El secret de l’èxit de Giorgia Meloni són els melons. I ara no és cap estirabot irònic sinó una mera descripció de la realitat política europea. Quan la flamant primera ministra italiana va sortir a TikTok durant la jornada electoral demanant el vot tot aguantant-se dos melons a l’alçada de la pitrera, vaig tenir claríssim no només que guanyaria. També que els melons han vingut a Europa per quedar-se.
Els refistolats i bombóllics analistes del règim s’han apressat a assenyalar el nivell d’indigència mental d’un personatge que és capaç de viralitzar una imatge com aquesta, amb l’humor bàsic que ha dominat tradicionalment les cassetes de benzinera i ara les xarxes socials. Però no es pot obviar que treure una senyora que es diu Melons amb dos melons a les mans és una genialitat que estava destinada a triomfar entre el populatxo. Dos melons, posats a fer l’anàlisi més profunda, de la varietat francesa Cantaloupe, que són igual d’indignes que aquesta mena de cogombres gegants que us agraden als ibèrics i, a sobre, molt més dolços.
No es pot dir que no estiguéssim avisats. Quan en reiterades ocasions us he dit que els jocs de paraules eren l’avantsala del feixisme o quan amb una treballada campanya de cancel·lació vam aconseguir fer fora de Twitter el demagog Xavi Noriguis i els seus lamentables imitadors estàvem parlant precisament d’això. Que anéssiu amb compte amb com feu servir l’humor, i com es banalitza, perquè arribarà algú amb pitjors intencions que les vostres i, com una clau de judo, farà servir els vostres mètodes per tombar-vos.
Com m’agrada dir sempre que puc —en les reunions de veïns i en els sopars d’empresa— l’humor és una cosa molt seriosa. S’ha de fer servir amb consciència i responsabilitat, i mai per propagar ideologia, a tot estirar per anorrear-les totes amb democràtica transversalitat. Naturalment, jo no en tinc ni puta idea de per què a Itàlia ha guanyat al feixisme, a diferència de tota la corrua d’experts i saberuts italianòlegs. Però puc intuir una diferència substancial. Mentre que ningú s’imagina a Pere Aragonès —que avui ha tornat a fer el ridícul afirmant que el feixisme no passarà quan ja ha passat— fent un Instragram Live amb un xampinyó al cap o a Pedro Sánchez fent-se una foto amb una morcilla de Burgos penjada de l’entrecuix, ja hem vist a Vladímir Putin cavalcant un os —encara que fos un mem fake, però això què importa— o a Giorgia Meloni amb dos melons sobre les mamelles com si fossin les guardioles de Joan Monleon.
Ells han traspassat aquest llindar de la comicitat —voluntària o involuntària— i els nostres polítics antics i seriosos doncs no. I encara que sembli anecdòtic, al poble s’hi arriba amb el llenguatge del poble. Uns codis que avui —i, de fet, de sempre— es basen en la imatge grollera, el missatge planer i una figura retòrica tan infal·lible com és l’autohumiliació humorística. Aquesta és una eina, per cert, que han assajat i depurat fins a l'avorriment els humoristes autoanomenats progressistes i, per tant, també els correspon una part rellevant de la culpa en l’ascensió de la cosa neofatxa.
Tot això no té res a veure amb si la gent és més o menys subnormal o si saben votar o no. Plantejar el problema en aquests termes és d’una indigència mental —ara sí— i una peresa discursiva completa. Com una orquestra del titànic, la política arnada de la socialdemocràcia europea morirà amb el seu posat circumspecte i la seva seriositat impostada, que és una altra manera de fer el ridícul molt més perniciosa que el ridícul humor moranquista de la ultradreta. Havia de passar que, circumscrivint el debat polític a les qüestions de llenguatge i l’agenda barrufa en lloc dels fets i als problemes de la materialitat més quotidiana, al final et passi la mà per la cara qui controla millor els missatges populistes i els seus mitjans —gairebé tots—, i que a més no té cap mena d’escrúpol ni dignitat per situar-se en un pla moral inferior. Set i partit.
Mentre a Itàlia guanyaven els melons, a Barcelona, en plena efervescència tumultuària —ara ja no amb motivació política com en l’episodi recent d’Urquinaona sinó amb pur i buit vandalisme apolític— la xurma saquejava pernils. No per fotre-se’ls: per rebentar aparadors a cop de cuixa i robar més pernils per rebentar més aparadors. Melons i pernils, dos elements que, com en el clàssic i infame plat de menú estiuenc, sempre van junts. Són dues manifestacions del mateix fenomen. Tanmateix, segons el règim i els seus oracles, el feixisme no passarà. I ca. L’han deixat passar i li han obert les portes de bat a bat. Com deia la mateixa Meloni al TikTok dels melons: “25 de setembre i ja ho he dit tot”. No li cal dir res més, amb el silenci còmplice i covard dels seus presumptes adversaris ja n’ha tingut prou.