Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Imatge de Marc Ribas durant un Joc de Cartes.

Horror al càmping

Aquesta setmana 'Joc de Cartes' ha fet la tradicional visita anual a Tarragona perquè no sigui dit, i va visitar tres càmpings de la Costa Daurada que també tenen restaurants. És una cosa absurda, ja ho sé, però ja no ve d'aquí. Vam tenir una bona prota: una xoni ignorant i superba

Ei, què passa mariques. Se us saluda després d'una setmana en què 'Joc de Cartes' va ser substituït per una emissió televisiva encara més lamentable com és un partit de futbol fent caritat a una associació de neurodesmanegats. Amb lo fàcil que seria que els futbolistes donessin una ínfima part del seu sou per a aquestes nobles causes i estalviar-nos els teatrets de la llàgrima que agraden tant al guardiolisme del règim. En fi, farem veure que no ha passat res, perquè el gastro talent xou de TV3 ahir va tornar amb una edició normaleta, però amb alguna coseta destacable. Que destacarem.

Si en l'última crònica em va venir de gust recordar-vos la vostra condició de desferra moral pel fet de ser seguidors d'aquests articles, avui m'agradaria ser positiu en la meva homilia introductòria i destacar el valor performatiu i regenerador que tenen. Gràcies a la mobilització popular a les xarxes socials, els estafadors de The Paella Experience es van veure retratats, per exemple. O, segons em van fer saber fa pocs dies, el perill públic del Deja Vu de Premià o de Vilassar de Mar (m'importa una puta merda en quin poble sigui) ha estat conjurat i el xiringuito ha xapat. Són notícies excel·lents que exemplifiquen la necessitat de cagar-se en la puta ossamenta d'aquests trilers de la gana com a mesura indispensable per impartir justícia i seguretat alimentària. També és veritat que jo m'estimaria més que els antres d'aquesta mena quedessin arranats per les simpàtiques pedregades que ens visiten aquest final d'estiu, però encara no he après a dirigir-les amb més precisió. Doneu-me temps per entrenar-me més.

És la batalla principal que tenim per endavant, i la podem guanyar. L'altra és contra els preus demencials de la restauració i la inflació galopant, però aquesta és més difícil. Encara que s'ha de vigilar molt segons on perquè no te la fotin, és cert que els restaurants estan tenint molts problemes per equilibrar les despeses en aliments contenint els preus finals de la factura al client. Cal ser sensible, perquè és complicat donar de dinar amb un mínim de qualitat per menys de 30 euros. Una altra cosa són aquests tiquets de seixanta per paelles de merda amb gambes congelades que s'estan escampant perillosament i que fa quedar en ridícul tots els que critiquen David Muñoz per posar el menú de DiverXo a més de 300 €. Ja us asseguro jo que és baratíssim, més si ho compareu amb el 80% d'àpats horribles pels que heu pagat aquest estiu.

[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]

I fet aquest instructiu apunt econòmic, anem a la teca. Restaurants de càmping a la Costa Daurada. Aquest era l'insuls leitmotiv del 'Joc de Cartes' d'ahir i va tenir uns protagonistes doncs també bastant dessaborits, tret d'una xoni tenyida d'índia Pocahontas que va donar bastant de joc. Però anem per ordre. El primer lloc on ens va portar un més que mai sudapollista Marc Ribas, va ser un establiment a peu de platja dit Maykao, al famosíssim càmping Torre del Sol de Mont-roig. És tan famós que jo que hi visc al costat (hi puc anar a peu, en bici o en el meu flamant caiac inflable) no ho havia sentit en ma puta vida. Sí que és més conegut el contigu xiringuito del Ramon, que resulta que és el tiet del propietari del Maykao, el Llorenç. Em direu que què cony us importa tota aquesta nissaga de restauradors de platja i tindreu raó. Però sóc jo qui escriu i us feu fotre. El tal Llorenç és conegut per haver tingut molts negociets del ram per la contrada i inclús en un de Tarragona servia carn de cocodril, segons em comenten sense cap garantia de rigor periodístic, però això a qui li importa. Només és perquè calibreu la dimensió del personatge.

Però pel que es va poder apreciar ahir, sembla que s'ha redimit d'aquesta tendència a l'excentricitat i ara fa el mateix que tothom. Sobretot perquè té una senyora a la cuina que es diu Puri i em va caure molt bé. La molt picarona, quan va veure que en una nevera només hi havia una barra de mantega, es va preguntar si tenien planejat reproduir alguna escena de l'Últim Tango a París. Jejjejjjjejjjj. Ja se'm va guanyar el cor, tot i que, recordem-ho, el revisionisme barruf ha dictaminat que allò de Marlon Brando i Maria Schneider va ser una violació anal consentida per Bertolucci. Segurament amb raó, perquè no em digueu que sempre dono la raó al mateix bàndol. Equanimitat per davant de tot.

Fos com fos i sigui com sigui la meva amiga Puri de Mont-roig, el menjar que dona no és per tirar coets, no us penseu. En una correcció grisa tirant a menyspreable i amb cartes amb fotos per a guiris. Va treure coses com un teriyakitatakimerdaki (no tenien ni puta idea del que era: un tataki és una manera de tallar, un teriyaki una forma de coure en salsa) d'aquesta tonyina que no és tonyina que ara està de moda vendre, ja us n'he parlat algun dia. També va servir un tàrtar de salmó quer era com una amanida, condemnable des de tots els prismes imaginables. I pop, naturalment. Fins a dues classes de pop. El marroquí a la puta brasa i un de més petit que devia ser de l'Oceà Índic fregit sencer. De veritat, deixeu en pau els putos pops, pobres bèsties, què us han fet? Que no heu vist el documental de Netflix que fa plorar de lo bones persones que són? És que al final em pensaré que sou justets. Deixem-ho. Menció especial per a les postres, que no n'acostumo a parlar però eren d'una deficiència remarcable. Coses com un tiramisú sense mascarpone, un coulant com una magdalena (Ribas dixit) o un flam negat i granulat. Per cada cullerada de sucre que us foteu, putos addictes viciosos, us haurien de clavar una coça a la melsa fins que en comptes d'insulina segregueu sang, a veure si us continua fent gràcia això de demanar 'una cosa dolceta' per acabar.

Al restaurant Salioli del càmping Creixell vam trobar un patró similar: un lloc més o menys agradable (ep, per ser un càmping, esclar. Per qui estigui prou xalat per anar a dinar a un càmping), uns personatges bastant normals i una cuina mediocre. Aquí hi remenava les cireres un xaval jove dit Adrián que li acaba de fotre el negoci a sons pares i que va fer l'espectacle lacrimogen setmanal, sortint a defensar cavallerosament una cambrera que va ser criticada. Va ser molt curiós perquè va afirmar que era la seva mà dreta "i de mans dretes no se'n tenen gaires" (LOL) i que ara se n'anava a treballar a un altre lloc perquè quan li proposava de pujar-li el sou ella deia que estava tan bé treballant al Salioli que no calia. Es pensen que ens mamem el dit, però bueno. A l'Adrián l'ajuda un cap de cuina valencià, expescador i exantenista, que tenia pinta precisament d'això: d'electricista valencià o de professor boig. Malgrat tot, a la cuina la tocava una mica.

Tot i les limitacions evidents del seu talent, van treure algun plat correcte que els va servir per guanyar amb certa comoditat el concurs, donat que els contrincants eren molt dolents. També cometre pecats gravíssims contra el gust nacional que no es poden exculpar pas. Una 'tripa de la mare', que potser era bona, però és que s'ha de ser molt imbècil per posar-li a un plat aquest nom. O una sépia a la planxa que estava clarament rebullida en els propis sucs de la descongelació. O unes braves que eren sobre el paper les millors de Tarragona però que no picaven. A tots aquests cuiners que atempten contra la sacra tradició de la patata brava sostraient-ne el coent per adaptar-la als paladars infantilitzats que ens assolen, jo els refregaria una mica de pasta de harissa extraconcentrada pel gland fins que s'arranquessin el prepuci de la picor. En cas dels no circumcidats, naturalment. Sort que els segons plats del Salioli estaven molt bé i se salven, pels pèls, de la crema.

I anem als infraessers de la setmana. Els vam trobar en un càmping de Roda de Berà, en un establiment anomenat Fusta Mar. Ja es veu que això ja no pot anar gaire bé només amb el nom. Veient el local, una mena de borda alpina tota de fusta decorada amb motius de western al costat de la platja, la cosa encara pintava pitjor. Els pitjors presagis es van confirmar amb l'estat higiènic de la cuina, que no era de les pitjors que hem vist però tenia els forns posats al costat de la pica i un terra que patinava d'oli, i això no és metàfora de res. A més, estava plena de pots de brou concentrat. Res de tot aquest percal seria excepcional si no fos per la pàjara que ho portava tot. La xoni Pocahontas tenyida d'atzabeja que us deia abans, la Mery, una impostora total, que deia que anava per advocada però va deixar de fer de passant de gestoria per posar-se a fer mal als fogons. També és culpa del David, el seu nóvio i gerent del Fusta Mar, esclar, un pobre noi que li deixa fer tot i qui també el van enxampar intentant colar troles com campanars quan va relatar una eperiència laboral a Suècia amb el Llorenç de Mont-roig.

La Mery va fer una demostració bastant impressionant d'ignorància als restaurants dels competidors. No sabia què era un micuit, no sabia què era un bacallà confitat, no sabia com es cou un pop, no sabia una puta merda. I a sobre era d'aquelles (el seu home també) que van d'enteradillos i donen lliçons. Com veiem cada setmana, quan els toca a ells demostrar què saben fer, l'espectacle és xamós i colossal. Al primer plat que van treure, un pop a la gallega oh sorpresa, anava tot esquitxat de sal negra que el David va tenir els collons de dir que era SAL DEL MAR MORT. Mira que m'han intentat colar mandangues durant la meva vida però una cosa així no l'havia vist mai. SAL DEL MAR MORT. T'haurien de tallar una orella i deixar-la en salmorra d'aquesta sal negra, tio. Potser així escarmentaries. De fet, però, les vacil·lacions en l'origen dels productes, el desconeixement de si eren frescos o congelats o no saber ni què eren receptes bàsiques com un pil pil, van ser constants de l'antre de la xoni Pocahontas i el seu calçasses.

Sobre les gambes al pil pil, que va ser la gran polèmica de la nit, cal fer un aclariment. A Andalusia de les clàssiques gambes a l'ajillo també en diuen al pil pil o al pim pim, i no tenen res a veure amb el pil pil basc fet amb la gelatina de bacallà. Això no sé per què és així, podria ser perquè els andalusos són subnormals, però no tinc una base cièntifica per contrastar-ho. S'ha de dir, però, perquè el carallot del Ribas estava tot cofoi enfontent-se'n de la xoni i afirmant que no sabia què era un pil pil. Que és cert, però amb el matís que he fet jo. En qualsevol cas, les gambes al pil pil que van servir eren uns llagostins congelats de pèssima qualitat, tous i desfets com larves de panerola americana gegant en una salsa sospitosa de tomaca i bitxo.

També van sortir a taula la clàssica pota de pop pasteuritzada amb presumpte parmentier, costelles a la barbacoa tretes de blísters de plàstic, croquetes congelades, calamars congelats i uns plats bizarríssims amb tots aquests elements combinats de manera aleatòria i sense criteri. Però el pitjor de tot va ser un arròs negre terrorífic, llefiscós i lluent com l'asfalt abans de barrejar amb la grava i amb unes gambes buides que semblaven crancs de riu afectats per una apocalipsi nuclear. Aquest arròs de pel·li de por va passar per les boques de tothom oscil·lant entre l'estupefacció i el fàstic rotund. La xoni Pocahontas es va defensar dient que es feia així (així amb tinta de calamar congelada amb conservants, devia voler dir) i que si volien que ho fes amb tinta de vaca. Tinta de vaca. Sal de la mar morta. Però per què em poseu aquesta gent dins de casa?

Com és evident, Fusta Mar va suspendre, inclús amb un quatre de Ribas i una estirada d'orelles insòlita del voluminós Madxef. La xoni Mery Pocahontas, una tia perillosa en la seva ignorància superba, la va estar a punt de liar grossa, aixecant-se de la taula i gairebé enfrontant-se a l'Adrián del Creixell, però el David li va parar una mica els peus conscient que havien quedat en evidència. Almenys els seus adversaris eren professionals, cosa que d'ells no es podrà dir. Tant de bo serveixi, com en en els casos que comentava a l'inici, perquè tanquin la paradeta i la xoni Pocahontas l'únic que hagi de cuinar siguin els tàpers quan torni a fer declaracions de renda a la gestoria. No n'hauries d'haver sortit mai, xica.