Rosario és una supervivent després d'haver perdut el seu fill a causa d'un suïcidi. «Va ser fa dos anys i mig, però és ara quan començo a parlar del tema. Els primers mesos estava en xoc, no m'ho creia i després vaig descobrir que parlar t'allibera de la ràbia i de la tristesa», confessa aquesta dona a la 'SER'.
«El duel és per a tota la vida, però cal trobar alguna il·lusió. Jo segueixo tenint dos fills, amics i tenia la meva mare malalta. Ara, també vull prestar l'ajuda que un dia no vaig poder prestar al meu fill», sentència.
A Rosario li van trucar un dia per dir-li que el seu fill s'havia pres la vida. «Calen moltes coses. Molt suport del Govern, plans de prevenció, suport a la salut mental i, sobretot, posar fi a l'estigma social i amb el tabú», sol·licita.
«També necessitem que els mitjans de comunicació s'impliquin i que els suïcidis no siguin només xifres o informacions sensacionalistes. Cal educació emocional a les escoles. Que no hi hagi 'bullying' i que, si algú veu una persona passant-ho malament, ajudi una mica», remarca.
«El nostre lema és transformar el dolor en amor»
'Ubuntu' és l'Associació Andalusa de Supervivents per Suïcidi d'un Ser Estimat. Aquesta entitat es va presentar dissabte passat al Dia Internacional del Supervivent del Suïcidi. «El nostre lema és transformar el dolor en amor i s'ha fet realitat perquè per fi ens reunirem i ens fondrem en una abraçada».
'Ubuntu' va néixer gràcies a un grup d'ajuda mútua creat pel psicòleg Daniel J. López Vega. «Em van dir que m'havia d'apuntar a un grup d'ajuda i jo els deia que no, que em deixessin tranquil·la, no volia reaccionar», explica Rosario.
«Van passar els mesos i la parella del meu fill gran em va regalar una llibreta i em va dir que, quan volgués, apuntés els meus sentiments. També tenia un gos que era del meu fill i, quan em submergia al meu plor, venia i m'empenyia. Al final vaig prendre per costum sortir a caminar amb ell i va ser l'únic que em donava alè», explica Rosario.
«Amb el temps, el meu psiquiatre em va parlar de 'Papageno'. Compartir amb gent que ha passat pel mateix que tu és allò que ens està salvant. Comencem a reunir-nos presencialment una vegada al mes i durant la pandèmia ens comunicàvem per Whatsapp», relata.
«El suïcidi es pot prevenir», afirma Rosario
Per a Rosario, com per a molts experts, el suïcidi es pot prevenir. A més de la iniciativa #teescucho, telèfons contra el suïcidi com el de La Barandilla o l'Ajuntament de Barcelona (900 92 55 55) reben nombroses trucades al dia.
«El meu fill tenia 22 anys, estava estudiant quart de Treball Social, va venir a casa quan van acabar els exàmens del febrer i havia aprovat. Ens va presentar la seva primera xicota i van estar als carnavals. El vaig veure molt prim i ell ho va atribuir als exàmens, però no em va dir mai que no estava bé i jo no me'n vaig adonar», explica.
«El 19 de març vaig parlar amb ell per telèfon perquè era l'aniversari de la seva xicota i vam estar comentant el regal. Això va passar dos dies després», exposa.
El moment més dur a la vida de Rosario
Rosario relata amb detall el moment en què li van donar la fatal notícia. «Et truquen, et diuen que el teu fill s'ha suïcidat i tota aquesta culpa se't queda a tu i després ve la negació. Estàs tot el dia pensant que tornarà, si li faig un 'tupper' perquè s'emporti...».
«Però em culpo molt, que si no li vaig preguntar si tenia diners per al regal. Que no li vaig preguntar si li faltava alguna cosa... I si li hagués trucat aquell dia? Aquest 'i si' no t'ho prens mai i et culpes cada dia», es lamenta.
«Tenim una clara responsabilitat», assenyala Susana Al-Halabí, doctora en Psicologia
Susana Al-Halabí, doctora en Psicologia, explica que «els familiars de les persones que han mort per suïcidi es troben en una situació difícil. I és degut al dolor que senten, el tabú i l'estigma. Se senten assenyalades i això incrementa la culpa, de manera que tenim una clara responsabilitat».
«Si parlem de 4.000 morts a l'any per suïcidi al nostre país, per cada mort hi ha 100 persones que el coneixien i 10 o 15 del nucli proper. Moltes vegades aquest nucli està espantat, sorprès, sense saber on anar i sense institucions públiques que puguin entendre el dolor i ajudar-los a elaborar el seu dol», exposa.
«El sistema públic hauria de comptar amb psicòlegs que atenguessin els supervivents i la resta de la població hauria de permetre l'alleujament. Cal preguntar com preguntaríem per qualsevol persona que hagués mort per una altra causa», conclou.