La nova superfície comercial que, si tot va segons el previst, veurà la llum durant el pròxim mandat a Tarragona, ha reobert el meló del model comercial de la ciutat, debat permanent i que aflora cíclicament no només a Tarragona – a Reus, amb el Centre Comercial La Fira va passar el mateix- en paral·lel al degoteig de comerços 'tradicionals' que tanquen i a les creixents dinàmiques de consum que s'estan imposant des de fa ja anys en el digitalitzat i low cost segle XXI.
Per parts, però. Després d'anys d'incertesa i de cert mareig de la perdiu, el govern de Ballesteros ha aconseguit desencallar una de les grans operacions de ciutat que residia al calaix dels projectes-anunci. No hi haurà IKEA però hi haurà una alternativa. Lògic tenint en compte la ubicació de l'espai, les connexions i el potencial de població que hi ha al voltant. L'atenció mediàtica s'ha focalitzat en el centre comercial i la de l'oposició política en demonitzar-lo quan segurament, siguin tant o més importants els centenars d'habitatges que s'hi construiran i, sobretot, si realment s'optarà per a fer-los assequibles a la butxaca del que queda de classe mitjana alhora que ajustats a un nou model d'urbanisme realment sostenible, ecològic i smart. Aquesta hauria de ser la primera gran oportunitat per construir, maó sobre maó, el model de zones residencials que han de configurar la Catalunya-Sud 2040.
A l'ajuntament de Tarragona no li ha tremolat el pols en donar llum verda al projecte. Fet lògic, també. Però què hi té a dir la Generalitat al respecte? Si es permet edificar un centre comercial nou al costat de Les Gavarres és perquè així ho autoritza i permet el govern català que és qui ha elaborat la normativa sobre la matèria, qui vetlla per l'ordenació dels equipaments comercials i pel manteniment del model comercial català i de proximitat. Seria interessant conèixer el posicionament del govern català al territori en aquesta operació per tal de situar-la en la seva justa mesura i pel fet que fer créixer l'espai comercial a la T-11 no és un 'problema' només de Tarragona, sinó que també ho és de Reus, de La Canonja, de Vila-seca o de Valls, és a dir, de tota l'Àrea Metropolitana.
Anar a Les Gavarres un cap de setmana a la tarda demostra que, com en altres temes, el debat va per una banda i la realitat per l'altra. Mentre els polítics s'aferren al discurs fàcil i ambigu del suport al comerç de proximitat, dels locals buits del centre – de Tarragona, Reus o de Valls, tant hi fa – i del proteccionisme del petit comerç que no passa del discurs o la moció aprovada per unanimitat, els preus de lloguer del centre són impossibles d'afrontar, l'aparcament a Tarragona és molt millorable, el relleu generacional s'estronca i l'economia d'escala s'ho menja tot.
L'atenció s'ha focalitzat en el centre comercial quan és més important el model urbanístic i el tipus d'habitatge que s'hi construirà
I al marge del debat, queden els silenciosos i constants compradors - als quals s'exigeix compromís i responsabilitat a l'hora de consumir però se'ls premia poc si els exerceixen- que opten per deu minuts de cotxe, facilitat per aparcar, àmplia oferta i combinació d'oci familiar i compres, tot en un.
Tot i els obstacles evidents pel petit comerç i que l'administració segurament podria ajudar a reduir hi ha altres camins per recórrer, més enllà del de culpar les grans superfícies de tots els mals. Sense anar més lluny, el Mercat Central és un exemple de com millorar quan hi ha ganes, amb una ampliació d'horaris comercials i amb una eina per comprar online innovadora i d'autèntica proximitat.
L'especialització en el producte i en el servei, la recomanació experta, la fidelització postvenda del client, el packaging, la utilització de les dades i la informació per a personalitzar el que oferim a cada client o la proactivitat per captar l'atenció física i digital dels usuaris via esdeveniments, promocions o experiències més enllà de la compra nua i crua del producte són algunes de les estratègies que el comerç del segle XXI ha d'aplicar si vol resistir l'embat de l'Amazon de torn. Hem arribat a un punt en què si no es pot oferir alguna cosa més que el producte en si, s'està irremeiablement condemnat a abaixar la persiana, independentment dels centres comercials que obrin o tanquin al voltant de les ciutats.