Aquesta setmana TarragonaDigital ha publicat un parell de notícies que conviden a una reflexió sobre el paper de l’administració en el dia a dia de les persones i de les ciutats.
Per una banda, des de la Generalitat de Catalunya, via Salut Pública han llençat el globus-sonda de prohibir que es fumi dins els vehicles privats. Fumar al volant ara mateix no está prohibit però ja és sancionable si fer-ho comporta distraccions i imprudències que puguin posar en perill el propi conductor i ocupants del vehicle o la resta de vehicles a la carretera. La policía doncs, ja pot posar sancions si ho detecta. Des de l’administració catalana es vol anar un pas més enllà i directament prohibir-ho.
Per altre cantó, l’alcalde de Tarragona ha anunciat -per fi- mà dura contra l’incivisme a la ciutat. Tarragona, d’uns mesos cap aquí transmet certa sensació de deixadesa, amb problemes d’abocadors il·legals, contenidors col·lapsats i brutícia. La bretolada de carregar-se les escultures de la Font del Centenari a les portes de Santa Tecla ha estat el detonant perque des de l’ajuntament s’hagin anunciat mesures educatives i d’acció conjunta amb les associacions veïnals i la policía local per posar fre immediatament a l’evident increment de l’incivisme a la ciutat.
En el primer cas les intencions de l’administració suposen un nou exemple d’intervencionisme força injustificat contra la llibertat individual de les persones. Quan el poder públic es posa paternalista i políticament correcte i dóna per fet que les persones són irresponsables i eixalabrades per naturalesa i que per això se’ls ha de prohibir fumar dins el seu vehicle -privat- perque elles mateixes no saben veure ni decidir quan i com poden encendre’s una cigarreta sense perill és quan els governants s’haurien de plantejar si no s’estan excedint en els seus límits i les seves funcions. És però molt temptador obrir aquests melons propagandístics que es mengen amb fruició en les converses de bar – o de terrassa, mentre es fumar un cigarret - i utilitzar-los com a cortina de fum per distreure d’aquelles mesures reals i urgents que l’administració té inexplicablement sobre la taula.
Convé anar reivindicant i eixamplant espais de respecte i autonomía per la llibertat individual i familiar on es poden prendre decisions pròpies i sense l’alè de l’estat al coll fiscalitzant-ho tot. Existeixen normatives, sancions i mesures per, en cas que hi hagi problemes, aplicar-les i corregir els casos concrets i puntuals que calguin.
Contràriament, en el cas tarragoní, l’administració es veu obligada a fer alguna cosa ràpida per combatre l’incivisme de persones que demostren que aquesta llibertat individual dels paràgrafs anteriors els ve massa gran. Culpar a l’ajuntament, als polítics o als serveis de neteja de que la ciutat está bruta és el recurs fàcil. I segur que tot es pot millorar. Però els responsables de que Tarragona estigui bruta és dels que embruten, en primer terme, és a dir, dels ciutadans incívics, a títol individual. Fer pagar els plats trencats a l’administració pública del que és una responsabilitat clarament individual no és just tot i que políticament és temptador i més en precampanya electoral.
Un i altre casos són exemples de l’eterna discussió sobre els límits de la llibertat individual i el paper de l’estat enfront de l’individu. Els segles passen però el debat segueix igual de viu.