Jordi Turull va exercir com a conseller de Presidència durant poc més de tres mesos abans de ser condemnat a 12 anys de presó amb els altres líders del procés. Ell, també, ha volgut participar a ‘Persistim. Cartografia de l'1-O: el relat d'un pres polític', el llibre que explica tots els detalls sobre el referèndum i la posterior sentència des del punt de vista dels empresonats.
Entre les seves anècdotes, Turull s’encarrega de recordar també els errors comesos, què canviaria i com afrontaria el futur. Ell ho té clar: per tornar a la lleialtat que va fer possible el referèndum, s’ha d’aparcar «egos, politiqueria, càlculs electorals, sectarisme partidista, desitjos de biografies personals i desconfiances». El seu missatge és contundent: «Els posturejos es paguen cars».
Ni fer el ridícul, ni enganyar la gent
El dia 6 de setembre de 2017, Turull va passar un aniversari excepcional. Feia dos mesos que Puigdemont l’havia anomenat conseller de la Presidència substituint a Neus Munté, i s’estava a punt de celebrar el famós ple on van aprovar-se les lleis del referèndum. «Ara sí que va de debò i que això no es cap broma», va pensar Turull en aquell moment. Reconeix, a més, que aquell dia al Parlament l’oposició «va guanyar mediàticament».
Després d’aquell ple, tocava preparar tot per poder celebrar l’1-O sense interrupcions. Perquè això passi les regles són clares: «la clau és que cadascú només sàpiga allò que l'afecta directament i deixar els mòbils fora de les reunions» explica Turull sobre la xarxa «clandestina» que es va formar per poder realitzar el referèndum. Sabent que tot podria sortir malament i el càstig seria de gran repercussió, sembla que l’exconseller només tenia dues condicions per continuar amb el pla: «Demano que no em feu fer el ridícul ni enganyem la gent».
Al llibre, els polítics també parlen dels noms en clau que utilitzaven per planejar l’1-O: «les urnes eren les pizzes» i les paperetes «invitacions de casament». Tot i el nerviosisme d’aquells dies i l’expectació pel que podria passar, Turull confessa que «els dies que separen el 20-S de l'1-O són uns dels de més activitat i felicitat política de la meva vida, pel grau d'unitat, complicitat, confiança i lleialtat que vivim».
«Deixar pas» a Junqueras
Explica, així, tot el que van haver de plantejar perquè sortís bé: com esquivar el control de la Guàrdia Civil, el dispositiu de control que es trobava davant el Palau de la Generalitat la nit abans del referèndum, i com algú fins i tot «planteja parar el referèndum». També recorda l’emoció de poder comunicar els resultats, i el dubte sobre com poder gestionar les conseqüències que aquesta votació havia generat. El nerviosisme i la por va augmentar després d’escolat els discursos de Rajoy i el rei Felip VI, culminant-se amb l’empresonament dels Jordis dues setmanes després.
Turull parlava de la «felicitat» que van portar els dies anteriors al referèndum perquè les setmanes posteriors van passar a ser un malson. La unitat política que acompanyava a tots abans de l’1-O se n'havia anat substituïda per la por i el neguit de què passaria. Al llibre asseguren que el que no permetrien mai és que l’estat utilitzés la violència física contra les persones per aturar el referèndum i les seves conseqüències. Puigdemont, en aquest moment, es planteja anar a eleccions per intentar tranquil·litzar i aclarir la situació. Turull, per la seva part, li aconsella «deixar pas» a Junqueras per assumir la presidència del govern, tot i que després de comunicar-li al líder d’ERC declina l’oferta.
«El que us espera és culpa meva»
El mateix dia que es declara la independència, s’aconsella als membres del Govern que dormin fora de casa per seguretat. L’endemà se citarien a l’estació de tren de Perpinyà. Turull recorda com va arribar a casa i la pressió va poder amb ell: va començar a plorar mentre demanava perdó a la seva família pels dies que vindrien: «Ho sento, el que ens espera i us espera a partir d’ara és culpa meva».
Durant aquell cap de setmana recorren Catalunya, canviant la destinació per amargar-se i planejar els següents passos. La Fiscalia ja s’ha querellat contra ells i només és qüestió de temps. Aquí sorgeixen dues opcions: exiliar-se o enfrontar-se a presó. Turull explica per què va escollir aquesta última.
Va ser el passat 2 de novembre quan la jutgessa Lamela va decretar presó. «Quan et tanquen sol al calabós et cau tot a sobre», afirma l’exconseller. Tot i això, també explica el seu truc per no enfonsar-se mentre es troba entre aquelles quatre parets: Assegura que ha de «pensar en curt», exclusivament en els pròxims dies i no en un futur llunyà.
L’exconseller, també llicenciat en dret, va preparar-se el judici del 12 de febrer per intentar guanyar la quantitat més gran de punts davant el jurat. Va intentar «trobar el to, que no sigui massa d’emprenyat, no tenir to de suficiència, ni frívol». Va ser durant aquell moment quan tenir lloc la famosa pregunta del fiscal: «vostè és soci d’Òmnium?» i la seva resposta: «Sóc soci d'Òmnium, de la Fundació Catalana de l'Esplai, d'Intermón Oxfam, de Càrites i del Racc». Sobre aquests moments, Turull afirma que «ho passes pitjor amb una entrevista de Terribas, Basté, Heredia o Bassas, que van més informats».
El judici, «insultant»
El dia abans que es comuniqués la sentència del procés, Turull va trucar els seus pares i els va dir que «quan sentin la xifra divideixin per quatre i li restin 20 mesos per saber quan podré començar a sortir». Es mostra també indignat amb el judici, que afirma que «no ha servit de res». «És insultant. Té rigor zero, és una sentència que es defensa més que no acusa» escriu al llibre.
Repassant la preparació, celebració i conseqüències del referèndum de l’1-O, Turull deixa clar que no sent «ni un bocí de penediment» i adverteix «que ningú s’equivoqui, aquesta sentència no decapita l’independentisme». Crida, al mateix temps, a «persistir» en aquesta lluita, convidant a la reflexió i apuntant que s’ha de ser «conscients de les fortaleses, les debilitats i les misèries del moviment».
«L’heroi de la independència serà el poble»
Sobre tot aquest procés i la lluita que encara continua, Turull assegura entre les pàgines del llibre que «l’heroi de la independència no serà una persona o un partit, sinó el poble» que «per fer possible l’acord un ha de baixar un graó de les seves pretensions i l’altre n’ha de pujar un». Crida, així, a «refer la confiança, perdonar-se i guardar els retrets a la tauleta de nit», a més de recordar que s’ha d'«abstreure’s dels profetes del desànim i el derrotisme», i així poder «concentrar-se en la recerca de solucions» i no en recrear-se en els problemes. «La roba bruta es renta a casa», conclou.