Enmig de l’obscuritat i dels buits que caracteritzen la meva memòria infantil, tinc un record ben viu del primer cop que vaig entrar a un hipermercat. Devia ser a mitjan anys vuitanta i era un Carrefour que es va instal·lar entre Reus i Tarragona. Encara hi és. Cal tenir en compte que jo era una mena de nen mort. De fet, encara ho sóc: la vida no m’ha interessat mai gaire i els millors moments de l’existència els he passat sempre dins del meu cap. D’aquí que he procurat històricament vehicular la meva activitat vegetativa —els mínims esforços— a dormir com més hores millor, que és el que més m’agrada i em connecta amb el meu jo veritable, que és estar mort. Em sembla la posició més honesta —sembla contradictòria, però no ho és pas— per algú que s’identifica com un vocacional mort hedonista. Al capdavall, com ens diu la propaganda contemporània, ningú no et pot dir què has de ser i cal perseguir els nostres somnis.
Per a un nen mort com jo, entrar en un hipermercat era alhora fantàstic i estressant. Hi vaig aprendre a estimar el capitalisme i hi vaig descobrir els productes ultraprocessats. Els meus intel·ligents lectors, que són majoritàriament drogoaddictes, sabran entendre que es poden estimar coses que ens són nocives, no hi aprofundirem. El cas és que els dissabtes anàvem a l’hipermercat en família i omplíem un carro de vint mil pessetes, per passar la setmana, i jo tenia el meu premi en forma dels primers bollicaos o dalkys de xocolata i nata, que no m’agradaven massa però tots els nens vius de l’escola em publicitaven, com a agents encoberts de l’economia imperial. M’esforçava molt perquè m’agradés el sucre refinat, però no hi havia manera: les substàncies estimulants no eren aptes per a un nen mort. Ara que lligo caps, la meva hipersensibilitat especial i l'al·lèrgia a la vida m'han impedit dur a terme activitats que per a tothom són normals, com ara anar a discoteques o a concerts electrificats. No els suporto bé i, una vegada que em van dur a veure Mishima, la defensa del meu cos va ser adormir-m'hi com un soc.
Potser avui, amb els avenços mèdics del diagnòstic dels trastorns mentals i les ganes de tenir nens ‘especials’ ja estaria xutat d’alguna droga més acordada amb el meu caràcter. No ho sabrem mai. En aquells temps, es desitjava silentment que et sortís un nen prodigi, una tara cognitiva que pogués convertir els fills en músics virtuosos, informàtics disruptius o futbolistes talentosos, no sé, coses que poguessin treure els progenitors de pobres. Ara, en el clima de sobreprotecció i idiotització general, tinc la sensació que s’ha perdut aquella noble aspiració a viure dels fills que havia fomentat el nostre progrés. Cuidar la descendència era una forma d’inversió en el futur, i la gent s’hi mirava més. Quan ha quedat clar que els fills no miraran per nosaltres, hem deixat la seva educació en mans dels mestres i de youtube, agents que tenen altres interessos econòmics no necessàriament relacionats amb el benestar dels pares.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
És clar que hi ha persones que tenen fills de manera egoista, però no com a inversió econòmica sinó ‘terapèutica’. Nens que es tenen per guarir relacions destrossades i personalitats desviades, per demostrar-se a un mateix que pots ser mare o pare solter, nens que són armes contra els avis, nens que són mascotes que s’han de treure a passejar. La Natura sempre s’obre camí i troba formes i pretextos per portar més gent viva al món, contra l’evidència que el planeta no ens necessita. Tots estimats i protegits, és clar, perquè una criatura, al final, sempre es fa estimar. Jo ho sé veure perquè estic mort, però no tothom compta amb aquesta clarividència.
L’altre dia vaig saber que als hipermercats Bonpreu-Esclat dediquen dues hores setmanals als nens especials. En diuen ‘les hores tranquil·les’. Cada dissabte, de tres a cinc, diuen, «per afavorir la compra a persones amb autisme i hipersensibilitat sensorial, reduïm la intensitat lumínica i acústica de l’establiment». Vaig pensar que de petit m’hauria agradat que m’haguessin tingut aquesta deferència com a nen mort. Faig un boicot actiu a aquesta cadena de supermercats catalanistes, on he calculat que el preu de ser català se’l cobren amb aproximadament un 15% d’increment de preus. Del tot ofensiu. A més, et fan aquella cosa tan incòmoda d’intentar cobrar-te un arrodoniment revolucionari bonista quan passes pel datàfon, allò tan molest de pretendre cuinar-te el peix que hi compres —el súmmum del processisme— i, per si no fos poc, t’obliguen a fer la compra immers en un fil musical tenebrós amb cançons dels Catarres i Pep Sala. L’infern a la terra.
Però vaig vèncer les meves pors i dissabte després de dinar m’hi vaig arribar a comprar garrafes d’aigua. Per documentar-me amb més precisió, vaig anar a dos Esclats diferents. Efectivament, la llum hi era lleument rebaixada, no hi havia fil musical ni megafonia. Tampoc se sentien els sons estridents de les màquines de tallar embotits, que és una cosa que tant als hipersensibles com als morts ens provoca certa angoixa. Vaig voltar una estona pels passadissos, amb l’esperança de trobar-me algun pare o mare acompanyat del seu fill autista, però no vaig tenir sort. Com a gent estranya, només vaig detectar una presència important de jubilats francesos, com a reflex d’una civilització en estat molt avançat de descomposició. A una senyora molt morta, li vaig haver de xiuxiuejar en francès —per respectar el silenci de cementiri— que s’apartés del lineal dels formatges, que feia cinc minuts que l’ocupava i no m’hi deixava accedir.
És cert que, enmig l’oasi de la compra silent, hi destacaven els pips de les caixes registradores més emprenyadors que mai i les veus dels reposadors que no col·laboraven gaire amb l’atmosfera zen, però en línies generals va ser una experiència agradable i gairebé onírica, transcendent: un supermercat amb els passadissos semideserts plens de francesos i espectres callats és una imatge que s’acosta bastant a la meva visió de la mort. Una manera de comprar tan humana que no s’entén perquè no sempre és així. És clar que llavors hauríem de tornar a la realitat i entendre que, com totes les accions en pro de la humanització dels escenaris capitalistes, aquestes hores tranquil·les tenen un component essencial de propaganda. Per vendre més, ho diu tota la mercadotècnia, es necessita llum i soroll. I els zombis fem menys gasto.
Vaig baixar al pàrquing tan impactat que fins i tot em vaig oblidar de comprar l’aigua. En deixar el carro a la filera per recuperar la moneda vaig notar que se m’havia quedat un nen d’uns deu anys palplantat al costat, mirant-me fixament. Em va dir ‘hola’ tres cops i no vaig saber què dir-li, acollonit que no fos un espectre del passat, el meu jo de fa trenta anys que hagués vingut a transmetre’m un missatge important. Un advertiment. Va sortir per darrere son pare al rescat, amb un gran somriure protector, acostumat a haver d’excusar l’intrusisme inquisitiu del nen. «No li facis cas, ja les fa aquestes coses, és especial. Anem, Aniol, que comprarem els weikis que t’agraden».