Tot puja, el cost de la vida s’ha disparat. Aquesta frase sintetitza el sentiment majoritari de la societat espanyola durant els últims mesos. Però aquest fenomen és innovador dins de la nostra història recent? Després la desenvoluparem en detall, però els hi avanço la resposta: no, no ho és.
Què és el cost de la vida?
Tot i que actualment es pateixin les conseqüències d’uns esdeveniments extraordinaris –una pandèmia mundial i la invasió a Ucraïna per part de Rússia–, la preocupació pel cost de vida sempre ha existit (i existirà) perquè a tots ens inquieta allò que afecta la nostra qualitat de vida.
Sabríeu definir què és el cost de la vida? Si bé és una expressió que veiem, escoltem i utilitzem de manera freqüent, no és fàcil donar una definició inequívoca. Confesso que jo no puc fer-ho.
Ara bé, sí que sabem explicar de què estem parlant.
De forma senzilla, entenem com a cost de la vida els recursos que necessitem per viure. Em direu, i amb raó, per viure com?, com vivim o com ens agradaria viure? Aquí no entrarem en aquesta qüestió perquè ens portaria cap a altres direccions. Donarem les claus comunes per contestar la pregunta en qualsevol d’ambdues versions.
Productivitat i preus
Una forma de mesurar els recursos que es necessiten per viure és segons el treball que s’ha de realitzar per tal d’aconseguir-los. Com a societat, aquell cost s’ha anat reduint amb el pas del temps, ja que, gràcies als avenços tecnològics, som capaços de produir més amb la mateixa quantitat de treball. És el que els economistes anomenem la productivitat del treball.
En la mesura en què aquesta productivitat augmenta, s'apugen els salaris dels qui treballen i s'incrementa el seu poder adquisitiu.
Una altra manera de mesurar els recursos necessaris per viure és amb relació als preus dels béns i serveis amb els quals cobrim les nostres necessitats i gustos. Per descomptat, aquesta visió està relacionada amb l'anterior. El nostre nivell i cost de vida seran definits per la comparació entre els nostres ingressos i els preus que paguem als mercats.
Però centrem-nos en els preus, ja que són els que més atenció reben. De fet, l'expressió amb què obria aquest article, aquell «tot puja», fa referència a l'increment de preus o inflació.
L'índex de preus al consum (IPC)
Comptem amb l'IPC per mesurar l'evolució dels preus dels béns i serveis amb el consum dels quals mantenim un determinat nivell de vida. Aquest indicador mesura el cost d'adquirir una cistella representativa del consum que realitza una llar espanyola, tot i que no inclogui el cost de l'habitatge (una clara limitació d'aquest indicador del cost de la vida).
A Espanya, l'Institut Nacional d'Estadística recull mensualment per tota la geografia espanyola milers de dades entorn uns 1 000 béns i serveis que constitueixen la cistella de consum. Amb aquesta informació calcula la taxa d'inflació, és a dir, el ritme al qual s'encareix la citada cistella.
La seva composició es va actualitzant periòdicament perquè canvien els patrons de consum: apareixen nous productes, altres deixen de consumir-se i hi ha canvis de qualitat. Per exemple, a l'última actualització la cistella de la compra ha incorporat les subscripcions a diaris online i ha eliminat els CD i els DVD. D'aquesta manera es mesura el cost de la vida en concordança a com es viu en cada moment.
El cost de la vida, segons l'IPC, a la història recent
Tradicionalment Espanya ha tingut un problema d'inflació, amb pujades contínues del cost de la cistella de consum. L'episodi més greu es va viure als anys 70 i 80 del segle passat, amb taxes anuals superiors al 25%. Fins i tot quan es va superar aquest tràngol, les taxes d'inflació no baixaven del 5%. Es va haver d'esperar a l'entrada en l'euro, al final el segle XX, per poder trencar aquest terra i portar les taxes d'inflació fins a valors acceptables.
Des de llavors l'economia espanyola ha experimentat una llarga fase d'estabilitat de preus; és a dir, de taxes d'inflació baixes. Fins a la crisi inflacionista actual i des de finals del 2012, la taxa d'inflació no havia superat el 3% anual. Inclús hi ha hagut moments de caiguda dels preus (molt poc freqüents).
I durant els dos anys anteriors a la pandèmia els preus gairebé no pujaven.
Caldria dir que ens havíem acostumat a un entorn en el qual l'augment del cost de la vida estava deixant de ser una preocupació. Per desgràcia, els esdeveniments ens van despertar bruscament d'aquest somieig. A poc a poc, la situació sembla controlar-se, però el que hem viscut hauria de recordar-nos que res ha de donar-se per segur, i tampoc l'estabilitat de preus, que trigarem a recuperar.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.