La ciutat de Nova York era per a mi una idea d’univers fins i tot abans que en fos conscient. Diria que cap cultura europea –catalana a banda, esclar– no ha tingut tanta influència al meu imaginari com la cultura americana. Per culpa de les traduccions de llibres, les pel·lícules i els canals de pagament, des de petita l’americanitat ha construït una part important del meu paisatge sentimental. Des que tinc consciència llegeixo, veig, penso i imagino Nova York com un dels millors llocs del planeta, i anar-hi volia dir confirmar les meves intuïcions i els meus enamoraments. Fins i tot em feia una mica de gràcia que la ciutat no m’agradés tant com preveia, perquè m’hauria vist obligada a canviar la visió del món. Però ja ho va escriure Pla: Nova York no és un país d’interrogants, de perplexitats o de preguntes. Nova York és una ciutat de respostes. El meu viatge va ser exactament això: reafirmar a cada cantonada de Manhattan que el millor dels prejudicis és quan els pots confirmar.
Com que no volia que m’agafessin unes ganes terribles d’anar-hi, que és el que passa llegint-lo, durant anys he evitat el Weekend (d’estiu) a Nova York de Josep Pla. El seu viatge és de l’any 1954, i és impressionant veure com capta perfectament unes intuïcions que es confirmen gairebé idèntiques 60 anys després. És un dels llibres on hi he vist d’una manera més cristal·lina l’abast del geni planià, entre altres coses perquè escriu sense disposar dels milions de referències que tenim ara. Pla diu que la contundència de l’impacte que produeix la ciutat depèn del nombre de pel·lícules que hàgim vist sobre ella, i que tota la literatura que als europeus els arriba sobre Nova York és sensacionalista i cinematogràfica. Es queixa que hi ha una tradició literària europea «si no falsa, almenys insuportablement exagerada» que exigeix parlar de la ciutat amb un lèxic «crispat, febricitant i dramàtic» que no coincideix amb la realitat que hi troba.
«L’exacta posició de l’home en aquesta ciutat –escriu Pla– és impressionant: l’home no és res, una pura insignificança, davant d’aquesta superestructura que ha construït i que potser ja no podria dominar».
Des del taxi que ens portava de l’aeroport a Madison Avenue, on ens deixaven un apartament, pensava que la ciutat no tindrà mai la capacitat de treure’s l’aura cinematogràfica de sobre. Entre els meus amics, Nova York representa el millor que pot donar una ciutat, l’ideal més elevat, la millor versió de la vida. Una ciutat que carrega amb aquestes esperances t’ha d’impressionar per força. Mentre el cotxe corria pels carrers on els gratacels creixien, se’m confirmava el tòpic etern –cada metre d’alçada que guanyen els edificis el perds tu de rellevància: «l’exacta posició de l’home en aquesta ciutat –escriu Pla– és impressionant: l’home no és res, una pura insignificança, davant d’aquesta superestructura que ha construït i que potser ja no podria dominar».
Quan el porter ens obria servicialment la porta de l’edifici que seria casa nostra, les nostres amfitriones van aparèixer corrents per la vorera –literalment, la seva manera de passejar és caminar a ritme de marxa atlètica. Ens van donar una benvinguda efusiva però breu, com correspon a la gent que va per feina. Vam conèixer el gosset que seria el nostre company de pis, i vam constatar que si el porter t’obre la porta quan passeges un bichon maltès és molt difícil creure que no ets en una pel·lícula manhattaniana. Sense parar a rentar-nos les mans, les amfitriones, el gosset i nosaltres vam córrer cap a Central Park a ritme accelerat: «Nova York és una ciutat d’un ritme frenètic. La gent corre pels carrers (...) El ritme és fort, en efecte, i no es veu pas gaire gent que divagui pels carrers adormits drets, com a casa nostra és tan corrent».
Una de les millors coses de Nova York, i no descobreixo res, és el seu ritme. Gràcies a l’enorme quantitat de gent en circulació, a la ciutat els turistes es difonen en la massa d’una manera molt endreçada. L’engranatge obliga tothom a seguir el ritme ràpid –però no precipitat– de la ciutat. A excepció del Brooklyn Bridge, un manyoc de suor i humanitat; i de l’espectacle de Times Square, Nova York a l’agost m’ha semblat una ciutat que distribueix molt bé els seus turistes. També Pla ho va veure així: «La mateixa densitat de la concentració humana, el sentiment universal dels mateixos perills, la pressió que exerceix sobre cada individu la presència dels altres, creen un sentit superior de la disciplina –una disciplina voluntària, activa, col·laborant».
«Per a algú a qui no se li acaba mai la curiositat, estic segura que Nova York és la millor ciutat del món».
Aquell dia feia massa hores que estàvem desperts però no volia anar al llit sense veure la Cinquena Avinguda, i vam baixar-la des de l’alçada del Metropolitan. Allà vaig entendre una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta ciutat: no li acabaràs mai l’energia. D’alguna manera, la ciutat també te la contagia a tu, perquè per molt cansat que estiguis no se t’acabaran les ganes de veure més coses. Per a algú a qui no se li acaba mai la curiositat, estic segura que Nova York és la millor ciutat del món. Una altra vegada, Pla ho va veure primer i millor: «La fatiga, certament, no acaba pas per desfer-vos els ressorts de la curiositat, ni de bon tros. La curiositat es manté viva, perquè la ciutat té una fascinació que avui potser seria difícil de trobar en qualsevol altra de la nostra concepció».
Els millors passeigs per Central Park els vam fer d’hora al matí amb el gosset. De vuit a nou és l’hora paradisíaca per als gossets al parc, perquè els amos els poden deixar lliures sense corretja i ells poden treure l’adrenalina acumulada de passar-se el dia tancats en apartaments. Té raó Pla quan diu que Central Park no causa una gran impressió a un europeu que ha vist la magnificència dels parcs de Londres. El més bonic de l’escenari és veure com els gratacels –el manat fantàstic d’espàrrecs, en la famosíssima comparació de l’escriptor– s’eleven entre els arbres del parc. «Les verticals de Nova York són l’anti-Gaudí» és una frase encara avui insuperada.
No imagino gaires coses més boniques que passejar per l’elegància sòbria de Park Avenue un matí d’estiu, que és el que vam fer de camí a la Frick Collection, un museu fet amb la col·lecció privada del magnat de l’acer i col·leccionista Henry Frick, que vivia en aquesta casa a principi del segle passat. Com que hi anava sense gaires referències, la impressió va ser fortíssima. No tenia ni idea que em trobaria meravelles com el tríptic del progrés de l’amor de Fragonard estampat a les parets d’una de les sales. Tampoc m’esperava trobar el baró de Charlus, representat com a comte de Montesquieu al famós quadre de Whistler, a l’única sala dedicada a la pintura americana. És absurd repassar aquí els tresors de la col·lecció, però és sens dubte el lloc més europeu que m’he trobat a Nova York.
«Nova York no és més que un nucli europeu més ràpid, més eficaç, més pràctic, infinitament més ric i més ple d’abundància».
L’europeisme novaiorkès és una de les coses que va obsessionar Pla en la seva visita, que no esperava trobar uns lligams tan estrets entre la ciutat i el seu continent. Des que entra a la ciutat pel Hudson, la riba del riu li sembla europea, i és una impressió que no fa més que confirmar com més dies passa a la ciutat: «Nova York no és més que un nucli europeu més ràpid, més eficaç, més pràctic, infinitament més ric i més ple d’abundància» o aquesta altra: «No he vist res més que coses europees infinitament perfeccionades». Pla no entén la ciutat sense connectar-la amb els seus orígens al vell continent. Diu que Nova York és una alternació de tendències alemanyes i records anglosaxons, i que la força de la ciutat s’explica barrejant la tenacitat del nord d’Europa i la tradició germànica amb l’agudesa afilada de la gràcia anglesa.
Diria que la principal diferència entre Londres i Nova York és que en aquesta última fa la sensació, al contrari que a la capital anglesa, que amb diners i barra pots entrar gairebé a tot arreu. La superioritat moral europea es veu bé en aquest matís: Nova York és una ciutat inabastable, però a Londres hi ha llocs on, per qüestions culturals o de classe, no hi podràs accedir mai. A Pla li sembla que, a Nova York, Europa és simplement una obsessió: «a la ciutat hi ha tres formes d’art autèntic i original: la música dels negres; el teatre jueu i l’arquitectura (...) Tota la resta no són més que reflexos de l’activitat intel·lectual del nord d’Europa i d’Itàlia».
Una de les primeres coses que va voler fer Pla quan va arribar a la ciutat, a banda de demanar de contemplar senyores americanes, és veure el paisatge des d’un lloc elevat per saber què trepitjava: «Malgrat el seu considerable volum, Manhattan, sense dubte a causa de la seva estructura geomètrica, és per a una persona dotada d’una certa experiència de ciutats i d’un mínim sentit d’orientació, bastant fàcil de comprendre». Jo el vaig copiar des del Rockefeller Centre. La vista impressiona però és des de terra on entens una de les idees que mou la ciutat, que és el replantejament de la mesura humana: «A Nova York és possible d’adonar-se que hi ha dues menes de vertigen: el de l’altura i el de la petitesa, que és el vertigen de l’anorreament».
Sortint d’allà vam arribar a peu fins al majestuós Upper West Side, i vam veure Central Park per l’altra banda fins a arribar a Strawberry Fields, el memorial de John Lennon on uns hippies desafinaven davant de turistes cansats de caminar. Després de prendre una copa decebedora al King Cole’s Bar, a l’hotel St Regis, vam decidir que algú ens havia d’aconsellar bé sobre cocteleries perquè no aniríem enlloc amb les barres dels hotels clàssics. Abans havíem tret el cap al bar de l’hotel Roosevelt i en comptes de senyors com Roger Sterling, com esperava trobar, hi havia un exèrcit de ianquis panxuts bevent unes copes espantoses.
Una de les sorpreses més agradables de Nova York va ser el caos magnífic de Wall Street, que és un univers en si mateix. No sabia que entre gratacels hi ha amagat el Federal Hall, ni sabia que hi havia la tomba d’Alexander Hamilton al cementiri més antic de la ciutat, dins la Trinity Church. Vam caminar des de la riba del riu fins al World Trade Centre, on vam aprofitar una pluja imprevista per visitar la blanquíssima estació de Calatrava, per pujar fins a Grand Central Station. En una de les cantonades de la cèlebre estació hi ha el Campbell, un bar que havia estat l’oficina privada d’un magnat dels ferrocarrils durant els anys 20. Les copes no són res de l’altre món però el lloc és extraordinari. Després vam baixar al famosíssim Oyster Bar, conegut pel seu sostre de volta catalana il·luminada. Hi vam menjar un absurd sandwich de caviar, que el bar ha recuperat després d’una elegia a la New Yorker que va causar rebombori entre els novaiorquesos, que no volen deixar passar cap oportunitat de fer-se els excèntrics. L’alcohol ens va donar una mica més de veta per pujar caminant cap a casa i mirar l’edifici Chrysler des de tots els cantons. Potser és per l’efecte d’un dry martini mal fet, però des d’aquell moment s’ha convertit en el meu gratacel preferit.
«Els americans estan positivament contents de la civilització que han creat, de les institucions que els regeixen i del lloc on han arribat. Això dóna un color, una vida, un optimisme a la vida americana, que a Europa no existeix».
Pla diu que els primers dies d’estar a Nova York la curiositat es concentra en el que la ciutat té de més espectacular i grandiós però després tot això passa a segon terme: «Després hom descobreix que ací hi ha milions de persones que estan orgulloses de la urbanització de la ciutat, de les seves impressionants estructures verticals, però que això, precisament pel fet d’haver-se convertit en pura normalitat, afecta poc la vida general de la gent. Diré que els americans estan positivament contents de la civilització que han creat, de les institucions que els regeixen i del lloc on han arribat. Això dóna un color, una vida, un optimisme a la vida americana, que a Europa no existeix». Tot i que el discurs de l’optimisme americà contra la decadència europea està molt passat, crec és al Greenwich Village on es veu millor que en cap altre lloc el vitalisme d’una ciutat on tothom diposita les seves ambicions. Confesso que tenia els meus amics per uns pedants quan em cantaven les meravelles del Village i m’explicaven les nits inesgotables que hi havien passat, però veient-ho amb els meus ulls ells han guanyat molta credibilitat i el meu escepticisme ha perdut molts punts.
Un dels llocs més bonics del Village és als voltants del Flatiron Building –aquell edifici que es veu pla d’un cantó. Des d’allà vam caminar fins a Washington Square, on els meus intents per trobar la casa de Henry James on va escriure la novel·la amb el mateix nom van fracassar miserablement. A prop hi ha la llibreria Strand, que tothom m’havia lloat com una gran cosa i jo vaig trobar que era un supermercat de llibres amb molta fusta. Els americans tenen la mania d’encabir tota la literatura dins l’etiqueta "Fiction”, i allà s’hi barregen llibres de tota mena sense cap pretensió d’ordre ni de distinció. On més he notat la meva pedanteria europea és a les poques llibreries que he visitat a Nova York, on m’he mirat amb displicència el seu igualitarisme cultural. A mi encara m’agrada que un llibreter endreci la seva botiga amb pretensions.
Abans de fer un passeig fins al Whitney, vam fer una parada d’homenatge al Comedy Cellar, que per a nosaltres sempre serà el paisatge de la sèrie pseudo autobiogràfica de Louis CK, l’escenari on puja a fer els seus monòlegs després de vagabundejar pels carrers de la ciutat. La col·lecció permanent del Whitney no és gran cosa, i les propostes de la biennal mereixen un reportatge a banda; però l’edifici és preciós i el paisatge del costat del riu també. Una de les sorpreses museístiques de la ciutat ha estat el Guggenheim –l’exposició és magnífica, i està endreçada amb una proposta molt interessant. La mida del museu és perfecta perquè és gran però abastable, en contrast amb el Metropolitan, del que només puc dir això que ja va veure Pla l’any 54: «si els digués que aquest museu justifica per ell sol un viatge a Amèrica, potser ho trobarien una exageració. No ho és pas. És una veritat real i precisa».
Sortint del Whitney vam creuar el barri de Chelsea, on tenies la sensació de veure milions de dòlars flotant damunt del teu cap, en una bombolla de luxe i pretensió d’un gust extraordinari. Al Chelsea Market hi ha la saturació habitual dels centres comercials americans. És una estesa infinita de bars i restaurants amb planta sencera dedicada al marisc, on una legió de japonesos menjava llagosta crua a peu dret com si fóssim en un reportatge de Foster Wallace. Després de perdre’ns en un ascensor que ens va portar a un espai de rodatge, unes oficines de Google i un esdeveniment massiu de Youtube, vam sortir a la High Line, una antiga via de tren elevada i convertida en parc a l’aire lliure. No és res més que un passeig de vianants sense cotxes dins la ciutat, però em sembla que als novaiorquesos els fa molta gràcia tenir un lloc on no s’hi pot accedir en cotxe, com si tenir un carrer exclusiu de vianants fos un exotisme. Passejant per allà vam fer una parada important al Milk Bar, on fan el pastís en què s’inspira el Crack Pie del Torpedo –els qui l’heu tastat sabeu que l’excursió està justificada. Vam decidir, per fortuna nostra, que ens agrada més el de Barcelona.
«Quan em vaig posar al llit aquella nit, pensava que era el dia de la meva vida que havia vist més coses. Uns dies més tard, em vaig trobar el pensament calcat en aquesta frase de Pla».
A la nit vam anar cap a l’East Village, un dels espectacles humans més magnífics que he vist mai. A cada quilòmetre que fas t'adones que totes les vegades que has fet servir l’adjectiu inabastable no sabies de què estaves parlant. Pla té una intuïció boníssima, que s’aguanta perfectament 60 anys després, que és dedicar moltes pàgines del seu llibre a parlar de l’abundància. Per a ell, Nova York va lligat a aquesta idea. A mi m’ha passat exactament el mateix. «Nova York és l’espectacle d’abundància més gran, probablement, de la història humana. És aquest espectacle el que empetiteix Europa; és aquest contrast el que converteix Europa en un món esquàlid, reduït i insignificant». Quan em vaig posar al llit aquella nit, pensava que era el dia de la meva vida que havia vist més coses. Uns dies més tard, em vaig trobar el pensament calcat en aquesta frase de Pla: «Després d’haver caminat, a peu i a cavall, uns quilòmetres per Nova York, m’adono que avui ha estat el dia de la meva vida que he vist més coses».
A l’escriptor el va sorprendre la immensa quantitat de botigues, d’aparadors i de cotxes que hi havia a la ciutat. El tema dels cotxes queda, per motius obvis, bastant superat; però jo no he vist mai tants bars i restaurants junts com a l’East Village, i dubto que m’ho trobi en cap altra ciutat occidental. Molt ben aconsellats, vam fer una copa que mereixia aquest nom a Amor y Amargo. És un bar fosquíssim i estret, amb una barra preciosa, comandada per un bàrman de rictus seriós que aguantava estoicament els crits dels bevedors –els americans no saben parlar en multitud sense cridar– i que servia les copes amb la mala llet i la precisió dels que saben què estan fent. Tot i que vam fer ruta per alguns bars memorables, el millor va ser el Dante, al carrer Macdougal, al Greenwich Village, una cocteleria amb menjar italià que et fa sentir com en una pel·lícula de Woody Allen. Té una barra de rajoles blanques preciosa, una carta extensíssima i un dels millors negronis que he tastat.
Em sembla que l’únic que ha quedat una mica desfasat del què hem arribat a veure de la ciutat és Chinatown i Little Italy. Són llocs bonics i s’han de veure, però diria que han quedat absorbits pel mite i el que veu algú sense dominar-ho gaire és bàsicament un decorat –molt reeixit en el cas de les botigues de Chinatown. Em penso que aquests barris servien per explicar molt bé el segle passat, quan Nova York era una ciutat de possibilitats infinites per als immigrants. Pla ho explica: «Ací la persona disposada a treballar i a guanyar diners no coneix les traves i les dificultats que a Europa ha imposat la vagància general progressiva».
«Tothom que té una determinada apetència superior se’n pot sortir, perquè les facilitats són innombrables».
Pla sap veure molt bé les possibilitats d’una ciutat com aquesta perquè quan ell la visita «Europa és un continent ple com un ou, Amèrica és un continent per a emplenar (...) més enllà de Nova York no hi ha més que geografia i immensitat». També sap entendre per on se’n sortiran els americans per contrast amb els europeus. En un moment en què tothom depreciava la cultura americana per vulgar i per poc sofisticada, ell escriu: «La cultura popular americana és adotzenada, primària i formada per llocs comuns i per sensacions vulgaríssimes. Però la cultura popular americana té l’avantatge que no és un carreró sense sortida. Tothom que té una determinada apetència superior se’n pot sortir, perquè les facilitats són innombrables».
Una cosa que Pla també va veure molt bé és que Nova York deshidrata el cos d’una manera molt sensible, i que la ciutat incita a beure líquids secs i freds: «A Nova York sempre es té set; almenys jo hi he sentit permanentment una sensació de set». Si bé és veritat que fer vint-i-cinc quilòmetres a peu al dia era una bona manera de tenir set, la veritat és que no he begut mai tant cafè i te gelat com aquella setmana. El tòpic és cert: en aquesta ciutat, tothom va constantment amb alguna beguda freda a les mans. Un matí se’m va ocórrer demanar un cafè calent a l’Starbucks i els cambrers gairebé truquen una ambulància. «En aquest país –escriu Pla– la distinció entre el que surt fred i el que surt calent és permanent i real. El fred no solament és un element de conservació dels aliments i dels líquids, sinó que és una sensació palatal considerada infinitament agradable. Tot és frozen».
El que passa amb la beguda també passa als interiors. L’aire condicionat surt fortíssim i congelat, i no entenc com el contrast entre l’asfíxia de l’exterior i el fred polar dels interiors no provoca molts incidents. Les nostres amfitriones es queixaven permanentment de calor i vaig saber que viuen amb l’aire permanentment posat, fins i tot per dormir. La meva preferència a viure sense crear un ambient artificial no es va entendre gaire, ni tampoc la idea d’obrir les finestres per ventilar. Pla ho va veure tal com ho he viscut: «Els interiors urbans viuen permanentment en una climatització continua, en una atmosfera artificial. La calefacció crea l’aire condicional hivernal; l’aire condicionat crea la temperatura, fresca, de l’estiu. Aquesta artificiositat atmosfèrica contribueix sens dubte a assecar la gola i us porta a tenir set».
«La ciutat de Nova York no és un lloc per a persones lànguides, exsangües i tristes. És una ciutat que fa venir gana de menjar i beure».
A Nova York també hi hem estat molt bé –pocs dies i molt controlats, gràcies a Déu– perquè tenim una mica aquesta actitud de gastar inconscient i desenfrenada que tenen els americans, el “gastar deliberadament”, com en diu Pla. «La ciutat de Nova York no és un lloc per a persones lànguides, exsangües i tristes. És una ciutat que fa venir gana de menjar i beure». A Barcelona, de seguida que t’agrada una mica viure, la gent et tracta com si fossis un hedonista desenfrenat. A Nova York la reticència a gastar és absurda. És una ciutat que convida a consumir, a gastar i a comprar sense aturador: «Sempre hi ha en la vostra àrea visual un nombre més o menys gran de persones en curs de posar-se la mà a la butxaca o de firmar un xec». Pla diu que els europeus volen que tot duri, que l’ús de les coses s’allargui, perquè només pensen a estalviar i a consumir el menys possible, però «els americans tenen les idees contràries: el seu ideal és gastar, consumir, tocar sempre novetats. Nosaltres, com a burgesos, creiem en el sargit; els americans creuen en el llençar».
Una de les coses que més va sorprendre Pla durant el seu viatge va ser l’alegria i l’optimisme que transmetia Amèrica davant d’una Europa decadent. L’escriptor ve a dir que a Nova York tothom vol ser ric, tothom vol prosperar, tothom veu oportunitats allà on a Europa hi ha estancament i carrerons sense sortida: «Nosaltres estem educats en el sistema de l’ocultació dels nostres propis defectes. Som barrocs, convencionals, manieristes i jesuítics. Quan ve el fracàs sempre tenim un ideal o un altre que utilitzem per a cobrir-nos. D’ideals, a Europa, n’hi ha més que un foc no cremaria». Per a Pla, Nova York és la ciutat de l’acció, dels diners, del moviment. Nova York crea i contagia energia. Tot i les jornades maratonianes, el nostre cansament era físic, no mental. Vam apurar cada dia fins a caure literalment rendits de son. Vam tornar al Village cada vegada que vam poder. Gairebé cada nit, abans d’anar a dormir, decidíem baixar a la Cinquena Avinguda per travessar-la tornant cap a casa. No aprofitar cada segon de marge hauria estat com trair la força que la ciutat projecta.
Tenir un lloc idealitzat i que no et decebi és una de les coses boniques que et poden passar al món. No sé si hi ha cap ciutat que visqui tant a l’alçada del seu mite com aquesta. Nova York ha tingut la capacitat de sorprendre’m, tot i la càrrega d’expectatives que duia de casa. Confirmar aquest enamorament ha reafirmat el meu univers particular i, descarregada del pes romàntic de la primera vegada, sé que una part de mi sempre estarà maquinant com i quan hi podré tornar.