participació del Centre de Lectura com a ateneu cultural, i sembla que, com altres institucions locals, no hagin acabat de calcular gaire bé què significa estampar la firma en aquesta operació retorçada. Però més enllà de les fotografies, els patins i els estics d’època, ahir durant la inauguració a ningú se li escapava el veritable objectiu de la mostra, que és reivindicar la figura de Sabater utilitzant els seus companys d’equip perquè no es notés tant. Com a bons col·legues s’hi van prestar i uns quants van sortir a la foto. Uns jaios entranyables. Una altra cosa va ser la visible incomoditat d’algun polític i autoritat, que eren conscients de la mandanga en què els van fer participar i no les tenien totes. No és el cas del president de la Federació Espanyola Carmelo Paniagua, un home arnat que sembla tret precisament de l’època de les sis copes. Va dir coses tirant a franquistes, que ja era una mica el clima del revival.
Reunit un centenar de persones al carrer, en la intempèrie gèlida de la setmana dels barbuts per motius pandèmics i amb absències destacades del món de l’esport local, sí que es veia més desplaçada la presidenta de la Diputació de Tarragona, Noemí Llauradó, que va fer un discurset seguint les directrius bonistes del partit i refermant-se en uns valors que com he dit no són els de l’hoquei i menys els de l’hoquei de postguerra. I també estava incòmode i dubitatiu l’alcalde Carles Pellicer, que va assegurar que a Reus l’hoquei és el hòquei amb jota, pronunciat amb velar molt aspirada. Pellicer no sap gaire de fonètica catalana però si del currículum de Sabater i devia pensar com cony s’havia fotut en aquest subtil rentat d’imatge. Va ser molt divertit.
Però no perdem el món de vista. La convocatòria va ser un èxit i cal felicitar els organitzadors per haver entabanat mitja ciutat en aquesta calculada operació de desgreuge. Mentre esperem que l’esperit destraler del hòquei torni a les llars dels reusencs —i dels catalans en general— i ens alliberi del jou de la correcció postmoderna, reconforta saber que encara conservem la màxima virtut de la diplomàcia i la política, que és el cinisme.