El cineasta argentí Carlos Müller, guanyador de dues de les quatre categories del Festival Internacional de Cinema de Reus d'enguany conegut com a Memorimage 2020, ha enviat un missatge d'agraïment a la ciutat. Per una banda, es mostrava moderadament content perquè la seva pel·lícula La vuelta de San Perón havia obtingut el guardó Cinema-Rescat i la distinció del públic. Per l'altra, destacava els esforços de l'organització, fins a l'últim moment, perquè el festival es pogués celebrar de manera presencial. El cinema és un fet social, diu Müller. Memorimage 2020, però, ha estat plenament virtual i el fet de poder-lo gaudir des de casa ha tingut una gran acceptació.
Aquests dos fets junts, com es pot apreciar, ens sumeixen de ple en la paradoxa. Ja fa temps que Memorimage és l'esdeveniment cultural més interessant de la ciutat —cosa que és mèrit dels organitzadors però també, cal dir-ho, demèrit de la resta de sector cultural reusenc, aquella vella i coneguda olor de l'endogàmia— i, contra l'opinió respectable de Carlos Müller, haver pogut celebrar l'edició de 2020 online se li ha posat bé. Sabem que no era la preferència ni de la companyia promotora del festival ni de l'Ajuntament de Reus, i que s'han hagut de moure les dates per les restriccions de la pandèmia de coronavirus. Però desenganyem-nos: haver-nos pogut estalviar les cadires incòmodes de la platea del Teatre Bartrina i punxar les pel·lis des del sofà en calces o calçotets, la samarreta foradada d'anar per casa, manteta i tassa de caldo té el seu què.
Pel que he deduït de les paraules de la directora del certamen, Anna Petrus, l'organització del festival també s'agafa aquí, fent de la necessitat, virtut. Segons Petrus, els films del Memorimage 2020 han pogut arribar a més gent, més lluny i amb la màxima qualitat. Petrus fins i tot ens ha fet saber que les pel·lícules havien arribat a la llunyana illa de Menorca, per la qual cosa només es pot considerar com a èxit el festival. De fet, en futures edicions ja s'haurà de contemplar, com a mínim, una fórmula híbrida presencial i virtual, perquè quan t'acostumes a lo bo ja és difícil tornar enrere.
El que no ha dit Anna Petrus en la breu cloenda del festival conduïda per la reusenca il·lustre Montse Llussà és que entre tota la gent a qui ha arribat el Memorimage hi sóc jo, cosa que sempre és important, i més des que recelo dels actes amb públic. I com a excel·lent professional que sóc m'he mirat totes les pel·lícules de la secció oficial. Com és natural, n'hi ha que m'han agradat més que d'altres, però no es pot negar un nivell mitjà notable i peces reament molt bones.
Són nou pel·lícules —que es podran recuperar encara durant un mes a Filmin— que giren al voltant de les imatges d'arxiu i el documentalisme, que és la senya d'identitat del festival reusenc. Hi hem trobat films que assagen la biografia com Pilar Aymerich. La mirada felina, una producció de Jordi Portals que repassa els cinquanta anys de carrera de la fotògrafa, amb fotos molt representatives de la transició i la lluita feminista. És una pel·li una mica avorrida però a la qual no se li pot rebatre l'alt valor documental i d'homenatge.
Una altra mostra de gènere biogràfic documental a competició ha estat la molt més friqui El hombre que pudo salvar la vida a Michael Jackson, de David Chammuel. Una cinta sorprenent i divertidíssima que s'estructura al voltant d'una entrevista a Luixy Toledo, un cantant castellà que afirma —amb proves més o menys convincents— que Jackson li va plagiar el hit Thriller a partir d'una cinta de cassette que li havia enviat l'any 69 i contenia la cançó 'Excorcismo'. Com una mena de Searching for Sugar Man castís, la narració de Toledo juga amb l'engany, la sorpresa i el gir de guió i amb la suspensió de la credulitat, fins al relat inversemblant de l'intent del protagonista de Talavera de la Reina de salvar la vida del cantant americà. Un gran entreteniment.
Com a homenatge també funciona el curt El Abogado, d'Antonio Alonso. Un panegíric de modesta qualitat cinematogràfica però emotiu. Un producte fet per al consol de familiars i amics d'Ignacio Echeverría, l'skater madrileny que va morir en els atemptats gihadistes de Londres el 2017, gairebé com a dany col·lateral, quan va defensar una dona al pont de Borough Market a cops de monopatí i va rebre una punyalada que el va matar a 38 anys.
En el capítol local, Memorimage 2020 també ens ha deixat veure dues produccions del Camp de Tarragona. A la reusenca Casa Navàs. Reconstruint la memòria queda documentat en una breu peça de disset minuts el procés de la recent reconstrucció del capcer del característic edifici, bombardejat durant la guerra. L'aposta de la nova propietat i la descoberta d'algunes pedres originals enderrocades que la família ha conservat ha permès els arquitectes tornar a esculpir —amb la mateixa pedra de Vinaixa que es va fer servir a principis del segle XX— la peça, tot anunciant la futura reconstrucció de la torratxa també perduda. Un reportatge digne, però amb els habituals tics del reusenquisme xaró que el fan una pel·li de consum intern municipal.
Per compensar, també hem pogut veure una peça de consum intern per a la ciutat de Tarragona. Los Glosters és un film de Nando Caballero que repassa els trenta anys de trajectòria del grup tarragoní que va començar com a Pirats amb tota la moguda del rock català i es van reconvertir en la banda que són ara, cantant en castellà, com a representants nostàlgics de l'escena mod i sixties a Tarragona. Un concert a la Sala Zero i la gravació d'un disc en directe serveixen d'espina dorsal d'una pel·li simpàtica que intenta donar a valor de tarragonor als Glosters.
De les tres millors pel·lícules del certamen n'han sortit, a les postres, les guanyadores. És a dir que el jurat més o menys sabia el que es feia. De fet, no del tot, perquè segurament A media voz —guardonada amb el premi principal Ciutat de Reus— és pitjor film que La vuelta de San Perón, però entenc que s'havien de repartir els premis. La meva preferida hauria estat They Call me Babu, de l'holandesa Sandra Beerens, una història molt ben trenada que relata el viatge d'una dida indonèsia a la metròpoli europea i el retorn a l'arxipèlag just abans de l'ocupació japonesa de la II Guerra Mundial i la independència del país. Un joc de miralls entre colonitzadors i colonitzats amb càrrega de profunditat política i molta intel·ligència narrativa.
També La vuelta de San Perón i A media voz tenen un fort component polític. En el primer cas, és una mostra de recuperació d'una cinta de propaganda del règim argentí peronista que acaba servint com a estímul per a una retrobada familiar, en un gir molt ben portat. En el segon cas l'exili cubà es teixeix amb la història de nostàlgia i inadaptació de dues amigues emigrades a Europa, i desavingudes per motius polítics. Un intercanvi de missatges audiovisuals serà la seva manera de recuperar el contacte. És la pel·lícula visualment més complexa de les seleccionades i la que té un llenguatge més acordat amb el discurs actual, per tant no és estrany que el jurat li hagi donat la màxima distinció. Opinions personals al marge.
La potència política de A media voz, encara que no sigui el que se'n destaca més, és contundent. Les premiades, Heidi Hassa i Patricia Pérez, en el missatge d'agraïment, han volgut recordar el greu moment que es viu a l'illa caribenya, amb constants episodis de censura a la llibertat d'expressió, opressió i violència governamental, i s'han mostrat esperançades pel Movimiento San Isidro, una revolta popular que s'ha aixecat contra la dictadura neocastrista. Si el premi serveix per fer d'altaveu a un conflicte obert que sembla que ja no està de moda, ja el podem donar per bo. L'enhorabona a les guardonades i visca Cuba Lliure.