Acabem la setmana amb una mica de bon humor. L’altre dia vaig atropellar un porc. Un senglar, per si voleu l’especificació taxonòmica. Va picar contra la placa de la matrícula i va sortir volant per sobre del capó. Per la trajectòria que va descriure la paràbola, calculo que uns quinze metres. Era molt fosc, la carretera era buida i ja no el vaig veure més. Si em llegeixes, amic senglar, espero que estiguis bé, però el més probable és que ara siguis un cadàver infestat de formigues, entre els matolls.
El primer que vaig fer va ser trucar la meva dona que, a banda de ser la femella humana més guapa de la Catalunya Sud, és una persona amb un elevat sentit de la justícia natural i un do per saber què està bé i què no. Jo, aquesta perspectiva ja l’he perdut. Enteneu-me: sóc influenciable i m’heu enfonsat tant en el relativisme que no sabia què fer. Em va dir, naturalment, que no fes el mec i que tornés cap a casa. És el que en termes artístics es diu un hit and run.
Abans, tenia clar que existia el mal. Ara és més difícil. Com sabeu, en aquest país tots som bellíssimes persones i suposo que se m’hi inclou a mi. Llavors, en un ecosistema que dilueix els delictes i les faltes en un neollenguatge bonista, com encaixem les ocasions en què intuïm que hem fet una cosa mal feta? En aquest paradís on no hi ha pecat, on queda la noció de la responsabilitat? Hi ha barra lliure per ser un filldeputa integral i excusar-se sempre amb sofismes i veritats atenuades? És un tema que m’amoïna.
Potser la més gran experta del país en fer el mal i donar-ne sempre les culpes a la climatologia és la molt lauríssima presidenta del Parlament Laura Borràs. Aquesta setmana n’hem tingut un altre exemple palmari, havent dit del dret i de l’inrevés que desobeiria el dictamen de la JEC i mantindria l’escó de Pau Juvillà. Tant és que des del dia 28 de gener el diputat de la CUP ja estigués suspès de sou i feina o que li hagi sobrevingut un càncer molt oportú. Com diu un amic* meu molt brillant, explicar que tens càncer com si fos la gran cosa i trenquessis un suposat tabú és l’esport nacional. Jo afegeixo que molts i moltes n’han tret rèdits professionals, d’aquesta confessió victimista, sense que afirmi que sigui el cas de Juvillà, que desconec. La malaltia —i la salut— haurien de ser sempre afers familiars, perquè el seu ús en l’àgora pública sempre acaba fent un tuf insuportable de perversió moral.
El cas és que Laura Borràs ha estat remenant la merda sis dies per arribar on tots sabíem que arribaríem, que és fer cas a qui paga, que és Espanya. Tanmateix, en la resolució final del cas, en forma de declaració de la secretària de la cambra, hi hem pogut trobar un reconeixement dels límits: es caguen en la presumpta inviolabilitat dels diputats autonòmics per no posar en risc als funcionaris. Una vegada més, es demostra que la comunitat autònoma de Catalunya no és res més que una empresa subcontractada per l’Estat, i que els seus treballadors tenen drets més consolidats que els ciutadans i els seus representants parlamentaris.
Res que no sabéssim, però ara amb més pornografia i doble penetració. I espera que descobreixin que en el nostre anus dilatadíssim hi caben encara dos o tres cogombres simultanis. Al final, el Parlament va votar una moció en què assegurava que Juvillà era diputat que Juvillà no va poder votar perquè ja no és diputat. Col·lisió amb la realitat i un altre senglar mort. Un esperpent encisador que hauria d’enviar d’una vegada per totes Borràs a casa seva si no fos que té una tropa nombrosa de fanàtics retardats que encara diran que surt reforçada d’aquest ridícul inqüestionable, una cagada formidable en la qual és impossible descartar-ne la mala fe.
Cal molt de talent per espifiar-la tant i sortir-se’n amb retòrica. Per això jo continuo amb el cor encongit per haver assassinat presumptament un porc i no trobo altra justificació que la confessió pública. Com l’Equipo A, he estat perseguit per crims que no he comès, i tinc eines emocionals per defensar-me d’això. Però no tinc la consciència preparada per no ser castigat per faltes que sí que he perpetrat, malgrat que en el nostre entorn experimentem contínuament que és la resolució més habitual, el que en podríem dir la normalitat.
L’il·lustre col·lega Albert Llibreta em descobria fa poc un article inquietant, on s’afirmava que està bé criar pollastres, xais o vaques per menjar-se’ls, que els fem un favor. En canvi, hi ha evidències científiques de la flexibilitat cognitiva dels porcs, cosa que sembla indicar que són éssers que raonen. Matar un porc no és aixafar un cuc, i ves a saber si la bèstia no tenia una família per alimentar. No m’ajuda a rentar les meves culpes ni a sentir-me millor saber que el sistema moral de l’època em proporciona una indulgència gairebé completa. Potser d'aquí a uns anys ens adonarem de la salvatjada que duem a terme amb aquesta espècie, com ara ens avergonyim d’haver estat una societat esclavista.
Potser llavors hi haurà una llei que em castigarà pel meu delicte, tot i que espero que hagi prescrit. Mentrestant, gaudiré del dolç regust de la impunitat. Tot i que sé que hauré de viure amb un incòmode rau-rau a la consciència. Només desitjo que aquest desassossec també corsequi l’ànima dels mataporcs de la tribu, que ara campen lliures i feliços per totes les nostres vexades institucions.