Xavier Font

L'hora dels vanos

El país necessita més gent com Xavier Font, el creador de 'Locomía'. Males persones, tarats i amb prou orgull per saber punxar la pilota quan no els deixen jugar

Catalunya cansa i m’he pres una setmana llarga de recés, més o menys delimitada per les efusions festamajòriques de Sant Joan i de Sant Pere. He intentat no participar de les converses i preocupacions de la tribu, però no he pogut evitar observar certes tendències consolidades entre els meus estimats conciutadans en actitud relaxada d’estar colonitzant carrers, platges i terrasses. La primera i més important és l’absoluta desconnexió amb la política autonòmica, amb el benentès que els catalans ja han acceptat que la Generalitat és una empresa gestora i que només els afecta en cas que n’hagin de cobrar, directament o indirecta, nòmines. Això és un progrés considerable.

 

La segona cosa que he entès és que estava equivocat: no és que la gent no sabés les respostes de la gran aixecada de camisa política de la dècada passada, és que, per sanitat mental, era reticent a fer-se les preguntes corresponents. Això és una mica trist, però té un punt esperançador: no som tan subnormals com aparentem, només ho fem veure. És, en el fons, una demostració d’intel·ligència en xarxa i de capacitat adaptativa. Un punt de reinici no ideal ni trempador, però de més verdes en maduren, ves, que us he de dir.

 

La tercera. Una preocupació ètnica clara. Que es vindria a traduir en un qui som i com podem evitar continuar fent el passerell. I també en la percepció real —més enllà de la propaganda publicada— d’una reducció i envelliment del cos nacional. Que cada cop som menys, vaja, i hi ha més interès a treure rendiment mercantil d’aquesta residualització que a posar-hi remei. No són abstraccions tarotístiques. Malgrat que he intentat defugir-les, m’he trobat immers en converses sofistes sobre la salut del català, sobre la immersió, sobre immigrants, sobre si som tal o si som pasqual. Una lata constant. Inclús em vaig haver de barallar per defensar el meu dret a no tenir cap mena d’opinió sobre la Creu de Sant Jordi concedida als Estopa. Me la sua a qui doni les seves medalles de cartró una Generalitat que ja no representa els catalans. Que facin els que els surti de la xona.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

A tothom, davant la pretensió ingènua d’arreglar el país en efusions de tertúlia, he remès al que m’ha semblat el producte d’anàlisi social i política més ben fet i esclaridor que he vist els últims temps. Es diu Locomía, el mayor culebrón jamás bailado, són tres episodis d’una hora i tracta, com el seu nom indica i no enganya a ningú, de la història de Locomía, la boy band vuitantera dels ventalls que va marcar un canvi d’època a Espanya i es va acabar com el rosari de l’aurora. La sèrie no està només bé perquè parla de batalles de maricons i això sempre és garantia de marro, sinó perquè fuig explícitament de la retòrica barrufa i el victimisme contemporani per fonamentar els vectors i els motors del drama en pulsions universals com l’orgull, el ressentiment, l’amor i la venjança.

 

És a dir, Locomía està travessat per tota mena de ressons shakespearians que la fan una representació major de la comèdia humana, sobretot amb l’aparició al segon capítol del productor madrileny Gil, que exerceix d’antagonista del fundador del grup a Eivissa, el barceloní Xavier Font. De fet, tota la història del grup és una gran al·legoria del que en llenguatge d’aquells temps se’n deia ‘encaix’ entre Catalunya i Espanya: un català arrauxat té una idea brillant, se’n va a Eivissa a desenvolupar-la, crea una mena de cort de marginats al voltant seu —ell en diu harem—, la cosa té un èxit esclatant i ve un tio de Madrid per vampiritzar-la —aprofitant-se de les febleses i psicopaties de Font— i robar la gallina dels ous d’or.

 

El personatge més curiós és el mateix Font, a qui tothom li diu Javier, però que apareix reiteradament en pantalla subtitulat com a Xavier, amb la cara inflada de botox i el cos ple de tatuatges entre altres seqüeles evidents d’una vida de drogaddicció, amb una actitud que oscil·la entre la del boig perillós i l’estrateg calculador. És un perfil inquietant, megalòman i manipulador, un home amb ànsies de poder, un malandando que usa les persones en benefici propi i les tira a la brossa. Un sorge dels que en el seu pas per la presó es va dedicar a muntar espectacles entre els reclusos. Un home que hauria de ser el president de la Generalitat. En el que ell considera el pitjor error de la seva vida, Font va deixar escapar el control de Locomía i el va cedir a Gil, que volia convertir el grup en un fenomen comercial global. Va estar a punt d’aconseguir-ho, però quan estaven a punt de petar-ho a Miami, Xavier Font va aprofitar una badada per tornar a fotre cullerada i rebentar-ho tot.

 

És el moment més emotiu del documental. Pres d’una ànsia destructiva d’Antic Testament, aquest deu grillat aplica la secular màxima ibèrica ‘la maté porqué era mía’. Els components originals són foragitats de la franquícia i Gil intenta fer un grup nou amb tots els ressentits que s’havien anat quedant pel camí però que, és clar, ni tenen el talent dels primers ni són acceptats pel públic. Locomía mor, tothom perd i, el que és millor, els dos galls encara s’estan barallant trenta anys després. Vaig plorar i tot.

 

Segons les dades oficials, l’any 2017 Madrid va culminar un procés històric que es coïa des del final de la guerra i va superar per primer cop el PIB de Catalunya. Amb la total aquiescència i col·laboració dels poders econòmics i polítics catalans, que no han tingut esma ni ganes ni talent per defensar-se d’una reconcentració que ha condemnat el país a la insignificança i en la seva progressiva conversió en un parc temàtic per a turistes. Font tampoc se’n va sortir del tot, però almenys, a base de mala fe, boicot actiu i mutilació autoinfligida va impedir que la gran empresa espanyola es lucrés amb la seva creació i va consolidar un empat perpetu que no afavoria ningú. Tarat, però digne.